Documentació
Pràctiques de creativitat al metro
¿Qui no ha sentit mai la temptació de tafanejar en la conversa d'uns veïns de trajecte o de fer una llambregada al paper que algú està llegint al nostre costat al metro o a l'autobús? ¿Qui no ha jugat mai a imaginar-se qui és, d'on ve, cap on va, com és en la intimitat la persona anònima que seu davant nostre i amb la qual compartim durant una estona la mateixa bombolla d'espai i temps? ¿Qui no s'ha sentit mai deïcida -en el sentit de suplantador de Déu que Vargas Llosa atribueix al mot- i ha jugat a imaginar-se com serà aquella persona d'aquí a un any, o cinc, o vint? Ramon Solsona s'ha fet també aquestes preguntes i ha jugat a respondre-hi a Línia blava, la seva darrera novel·la. Al lector que no conegui la xarxa de metros de Barcelona li diré que la línia blava comença al barri d'Horta, baixa de nord a sud fins a la Sagrera i canvia bruscament de rumb per entrar en un trajecte cap a l'oest que travessa els barris de la Sagrada Família, la dreta i l'esquerra de l'Eixample, Sants i Collblanc. Després entra en territori de l'Hospitalet de Llobregat per acabar al centre de Cornellà. Un trajecte que, també des del punt de vista sociològic, manté la transversalitat geogràfica de l'itinerari i que, per tant, en la seva vintena llarga d'estacions pot acollir un ventall de personatges i caràcters prou engrescador. Els alumnes de seminaris de creació literària saben que hi ha diversos mètodes pràctics per estimular la creativitat. Solsona utilitza el del joc dels indicis: una vella que fa ganxet, un home corpulent que llegeix uns papers sobre bàsquet, una dona amb unes taques al coll, una noia negra que repassa apunts, una parella de músics que va de vagó en vagó, un home amb una ferida recent a la cella... Cada persona, amb els seus atributs, li serveix a l'autor per fer volar la imaginació durant set o vuit parades i oferir-nos un mosaic d'històries que es projecten cap al passat i cap al futur de cada personatge. Unes històries que en molts casos van creuant les seves trajectòries en un intent de donar-nos a entendre que aquella bombolla d'espai i temps a què em referia més amunt és un tot que ens involucra de manera global. La llàstima, però, és que aquest esforç d'imaginació perd la seva gràcia a la quarta o cinquena repetició de la fórmula. Si més no això és el que li ha passat a aquest comentarista: un cop assumides les regles del joc el llibre ha començat a fer-se'm pesat, a deixar d'interessar-me. La seva construcció -cada capítol una estació- m'ha fet pensar què hauria passat si l'autor hagués situat l'acció a Nova York, París o Londres, ciutats amb xarxes de metro molt més extenses que Barcelona. I potser la causa de tot això l'hauríem de buscar en la manera com Solsona explica les seves històries: una manera summament pulcra des del punt de vista lingüístic però massa plana, monòtona, mancada de passió... Si es parteix de la premissa que en la vida de qualsevol individu hi ha elements suficients per fer una novel·la la tesi s'ha de demostrar no pas per la via de l'acumulació d'anècdotes o d'exercicis d'estil sinó per immersió en els budells de cada situació donant a cada personatge espai perquè es desenvolupi enfora i endins, perquè tregui tot el que pugui aportar al llançament cap endavant -calculant el seny, desencadenant la rauxa- de la història que l'autor té a les mans. Contenint quan cal i desbordant quan toca. I això és el que, al meu parer, Ramon Solsona no ha fet a Línia blava, com tampoc ho va fer, fa uns anys, a DG i sí, en canvi, a llibres remarcables com ara Les hores detingudes i No tornarem mai més. I per acabar una pregunta sobre un assumpte col·lateral però que a mi em té summament intrigat: ¿què dimonis hi fa el Ball de tarda, de Ramon Casas, il·lustrant la coberta d'un llibre que parla de gent que va en metro?
Tornar