Documentació
Històries de cada dia
Milers de viatgers omplen diàriament els vagons del metro a Barcelona: homes madurs, joves estudiants, mestresses de casa, jubilats reconvertits en cangurs dels seus néts, mares que acompanyen els seus fills, immigrants que busquen la primera feina, carteristes... El panorama humà és tan divers que Ramon Solsona, l'autor de Línia Blava, afirma que per triar catorze personatges i explicar-nos la seva història, ha hagut de deixar de banda molts arguments interessants. De parada en parada de la línia cinc, anem descobrint nous secrets d'alguns dels viatgers, gent de tota mena que ha cridat l'atenció del narrador per alguna raó o una altra: una immigrant andalusa que per guanyar-se la vida s'ha de prostituir, un practicant de lluita lliure que demana caritat per a un amic que està conveçut que li tocarà la loteria, una vella gairebé centenària que vetlla perquè la fatalitat que ha marcat durant anys la seva família no recaigui també sobre la seva filla, un entrenador d'un equip femení de bàsquet que somia a fer-se famós... Són biografies que el narrador s'imagina per als personatges que l'envolten. En algunes hi aboca un pessic més de fantasia; d'altres, en canvi, semblen més reals, però en definitiva és fàcil que el lector es reconegui en alguna història o reconegui algunes de les vivències de gent que coneix. Mentre llegia les pàgines de Línia Blava no he pogut evitar imaginar-me Ramon Solsona assegut al metro, observant els passatgers que entren i surten del seu vagó i inventant un passat, un present i un futur dels seus companys de viatge. De fet, no és la primera vegada que aquest exprofessor d'institut, novel·lista, guionista i periodista parteix de la vida quotidiana per traçar l'argument d'algun dels seus llibres. El mateix autor explica que es basa en la tafaneria, en les ganes de saber què pensen, senten o fan els qui l'envolten, per saciar el seu neguit d'explicar històries. Per això des d'aquell ara ja llunyà 1989 en què va publicar la seva primera novel·la, Figures de calidoscopi, Ramon Solsona no ha pogut parar de fabricar arguments, fins al punt que pocs anys després del seu debut literari va decidir abandonar la docència per dedicar-se plenament a l'ofici d'escriure. A Figures de calidoscopi, l'han seguida Llibreta de vacances, Les hores detingudes, DG, No tornarem mai més i El cor de la ciutat, basada en la telenovel·la homònima de TVC, a més a més de reculls d'articles periodístics, de poesies satíriques, una adaptació d'una obra de teatre i col·laboracions a la ràdio, la tele i els diaris. I és que per Solsona, tothom porta una novel·la a dintre, només cal parar-hi atenció i saber-la explicar, que no és fàcil.
L.D. Llegint Línia Blava no he pogut evitar imaginar-me'l assegut al metro, prenent notes per a la novel·la...
R.S. M'he documentat al metro, però també a moltes altres bandes, perquè he necessitat ampliar els meus coneixements sobre la lluita lliure, la població kenyana de Loiangalani, la conducció dels camions... Jo trigo molt entre que publico una novel·la i trec la següent, perquè abans de tornar-me a posar a escriure, medito molt el projecte i no el començo fins que el tinc molt clar. I amb Línia Blava, encara ha estat més exagerat, perquè és una novel·la que feia temps que volia escriure.
L.D. Per què va optar per ambientar la novel·la al metro de Barcelona?
R.S. Perquè tothom qui viatja en transport públic s'adona que és una mina d'històries. Jo m'entretinc a observar la gent i a inventar-me la pel·lícula dels passatgers que em vaig trobant. No els conec de res, però sempre sorgeixen indicis que em fan fabular sobre les seves possibles vides. Al metro hi ha tan de tràfec de gent, tanta aglomeració i tant cabal humà, que per a un escriptor és una font inesgotable d'inspiració. És un espai alhora públic i privat i això fa que sigui un escenari que dóna molt de joc: públic perquè s'obre a tothom i privat perquè la gent no es comunica entre ella, tot i que moltes vegades s'està tocant físicament.
L.D. Des de quan li ballava pel cap la idea d'escriure Línia Blava, doncs?
R.S. Des de fa uns quatre o cinc anys. De fet, fa temps ja havia començat a escriure-la, però després la vaig haver d'aturar per a escriure altres coses. Però, finalment, l'he represa i l'he acabada. De fet hi ha un periodista de "La Vanguardia", l'Eugeni Madueño, que sabia que estava preparant aquesta novel·la i que per això fa un parell d'anys em va proposar escriure una sèrie de reportatges sobre el metro d'un full diari durant una setmana. Primer ho vaig refusar, perquè em semblava que m'aixafaria la guitarra, però després vaig ampliar els espais i em vaig centrar en tota mena de transports públics, amb la qual cosa els projectes no s'assemblaven tant.
L.D. Suposo que per a vostè era un repte escriure un llibre amb tants personatges.
R.S. I més que n'hi hauria posat! Però al final vaig pensar que amb una catorzena de personatges principals ja n'hi havia prou, perquè si no, embolicaria massa el lector. El que tenia clar era que volia crear una amalgama de situacions molt diverses, d'històries que s'entrecreuaven en un espai i un temps molt reduïts. Per això a Línia Blava hi ha catorze línies argumentals, algunes de dobles.
L.D. Llegint el seu llibre, fa la sensació que tothom pot viure una vida de novel·la.
R.S. I és cert. Un autor és capaç de veure el costat novel·lesc de qualsevol vida, fins i tot de les aparentment més normals. I si no existeix, te'l pots inventar i tampoc no passa res, perquè en definitiva la pulsió humana, allò que ens fa moure, és novel·lesca per ella mateixa.
L.D. ¿La majoria d'històries que ha inclós a Línia Blava són inventades?
R.S. Em vaig proposar fer un llibre volgudament novel·lesc. El lector potser hi reconeixerà alguns fets que han sigut notícia i que jo he aprofitat, però en realitat només es tracta de l'anècdota, de l'espurna a partir de la qual he imaginat un personatge i la seva vida. He sigut lliure de fer i desfer, de creuar històries de procedència molt diversa i de tons molt diferents, de fer coincidir unes persones i en canvi decidir que d'altres no arribin a confluir, malgrat haver estat a frec de tocar-se...
L.D. En part, doncs, l'atzar juga un paper principal en el seu llibre.
R.S. I no només l'atzar, perquè hi ha històries que es relacionen mitjançant el binomi causa-efecte: petits detalls aparentment innocus fan que dos personatges no s'arribin a trobar mai, per exemple.
L.D. ¿Havent de moure tants fils, no tenia por que la història se li escapés de les mans?
R.S. I tant! De fet he hagut de tibar molt les històries perquè tinguessin interès sense que això suposés un problema de legibilitat. El meu gran temor era que el lector se'm perdés, per això tot està molt calculat i pensat. L'arquitectura de la novel·la ha sigut molt laboriosa, encara que aparentment no ho sembli. El llibre és ple de contraforts, però volgudament he preferit que no es vegin. Per exemple, mai hi ha més de cinc històries en una mateixa estació. També he mesurat molt bé en quin moment de la novel·la es creuen dues històries i per què. A part, he fet servir alguns trucs literaris per aconseguir que el lector no es perdi, però això ja seria desvelar els secrets de l'ofici...
L.D. Per què la línia blava i no una altra?
R.S. Perquè la tinc molt a la vora i m'agrada el recorregut que fa, des d'un barri popular de Barcelona com és Horta fins a Cornellà. És un trajecte que humanament dóna molt de joc: passa per dos hospitals (Sant Pau i el Clínic), pel Nou Camp... La línia vermella tenia més estacions, però vaig pensar que per les característiques del llibre, amb les de la blava ja en tenia prou.
L.D. En la seva novel·la anterior, No tornarem mai més, el fet de veure com evoluciona la gent amb el pas dels anys ja era important.
R.S. Sí, però a Línia Blava aquest recurs és més cruel, perquè el narrador, amb la seva tafaneria fantasiosa que el fa observar i imaginar, juga a ser Déu, sap més dels personatges que ells mateixos perquè fins i tot imagina per a ells un futur que els mateixos passatgers desconeixen. Ell sap com acabaran! Sap si les seves il·lusions es realitzaran o fracassaran.
L.D. ¿Traduirà Línia Blava al castellà vostè mateix, com ja va fer amb No tornarem mai més?
R.S. No ho crec, perquè he acabat molt cansat de Línia Blava i no em veig amb cor de tornar-hi. El mecanisme per aconseguir que tot encaixés ha sigut molt complicat, perquè cada una de les històries, fins i tot la que només dura dues estacions, podia donar perfectament per a un llibre independent. Per això, per a encabir-les totes, les he hagudes de comprimir, de condensar, amb la qual cosa la narrativitat és molt alta i tot passa bastant de pressa. De totes maneres, autotraduir-se és molt dur, perquè pots adonar-te que realment hi ha fragments en què no has aconseguit transmetre el que de debò volies dir.
L.D. ¿Ha hagut de descartar gaires històries?
R.S. Sí, perquè si observes les coses que passen al món, t'adones que la realitat és un estímul constant per a la teva imaginació. Per exemple, vaig estar rumiant incloure-hi la història d'un magribí que fa temps que tenen amnèsic en un hospital de Terrassa i la de dues germanes que vivien juntes; poc després de morir la primera, van trobar la segona morta d'inanició i aferrada al seu cadàver. Són històries reals, com la que fa poc va saltar als mitjans de comunicació: es tractava d'un pare desconsolat que no podia donar diners al seu fill perquè es comprés drogues, però que l'acompanyava per evitar que com a mínim no fes mal a les persones a qui robava! La realitat sempre supera la ficció, i a l'escriptor li toca posar-hi l'ofici per explicar-la.
L.D. ¿Línia Blava s'assembla en part a 'Estació d'enllaç', la sèrie de TV3 de la qual era coguionista?
R.S. No, perquè a Estació d'enllaç hi havia uns personatges que es repetien capítol a capítol i que eren coneguts pel públic: l'amo del bar, el quiosquer, el cap d'estació, la mestressa de la botiga d'articles de regal... Per contra, a Línia Blava els personatges pràcticament no tenen ni nom, són gent anònima.
L.D. ¿Vostè, que és guionista, periodista i escriptor, com es definiria?
R.S. Sense cap mena de dubtes, jo com més disfruto és escrivint contes i novel·les. De totes maneres, també m'agrada molt escriure articles per als mitjans de comunicació: l'article enganxa, és com un vici. Passen tantes coses al teu voltant, tens tants estímuls, que de vegades penses que és una llàstima no poder utilitzar tot aquest material en un article, sobretot quan durant anys has pogut dir la teva. Ara ho trobo una mica a faltar, perquè només tinc un article quinzenal a El 9 Esportiu.
L.D. I també és el director de l'espai 'Més paraules', de TV3.
R.S. És un miniespai d'un minut protagonitzat per escriptors que pretén atraure l'interès dels espectadors per la llengua. Disfruto treballant en la divulgació d'aspectes del llenguatge, perquè aquest és un món que m'apassiona. Com que la llengua catalana està tan associada a patiments, frustracions i pessimismes, m'agrada poder transmetre una certa alegria del llenguatge. Crec que sé trobar la manera d'interessar la gent per la llengua, sense haver fer lingüística pura ni erudició. Suposo que em surt el profe que porto a dintre, ja que durant anys he sigut professor d'institut.
L.D. Aquest aspecte lúdic també es reflecteix en les seves novel·les.
R.S. Sempre he tingut sentit de la broma i per això he escrit alguna novel·la amb un to marcadament humorístic com ara DG. Línia Blava, en canvi, forma part de les meves novel·les més aviat serioses. Tot depèn del to que vulgui donar a la novel·la. Decidir quin to, quina estratègia narrativa i quina estructura vull per a un llibre és molt important. El que, per contra, no em plantejo mai és l'estil.
L.D. ¿Enyora la vida de professor d'institut?
R.S. No, perquè vaig sovint a escoles i instituts i la veritat és que m'hi sento el rei del mambo: és un món que conec bé i on em sento a gust. De totes maneres, actualment l'ofici de professor d'institut s'està fent molt dur. Comprenc que n'hi hagi molts que estan cremats.
L.D. Ara no hi tornaria, doncs?
R.S. No, encara que sempre havia pensat que algun dia sí que ho faria. Creia que després d'escriure uns quants llibres se m'acabaria la corda i tornaria a l'institut, però no ha passat així, perquè com més he escrit més ganes he tingut de continuar fent-ho. Escriure és com un esport: ara tinc el múscul de la imaginació molt entrenat i per això cada vegada tinc més idees, projectes i recursos.
L.D. ¿Suposo, per tant, que ja deu estar pensant en un nou llibre?
R.S. Sí, però no ve d'ara, sinó de ja fa temps. Hi ha molta cua d'arguments! Tinc unes quantes novel·les al cap i alguns dels meus projectes actuals ja estan molt avançats. De moment mai m'he cansat d'escriure. Al contrari, el que se'm fa insostenible és no poder dedicar-hi tot el temps que voldria.
Tornar