Documentació
Carles Soldevila, novament d'actualitat (1)
Durant l'any 2002 es van publicar dues reedicions d'obres de Soldevila: d'una banda, un llibre de memòries de gran interès , Del llum de gas al llum elèctric -la primera edició del qual va sortir l'any 1951-, i d'una altra, la primera novel·la de la trilogia inicial de l'autor , Fanny (1929), amb un documentat pròleg de Joan Ribera. Una nova lectura de les dues obres demostra que la narrativa de Soldevila resulta modèlica pel seu estil, un estil àgil i de gran modernitat, que fou providencial al seu temps. Pere Gimferrer ja va destacar, l'any 1992, amb motiu d'una nova edició de Moment musical (1936), la novel·la que inicia la segona trilogia, les qualitats d'aquesta obra, que compara, pel seu sentit i valor, amb les Estances de Carles Riba, en el vessant poètic, i la qualifica de "gemma impecable, sense tara, una joia gairebé inconeguda de la literatura catalana". Ara bé, penso que no es poden separar les obres de Soldevila de la seva figura i del projecte cultural en el qual participà activament, un projecte ric i divers, per tal de modernitzar la vida cultural barcelonina, molt en concret, i la catalana, en general. De fet, les tasques, les activitats en les quals Soldevila participà, i que sovint dirigí, són múltiples i només n'esmentaré un parell: Biblioteca Univers, de la qual fou director i traductor d'aquelles obres més afins al seu tarannà , Candide de Voltaire, per exemple, que el va atreure pel seu estil incisiu i irònic, i Conferentia Club, a través de la qual va fer venir a Barcelona importants literats, per donar-hi conferències, a l'Hotel Ritz, on s'aplegava un públic nombrós i selecte, majoritàriament femení. Ara bé, cal esmentar, sobretot, que Soldevila fou el director de la revista "D'Ací i d'Allà" , que es proclamava "el primer magazine català d'estil europeu". Inicialment mensual i després trimestral, i cada cop més brillant tipogràficament -de fet, els articles llargs van anar desapareixent i foren substituïts per fotografies enlluernadores pel seu gran format i característiques- destaca, d'una manera especial el número extraordinari del Nadal de 1934, dirigit per Josep Lluís Sert i Joan Prats, amb un dibuix de Miró, executat expressament per a la revista, un número que ha quedat com una fita no superada. I és que, fullejar la revista resulta molt instructiu i ens situa al bell mig de les preocupacions i interessos de Soldevila, i, de retop, de l'època, reflectides, també, en l'obra narrativa que va escriure. En efecte, cultura, modernitat, civilitat, cosmopolitisme, són mots que van lligats al projecte de Soldevila, com hi va lligada Barcelona, una ciutat que és l'eix vertebrador de la seva obra; esmentem, en aquest sentit, que va aplegar els contes que havia publicat, sota el títol d 'Històries barcelonines , justament, i que escrigué un llibre divulgatiu sobre la ciutat , L'art d'ensenyar Barcelona. Aquest interès, devoció gairebé, per Barcelona, es demostra, també, en diversos articles de "D'Ací i d'Allà" , signats amb el nom real o amb el pseudònim més conegut del nostre autor , Myself -bona mostra del seu cosmopolitisme-, uns articles centrats sovint en espais emblemàtics de Barcelona que passen per moments difícils, per exemple, en la plaça de Catalunya que es volia transformar, a la qual contraposa d'altres places de ciutats europees com a possible model: la de Roma, la de Nancy..., o bé en els monuments als escriptors del país, que certament no han tingut pas gaire fortuna a l'hora de romandre incorporats a la geografia urbana. A més al magazine es tracten temes diversos, però sempre oportuns, en un moment de transformació i modernització de la societat, uns temes que van des de la moda femenina, però també masculina, amb el relleu dels capells que foren tan importants en l'època, passant pels interiors de les cases, que s'han de posar al dia -de fet, aquest és l'escenari central i recurrent de la producció de Soldevila-, o les actrius de teatre nacionals, de manera preferent, o de cinema, estrangeres en aquest cas; també hi trobem una secció dedicada a l'art, signada per un crític important, Joan Sacs, amb la voluntat de donar a conèixer tendències, models i, sobretot, pintors actuals. I si Soldevila considerava Catalunya una província francesa, cròniques des d'aquesta ciutat, enlluernadora per als barcelonins; esmentem també una secció dedicada als esports, del tenis a l'equitació, passant per l'esquí, en un moment en què representaven un nou al·licient per als barcelonins. Ara bé, al magazine , també hi trobem una part estrictament literària: poemes o contes autòctons, o bé traduïts; un d'ells degué ser probablement la primera traducció que es va fer de Joyce a casa nostra; de fet, si la burgesia ideal de Soldevila havia de ser elegant i distingida, també s'havia de caracteritzar per la seva cultura i catalanisme. Tot plegat resultava un programa particularment adient, en un moment en què Barcelona, després d'haver estat una ciutat eixerida però provinciana, segons els nostre autor, s'encaminava a esdevenir una metròpoli mediterrània que malauradament la guerra aterrà, destruí de soca-rel, i amb ella el sentit principal de la tasca de Soldevila, el seu públic, de manera especial. Per aquest motiu, si la primera trilogia d'aquest dinàmic intel·lectual proposa com a protagonistes noies joves, una figura innovadora per la seva modernitat, tant pel que fa al seu aspecte extern, com a l'actitud davant de la vida, la segona, en canvi, amb el títol global de Moments tèrbols , més canònica perquè el seu fil conductor és seguit i enllaça les tres obres, se centra en un novel·lista madur, Alexandre Castells, que esdevé director d'una moderna revista , Ariel ; en alguns trets i itinerari d'aquest personatge, que viu en un moment històricament difícil, no costa pas gaire de reconèixer-hi el mateix Soldevila, la seva manera de canalitzar reflexions i inquietuds personals, si més no. En el retrat que Josep Pla li va dedicar, assenyala amb admiració que els escrits periodístics del novel·lista , Fulls de dietari de La Publicitat , foren providencials, en haver ensenyat "una mica a tothom a escriure amb claredat i amb gràcia". La primera trilogia es caracteritza ja per aquest estil, i les tres novel·les que la integren , Fanny, Eva (1931) i Valentina (1933), són estrictament barcelonines. A la primera, malgrat centrar-se en el districte cinquè, on viu i treballa Fanny, una chorus-girl d'origen burgès, Soldevila evoca l'adolescència daurada de la noia, educada en un pensionat estranger i que, un cop a Barcelona, vivia al carrer Ganduixer i freqüentava el tenis Turó, mentre que el seu pare menava una vida d'home desvagat, que es movia per un món refinat de botigues, restaurants i cafès amb noms concrets, referent modèlic i constant de l'autor. I és que, en la narrativa de Soldevila, realitat i ficció es donen sovint la mà. Tanmateix, la família no hi apareix pas com una institució modèlica, perquè fent-se ressò de Gide, un dels autors més influents del moment, Soldevila la fustiga repetidament. Escrita en monòleg interior, un estil de màxima actualitat, la novel·la s'esgotà ràpidament i va demostrar l'existència d'un públic lector que esperava aquest tipus de novel·les. Més modèlica encara per als propòsits de Soldevila resulta Eva , centrada en una família burgesa i molt barcelonina, que adopta Eva, a la mort de la filla; Maurici, el pare adoptiu, és un arquitecte i amb la seva figura Soldevila incorpora l'habitatge ideal que havia propugnat des dels fulls del magazine , una moderna i despullada torre, amb llibres i objectes escollits seguint les tendències més actuals, construïda al barri de Pedralbes. Una reunió per inaugurar-la permetrà d'aplegar-hi uns convidats selectes, que escolten una cantant de renom que hi actua; l'escenari i el moment més característic de Soldevila, la reunió, la festa íntima, hi pren així cos. La sensualitat a l'hora d'evocar, millor dit d'insinuar, situacions resulta igualment molt encertada. I si s'hi descriu la proclamació de la República, un esdeveniment estrictament contemporani, aquest es produeix amb una perfecta normalitat i amb un entusiasme contingut, mentre la figura de Macià és la d'un perfecte gentleman . Més modèlic resulta encara l'escenari de Valentina , un cosmopolita vaixell de luxe, que esdevindrà, tanmateix, l'espai de la tragèdia, una tragèdia que no ho arriba a esdevenir, perquè no hi ha res que inspiri més repulsió a Soldevila que aquest mot; diversament, ell aposta sempre per la contenció, per la civilitat, per la mesura; però els temps que s'acostaven ho capgiraran tot, uns temps certament tèrbols, per dir-ho com l'autor.
Tornar