Documentació
Excés de viatgers
Dos Passos ho va fer amb Nova York a Manhattan Transfer, Dublín va tenir amb Joyce el seu creador, i Alfred Döblin va aconseguir que una plaça esdevingués una metàfora del Berlín d’entreguerres: tots tres van voler que la ciutat fos el personatge protagonista i que l’heroi no fos un individu concret sinó la multitud, un ésser gregari i disseminat en moltes cares i circumstàncies i que la narració anava incorporant com a parts d’un organisme indestriable gràcies a una tècnica i unes estratègies narratives eficaces i versemblants. En un principi, pot semblar que Ramon Solsona ha tingut la feliç gosadia de militar dins d’aquesta tradició, i el lector s’embarca en el trajecte de Línia blava amb l’esperança de travessar els cercles concèntrics que s’oculten sota el ritme vital de Barcelona. Però ben aviat s’adona que la intenció de Solsona s’ha dirigit cap a una altra banda, que el transport públic que es va seguint mentre es llegeix la novel·la és una excusa ideal per obtenir uns altres resultats: Ramon Solsona vol convertir la línia blava del metro barceloní en una màquina de narrar, en un sistema per encadenar anècdotes i existències trivials i, mentre combina personatges i situacions, va especulant sobre el passat, el present i el futur de les vides que sotja des d’un dels seients, va imaginant els episodis de bellesa, de plaer, de desig, d’horror i de dolor, d’espant i de malenconia que envolten tots i cadascun dels personatges que pugen i baixen dels vagons, com si s’erigís en una versió contemporània del narrador demiürg. O com si es pretengués rendir tribut i homenatge, potser, a les lliçons de Raymond Carver o PaulAuster: les vides de tothom convergeixen i s’entrecreuen segons els criteris de l’atzar. En aquest sentit, Línia blava és un llibre que pot satisfer tots aquells lectors que comulguen amb el tòpic que cada biografia és susceptible d’esdevenir una novel·la, i que la grisor quotidiana és digna de ser narrada per construir un mosaic on hi bateguin els signes del temps. En un altre sentit, Línia blava també serviria per formular alguna màxima primària sobre com sorgeixen les històries —només cal mirar al voltant— i sobre com van forjant-se damunt del paper a mesura que es dispara l’exercici de la imaginació i es va recol·lectant tot un seguit d’escenes més o menys previsibles segons les consignes de la diversitat cultural. S’ha d’agrair l’esforç que Ramon Solsona ha invertit per resumir tantes peripècies, s’ha d’agrair que s’hagi atrevit a operar amb tantes vides anònimes, s’ha d’agrair la voluntat manifesta de complir amb les regles del joc narratiu que s’autoimposa, però el que acaba guanyant en l’ànim del lector és la sensació d’haver realitzat un viatge anodí i amb unes engrunes d’incomoditat, com si trobés que el metro s’atura massa i que en el vagó hi transita massa gent. Potser hauria convingut una major contenció ornamental, una neteja d’imatges falsament poètiques —enderiar-se a qualificar les ales de les orenenetes com “el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada”, per exemple—, si s’hagués planxat una mica el ritme de la prosa potser s’hauria afavorit la fluïdesa del text, i si s’haguessin eliminat les observacions supèrflues i s’hagués evitat la col·laboració traïdora de les frases fetes i els clixés —el futur, posem per cas, és “un núvol que tot just s’insinua a l’horitzó”— el lector s’estalviaria respirar l’aire malsà de carrincloneria que sovinteja massa arreu de la novella, com si l’objectiu primer fos l’obligació de commoure i el camí més curt i ràpid passés per la música dolça de les paraules velles i tristes, els sentiments edificants i la sobrecàrrega emocional. Ramon Solsona ha volgut construir una societat enmoviment, ha volgut deixar constància dels drames, els somnis i els problemes personals que es couen a l’interior de cada vida, però no ha aconseguit transformar-los en un mural de formes, colors i sabors que emocionin verbalment: el fracàs o el triomf d’una obra literària no prové del testimoni que ofereix sobre la diversitat del món real, sinó per la força dels personatges, per la subtilesa de les anècdotes, per l’eficàcia de la construcció i per la riquesa assenyada d’una prosa que s’allunyi dels llocs comuns.
Tornar