Documentació
Solsona retrata les vides de 14 passatgers del metro de BCN
La densitat d'històries per metre quadrat que transiten pel suburbà no coincideix en cap més lloc. Personatges que es creuen un dia, en l'espai i en el temps, cada un amb la seva pròpia història, i que probablement no tornaran a coincidir mai més. Tot usuari s'ha preguntat alguna vegada per la vida del passatger o la passatgera que s'ha assegut al seu costat. Ara, 14 d'aquestes vides passegen per les pàgines de Línia blava, l'última novel.la de Ramon Solsona (Barcelona, 1950). El títol fa referència a la línia 5 del metro de Barcelona, la que va d'Horta a Cornellà Centre passant per 23 estacions. Però l'autor, sense prolongar la línia, hi ha intercalat dues parades més per tal de completar els 25 capítols que necessitava l'obra, un per estació, per explicar les seves històries. Solsona reivindica això de la novel.la: que expliqui històries.
PERFECTES DESCONEGUTS
Els 14 protagonistes es relacionen entre si únicament a través del narrador, a qui l'autor no posa nom ni atribueix edat, sexe, professió o origen. Aquest usuari narrador segueix el recorregut complet en sentit Horta-Cornellà imaginant les històries que omplen les 14 vides que van entrant i sortint del vagó on ell mateix fa el recorregut. La idea bàsica de l'obra de Solsona és, precisament, desenvolupar la imatge que ens fem de l'altre, de tots els altres amb els quals ens creuem i als quals dediquem alguns segons d'atenció. Aquella persona de qui voldríem saber-ho tot però de qui ho ignorem tot. Aleshores, a partir dels seus trets, dels seus gestos, d'algun detall peculiar, és quan fem volar la nostra imaginació per atribuir-li una vida. A mesura que transcorren les estacions, els personatges van i vénen, apareixen o fan mutis segons cap a on es dirigeixi la mirada del narrador. Les 14 històries segueixen la seva pròpia línia argumental. No tenen trets comuns. No obstant això, Línia blava no és un llibre de contes amb identitats pròpies, sinó un conjunt d'històries travades per un món i un personatge: el metro i l'observador que se les imagina. L'autor ha triat caràcters diferents per anar muntant, a través de la fabulació del narrador, un puzle peça a peça. Des d'un hipotètic entrenador de bàsquet que té posades totes les seves esperances esportives en la filla gran, fins a una suposada prostituta andalusa que té una idea fixa: tornar al poble per venjar-se dels cacics que la van portar a la prostitució. El narrador esbossa el seu present i projecta les seves vides cap al passat i cap el futur. Les abandona i recupera a mesura que van passant les estacions de metro. Solsona, per tant, ha hagut de trobar històries creïbles i que generin expectativa en el lector.
Tornar