Documentació
Humil, massa humil
La carrera literària de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) va ser una més de les que es van aturar gairebé en sec a finals dels anys 30. Poeta, periodista, novel.lista i dramaturg abans de la guerra, el 1947 va acabar les seves memòries, publicades el 1951 i ara reeditades per Empúries.
Noucentista modèlic, Soldevila compensa amb distància i distinció una certa incapacitat per crear trames fortes, situacions compromeses o personatges amb caràcter. El mateix es pot dir de les seves memòries: després de delectar-se en els mestres d'escola, en la galeria d'avis i besavis i en el llangorós estiueig a Palautordera, és capaç de no referir se en cap moment a la guerra civil. És més: no hi trobarem ni un sol dels esdeveniments que podem sospitar que han marcat la seva vida moral: ni amor ni mort, ni dolor ni passió. Ni tan sols allò que podria interessar a un lector d'avui dia, com un retrat literari del seu germà Ferran Soldevila, o una panoràmica de la dilatada etapa en què va dirigir la revista "D'Ací i d'Allà", ni menys encara una reflexió sobre la cultura catalana de l'època de les catacumbes. Fins i tot el casament és sotmès al règim de l'el.lipsi. "Seré verídic, però renuncio des d'ara a ser complet", avisa a l'inici del llibre.
El lector de les memòries s'endú la idea que la dedicació de Soldevila a la literatura és fruit de les circumstàncies: té com a pare un lector arravatat, que llegeix en veu alta L'Atlàntida després de sopar; una mare que recita fragments teatrals; i, sobretot, unes llargues i avorrides vacances en què la lectura resulta, per eliminació, l'activitat menys desplaent. És clar que aquesta visió es pot deure a la indolència, que de tant displicent i antiheroic cau en la banalitat.
La prosa de Del llum de gas al llum elèctric només s'anima quan relata els anys de funcionari a les ordres d'Enric Prat de la Riba, quan descriu somerament l'ambient de les redaccions de "Poble Català" i "La Publicitat", quan critica la institució universitària i, sobretot, quan relata la vida del seu avi --carlí i indiano-- al millor capítol del llibre.
El desapassionament noucentista, que podia ser necessari després dels excessos modernistes, apareix buit i anacrònic en els anys de postguerra. La seva és una autobiografia tan civil, tan poc personal, que resulta fada. Més que com un testimoni de l'època, queda com una manera massa humil d'entendre la literatura i la vida.
Tornar