Documentació
La barcelonina línia 5, motiu literari de l'última novel.la de Ramon Solsona.
A Figures de Calidoscopi, publicada el 1989, Ramon Solsona (Barcelona, 1950) va partir del final de l'etapa escolar d'una jove per dibuixar-ne set possibles futurs alternatius. El 1993, a Les hores detingudes, l'escriptor va fer una evocació intimista d'una difunta des del dol dels que l'han sobreviscut. Les dues novel.les van rebre elogis esclatants per part de la crítica, però més tard l'entusiasme es va refredar: el 1998 pel que fa a DG, una aproximació benèvola a la paròdia del món de la política, camp on havia excel.lit el desaparegut Gabriel Galmès el 1996 amb El rei de la selva, i el 1999 amb No tornarem mai més, que descriu la vulgaritat de les milícies universitàries amb l'enyorança per la pèrdua de la joventut. Línia blava és una novel.la ordenadament escrita, la cinquena de l'autor, que s'organitza per capítols titulats amb el nom de les estacions de la línia blava del metro de Barcelona. L'argument explica tot de biografies paral.leles, cadascuna de les quals amb un gran drama propi al darrere, mitjançant la tècnica del flash-back i el suspens i a través d'un narrador omniscient, que coneix el futur i viatja al mateix vagó que els personatges. Algunes vides acaben per encreuar-se, sense cap més conseqüència. El text arrenca amb el voleiar de les orenetes marcant la frontera amb el món subterrani metropolità, tot i que el metro no n'és protagonista de Línia blava, sinó pretext que aflora d'esquit- llentes: en les entrades i les sortides dels personatges o quan el narrador discorre eventualment sobre l'olor àcida de la línia vermella i dels bafs d'humitat calenta de la línia de Sarrià. Des del punt de vista de l'estructura, la novel.la sembla la materialització d'un joc: d'endevinar la història que amaguen els rostres que ens creuem a la vida. És una idea que podria aguantar bé el format de conte, però que en una no- vel.la potser demanaria el tremp d'una intenció més aguda. Des del punt de vista de les biografies, hi ha una mitja- nia que en general ni eleva, ni indigna, ni enamora: un treball pròxim al periodisme de fets i gent, però sense marro.
Tornar