Documentació
Ramon Solsona recrea la vida d'usuaris del metro
Ramon Solsona ha escollit la Línia blava per donar títol al llibre i a les diferents històries novel·lades d'usuaris del metro. No ha tingut gaires problemes en la divisió per capítols: ha agafat el metro a l'estació d'Horta, que és on comença la novel·la, i ha baixat a l'altra punta de la línia, a Cornellà Centre, on acaba la narració, fent parada d'un capítol a cada estació. El ritme narratiu va canviant en cada parada, amb protagonistes nous que entren als vagons i d'altres que se'n van. No es tracta d'una novel·la amb una història lligada i amb els mateixos personatges ni un seguit de contes diferents, sinó de "14 línies argumentals, algunes de les quals són dobles i s'entrellacen entre elles", segons explica Ramon Solsona. L'escriptor reprodueix una cita llarga de Virginia Woolf del llibre El senyor Bennet i la senyora Brown. L'escriptora britànica explica que va pujar a un tren i que va veure una senyora gran i va començar a imaginar-se la seva vida. Virginia Woolf acaba afirmant que "totes les novel·les comencen amb una vella asseguda al seient del davant". Solsona afirma que ell ha fet el mateix, i Línia blava s'inicia també amb una senyora asseguda davant del narrador quan el tren surt de l'estació d'Horta. "Tots som tafaners de mena que voldríem saber-ho tot de la persona que tenim al davant, conèixer la vida dels altres. Com que no en sabem gairebé res, d'ells, fem treballar la imaginació, ens movem per símptomes, i als que ens agrada contar històries, les expliquem en un llibre". L'escriptor ressalta que al metro "hi ha tot un món, milers de persones que hi circulen cada dia i cada persona porta una novel·la al damunt". A més, "no és un mitjà dels pobres, com creu molta gent, sinó de tothom". "El metro et permet presentar un ventall social de dalt a baix, cosa que no passa amb cap més mitjà de transport". En aquest viatge que fa el narrador per la línia blava, dóna vida a moltes línies argumentals diferents, amb personatges que s'enllacen entre si. "He contat unes històries que tinguessin un punt de versemblant", explica, tot afegint que s'ha permès fabular aquestes vides furgant en el seu passat i projectant el seu futur". És a dir, són personatges que "tenen passat, present i futur com tothom, encara que he trobat més agraït novel·lar el passat dels protagonistes que imaginar el seu futur". L'escriptor no veu possible reflectir exactament la vida real, les històries que passen al metro, perquè "la veritat sempre supera la ficció, i en aquest món tan variant encara més". Però vol deixar clar que la "realitat no és literària". "El que és literari és el que s'elabora sobre la realitat". Ramon Solsona escriu conte i novel·la i el seu primer llibre, Figures de calidoscopi (1990), va tenir molt bona acollida. Ha publicat les novel·les Les hores distingides, DG i No tornarem mai més. Feia una bona temporada que es dedicava al guionatge de televisió i havia deixat aparcada la narrativa. Ara hi torna, però canvia d'editor, ja que sempre havia publicat a Quaderns Crema. L'escriptor havia estat fidel a l'editor Jaume Vallcorba, però Línia blava la publica Editorial Columna. Solsona diu que no ha passat res, que ja fa molt de temps que va advertir a Jaume Vallcorba que el pròxim llibre el publicaria una altra editorial, i "conservo una bona relació personal amb ell".
Tornar