Documentació
Una despietada farsa dels nostres dies
Com diu el revers, aquesta novel·la es caracteritza per ésser «una despietada farsa dels nostres dies, un disbarat». I realment ho és. Tan disbaratada que el lector es veu soterrat per tanta bogeria i acaba perdut per les més de dues-centes pàgines del llibre. L’obra es basteix sobre idees prou encertades: el tema (que una antropòloga americana escriga la tesi doctoral sobre un llibre de l’any 96 escrit per un tal «Ramon Muntaner»); l’ús d’elements com les notes a peu de pàgina per als comentaris de l’americana...; l’ús també del narrador, el cronista reial Muntaner que decideix fer una crònica dels nostres dies. El llibre s’apunta a la moda del políticament correcte adaptant-la als esquemes de Catalunya: satiritza tot el món polític nacionalista català (les subvencions als llibres en català, els gorrers polítics, el paper de les conselleries), les lluites de partits i sindicats (guanyar- se adeptes, la ineficàcia i el profit electoral), el consumisme eixelebrat (marques de productes, el culte al cos), en definitiva, tot. Tanmateix, la tensió i el joc del narrador es dilueixen al final per la multitud de tocs, referències, complicitats cap al lector, el qual se’n veu saturat i hi esdevé insensible. A més, aquesta contemplació del melic català obliga a una part del públic (el no català) a saber i conéixer tot el que passa al voltant de Catalunya per desxifrar i copsar el cabdal d’informació que hem esmentat abans. No és un retret, sinó un punt fonamental perquè l’obra es comprenga millor. Pel que fa a les sensacions que provoca a mesura que es llig el llibre, en moltes ocasions sembla una història feta per un parell d’estudiants d’institut que s’han reunit per escriure un bon cabàs de poca-soltades. Es basa un un humor força fàcil i que empra elements peribles, amb referències que en pocs anys deixaran de tenir vigència i perdran la connotació. És força divertit el fet que una americana es digne a realitzar una tesi sobre el món català, establint-hi un paral·lelisme amb les cultures indoamericanes, en perill d’extinció. Aquesta estudiosa, a voltes, cau en errors de concepció i culturals, fruit de la desinformació i de la poca coneixença del país i de la cultura catalanes. Però, malgrat que l’antropòloga americana (l’autor) fa bé aquest paper deixant anotats els elements que «han perdut significat» i que «necessiten » d’ésser explicats, se’n deixa uns altres que tal volta són més vitals o que, per continuar la broma fàcil, són sobrers. Ens trobem al davant d’un llibre força punyent amb tothom, que no deixa gairebé viu cap element de la societat catalana. però que es perd al final i deslluïx prou el que s’havia aconseguit; no és una obra literària en si ja que el mateix narrador ho diu: «Em sorprén que el meu nom consti als llibres de literatura (...) al costat de poetes i comediants (...) car jo no sóc un engalipador, ans un esclau fervorós de la veritat». Doncs, això.
Tornar