15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Obres

DG

DG són les sigles DG, en argot real del llenguatge de l'Administració, volen dir director o directora general. Explica les gestes de Maruja Ruiz, una dona d'un barri obrer que mentre està removent cel i terra per tal que el seu marit, víctima d'una reestructuració de plantilla, tingui una feina, coincideix en un programa de ràdio amb el conseller de Felicitat Social, el qual li proposa sobtadament ser directora general de Felicitats Diverses. A partir d'aquell moment s'entra en una allau de divertidíssimes "bogeries": l'eròtica del poder, la poca feina de la protagonista, els dinars de feina, l'assistència a congressos i, sobretot, l'aprenentatge que ha de fer de com cal comportar-se, parlar i pensar en el seu càrrec. No cal dir que Maruja Ruiz serà una peça que hi sobra dins l'Administració i que haurà de tornar a casa seva, amb la qual cosa recuperarà el seu marit, que havia fugit amb una líder sindicalista. La història no és més que un enginyós muntatge per tal de fer una sàtira de la societat i la maquinària administrativa catalanes. Per això, la veritable gràcia de la novel·la rau en les múltiples i variades situacions que es descriuen. És una sàtira social i política sobre la Catalunya actual i, sobretot, sobre el món de l'Administració catalana. L’autor posa en pràctica en forma de llibre el que hauria de ser el sa costum de riure'ns-en de nosaltres mateixos. No només el que s'ha anomenat "pujolisme", com a ideologia dominant en la Catalunya dels darrers anys, sinó certs clixés finiseculars de catalanitat, l'Espanya dels darrers anys, el món sindical i tot allò que pot ser parodiable és aprofitat per l'autor per a fer un retrat mordaç, proper a l'esperpent, però amb molt bon humor, fins al punt que algunes escenes arriben a provocar la hilaritat del lector. És una novel·la satírica sobre la política i l'Administració catalanes. Hi queden retratats alguns consellers. Aquí ens en riem de Madrid; Solsona, convençut que no hi ha res sagrat, es riu del sistema de govern, les carències i els vicis de Catalunya.

Tornar