Documentació
Entrevista a Ramon Solsona, publicada al diari “Avui” el 23/12/99 per Lourdes Domínguez
L.D. No tornarem mai més recupera un tema que ja va tractar a Figures de calidoscopi i a Les hores detingudes': el del pas del temps. És un tema que l'obsessiona?
R.S El pas del temps, en el sentit d'enigma, de misteri, de saber com afecta i canvia les persones, és un tema que més que obsessionar-me, m'apassiona i m'acompanya sempre. L'he tractat a totes les meves novel·les i també ho faré en la propera que estic preparant. A mi no m'interessa el drama del pas del temps, de l'arribada de la mort, sinó el misteri de saber com evoluciona la gent amb els anys. És una cosa que em fascina.
L.D. A No tornarem mai més continua combinant diversos estils i registres. ¿L'experimentació formal li interessa en si mateixa o ha d'estar sotmesa a l'argument?
R.S. Quan escric, no tinc la consciència d'experimentar formalment, sinó que simplement adopto aquell to, aquella estructura i aquell llenguatge que crec que em serveixen millor per explicar el que vull donar a conèixer. Quan escric una novel·la, abans m'hi penso molt. No m'hi poso fins que no la tinc molt clara. El que és fonamental és trobar el to, que és el que em marca l'estructura i els registres lingüístics que hauré d'utilitzar. No és que, per exemple, jo digui: "Va, vull escriure en primera persona. Què podria explicar?". És a la inversa, la forma s'adapta al contingut del que vull transmetre.
L.D. Sempre s'ha destacat que les seves novel·les parlen del dia a dia. ¿Reivindica el valor literari de la quotidianitat?
R.S. Aquesta és una llufa que els crítics m'han penjat des de fa molt de temps i que no m'acabaré de treure mai de sobre. El que has dit és cert, però la quotidianitat, el realisme són conceptes buits que no volen dir res, són coses molt difuses. A mi, el que m'atrau és senzillament la vida de la gent. El que vull és descobrir el que hi ha dintre de les persones un cop n'has rascat la superfície. Quotidianament convivim amb un munt de gent que arrosseguen novel·les personals. Qualsevol ens pot explicar històries novel·lesques, l'únic que has de fer és anar-les a buscar. El que sí que és cert és que mai vaig a buscar històries rocambolesques, perquè no fa falta.
L.D. Com a Figures de calidoscopi, ha tornat a optar per explicar la història mitjançant la fragmentació: utilitzant diferents punts de vista, desvelant detalls de l'argument de forma progressiva...
R.S. L'estructura de No tornarem mai més és una mica peculiar: el llibre és divideix en dues parts asimètriques i la primera, que és la més llarga, està fragmentada en tres subparts. A més, cadascun d'aquests tres capítols repeteix la mateixa història des d'un punt de vista diferent: el dels universitaris que fan milícies, el del capità i el del caporal. El lector coneix els mateixos fets des de tres perspectives diferents. Només el públic té la suma de les tres òptiques i en aquest sentit sap més que els propis personatges.
L.D. Com acaba de dir, la mateixa anècdota s'explica tres vegades. Fins i tot hi ha algun passatge que es repeteix íntegrament sis vegades al llarg del llibre. ¿No tenia por de fer-se repetitiu?
R.S. Sé que corria un cert risc. Per això ho vaig passar a unes quantes persones perquè me'n donessin la seva opinió. Per sort, em van dir que no cansava. Un altre dels dubtes que he tingut a l'hora d'escriure aquesta novel·la ha estat saber si interessaria a les dones i als joves que no han fet la mili, perquè jo, és clar, vull que em llegeixi molta gent, encara que no a qualsevol preu. Així que vaig buscar espàrrings femenins per saber si els interessava el llibre i la resposta també va ser positiva: els atreia perquè els permetia conèixer un món que no havien viscut.
L.D. Quins són, doncs, els seus espàrrings?
R.S. Depenen del tipus d'obra, no sempre són els mateixos. Però els meus espàrrings immediats són la meva dona i un altre escriptor de Quaderns Crema, l'Eduard Márquez, que viu al cantó. A la meva dona li passo els manuscrits sense explicar-li de què van i amb l'Eduard tenim un feedback continu: ens critiquem mútuament el que anem escrivint. En aquest cas, puc dir que No tornarem mai més li deu molt a la meva dona. En un principi, era un conte que explicava com uns amics que s'han citat la nit de Cap d'Any del 2000 es retroben després de molts anys sense veure's. Quan la meva dona ho va llegir, em va dir que volia saber més coses d'aquests amics, que volia conèixer el seu passat. I així va néixer la novel·la, és a dir, vaig escriure l'obra a la inversa: el primer que tenia era el final.
L.D. Al llibre hi ha una presència important d'argot militar que un no pot conèixer si no ha fet la mili. Era un altre dels riscos de l'obra?
R.S. He utilitzat directament l'argot militar sense fer acotacions explicatives, però no crec que això hagi implicat una dificultat a l'hora de llegir l'obra. I això puc afirmar-ho, perquè he rebut molta informació dels lectors. Fins i tot, m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: la gent m'ha trucat expressament per comentar-me el llibre. Després d'escoltar-los, ara ja puc dir amb una certa seguretat que, per exemple, no et cal saber què és la Josefina, què volen dir les sigles SIM o conèixer la jerarquia militar per entendre la història. Pel context, l'argument es pot seguir perfectament sense necessitat de notes pedagògiques al marge.
L.D. ¿L'ús del llenguatge militar li ha suposat un gran treball de documentació?
R.S. Per recrear-lo he hagut de recordar-lo, però també d'empaitar-lo, anant a veure gent, llegint... Encara que la memòria hi ha tingut un gran paper, perquè el recordava fins i tot més del que em pensava. Jo tenia aquesta etapa de la meva vida feliçment i volgudament oblidada. En aquella època, vestir de caqui era un trágala autoritari molt fort. S'havia de fer i s'ha acabat el bròquil. Però quan he hagut de rememorar aquella època oblidada, entre lectures, documentació i converses, m'han tornat a la memòria molts records i molt del vocabulari d'aquell campament.
L.D. No tornarem mai més, l'ha traduït al castellà per El año que viene volverá tu padre. Per què un títol tan diferent en les dues llengües?
R.S. Aparentment, són títols molt diferents, però en realitat són calcats, volen dir el mateix. Les milícies universitàries del campament de Castillejos no eren especialment dures en comparació amb la mili normal, però tenien la murga que, per no trencar la carrera, es feien en dos estius. El No tornarem mai més era una cançó que es repetia constantment al campament i que venia a dir: "Hem tornat una vegada, però dues ja no". La cançó equivalent en castellà era la de "Esto se acaba ya / no hay quien lo pare ya / y el año que viene / volverá tu padre". A més, he escollit aquest títol, perquè fa referència al tema central del llibre: els nois diuen que no tornaran mai més, però a causa d'una promesa, es veuen obligats a tornar-hi trenta anys més tard. I aquesta és, precisament, l'excusa que he utilitzat per tractar el tema de com han canviat des que tenien vint anys al moment actual, que en tenen cinquanta.
L.D. És la primera vegada que vostè mateix tradueix la seva pròpia obra al castellà. ¿Li ha estat difícil?
R.S. És tota una experiència. A més, com que la vaig traduir abans de publicar-la, això m'ha permès polir els últims detalls, millorar l'original. La veritat és que si ja m'han publicat un llibre, sóc incapaç de traduir-me.
L.D. Per quin motiu?
R.S. Perquè quan hagués de rellegir l'original per fer la versió castellana, voldria canviar coses i ja no podria i això em posaria molt tens. Sempre que torno a llegir una novel·la, canvio coses.
Tornar