Documentació
El noucentisme rampant
No se sap si Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) va poder llegir El baró rampant, d’Italo Calvino, però és factible imaginar-ho a pesar que en la maduresa ja no freqüentava gaire la ficció. Que estigués ambinetada al segle XVIII i que el protagonisme fos un aristòcrata podien ser dos estímuls gens mensypreables, però el que més l’hauria sorprès és descobrir que ell ja havia somiat sovint l’argument utilitzat per Calvino, d’ençà que va començar a estiuejar a Sant Feliu de Llobregat i va contreure el vici d’enfilar-se als arbres. Hi berenava, hi conversava i fins i tot s’hi endormiscava i, escriu Del llum de gas al llum elèctric, “intervenir en el món dels cims frondosos i verds, mitjançant ràpids capbussons en la baixa realitat, m’hauria semblat un programa excel·lent”. És també una metàfora plausible per definir la conducta d’aquest escriptor noucentista, un dels primers escriptors prefessionals del seu temps. Encimat en els arbre luxosos i exuberants de la cultura, no es va desentendre mai de les relacions humanes i les activitats polítiques. Al cap i a la fi, Soldevila era un promotor cultural, un home ben educat, que va participar fervorosament en civilitzar la seva època sense treure’s els guants de seda que el protegien del contacte amb la brutícia i la realitat.
Més enllà de la raó elemental del disfrutar d’una prosa àgil, eficaç i coherent, Del llum de gas al llum elèctric conté els tres motius que concedeixen rellevància a qualsevol llibre memorialístic: traça amb fermesa un itinerari moral, el dibuix dels tentacles ètics i dels avatars de la formació d’un caràcter, és útil per tots els que creuen en l’existència de la vocació literària i, per últim, Gabriel Ferrater ja va observar que Del llum de gas al llum elèctric era “uno de los pocos libros informativois sobre este país”. I, en efecte, és té la certesa de viure un miracle, de contemplar com unes imatges esgrogueïdes i maltractades per la incúria del temps es restauren i esdevenen diàfanes gràcies al poder d’unes paraules i un estil. El lector veu amb claredat com uns personatges nous arriben a la metròpoli, enriquits a ultramar, veu com neixen unes noves relacions socials, i veu com es materialitzen uns canvis d’hàbits i com es trasforma la fesomia urbana. Soldevila narra la nostàlgia per una ciutat i unes maneres que es van ensorrant, però el lector llegeix la nostàlgia per una Barcelona que no va arribar a conèixer.
Tornar