Documentació
Més enllà del barcelonisme
El 1922, quan "La Publicitat" va començar a sortir en català, les “Hojas de dietario” que Carles Soldevila (1892-1967) publicava des de cinc anys abans amb el pseudònim Myself es van dir “Fulls de dietari”. La secció només va canviar de llengua, ja que, destacada en cursiva, va continuar apareixent a primera plana, on ocupava un quart o un terç de columna, i va durar fins al 1934. Soldevila l’escrivia cada dia, de manera que en català devia escriure uns cinc mil Fulls. L’estranyesa pel fet que li adjudiquessin la secció quan tenia 25 anys (avui això és impossible, llevat que algú es pagui la col·laboració, fet que —ens temem— deu passar) s’equilibra pel fet que el diari sotsobrava (ja deia Rafael Tasis a la Història de la premsa catalana que no hi ha hagut cap diari en català que, en un moment o altre, no hagi penjat d’un fil). Més espinosa és la forma amb què l’autor va sortir- ne (la curadora Núria Santamaria n’explica les raons). Això, sumat al seu diguem-ne enrocament durant la Guerra Civil, va provocar que Soldevila voregés el que hauria estat el cas Soldevila. La comunitat literària ha acollit amb entusiasme l’antologia (un entusiasme, val a dir, que desperten tots els textos periodístics recuperats en els últims anys... i que, segons que algú es deu preguntar, encara no ha motivat que algú es tregui del barret “un aplec d’articles d’aquell fosc articulista que publicava a la revista...”). S’ha parlat de l’actualitat dels articles. No pot ser d’altra manera. A la introducció, s’hi diu: “Si aquest fos el país que Soldevila i els intel·lectuals de la seva generació planificaven, és molt probable que fos una antologia diferent. (...) Una antologia de rèplica o d’especialització o d’escreix en lloc d’una de divulgació”. És normal, doncs, que articles com aquell en què es parla de la conveniència o no de donar alguna bufa al fill; o el que tracta el descrèdit de la classe política; o aquell en què es parla, a propòsit d’un partit de futbol, de les reaccions primàries de la massa... que tots aquests articles ens facin entendre millor aquella senya d’identitat catalana de què parlava Ferrater Mora: la continuïtat. (Els articles del bloc “Afers polítics” són sens dubte els més actuals: l’efecte de déjà vu històric, de circularitat en la subjugació i l’autoafirmació nacional, impressiona.) Sap greu que no tinguem cap estudi sobre què significa escriure diàriament una columna (els condicionants, els avantatges i els tics que comporta). Si bé, en alguns articles, Soldevila ens diu que escull els temes amb la màxima variació (gairebé un pleonasme), a Del llum de gas al llum elèctric indica que escrivia “l’article a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància”. Fora d’això, la variació lògica que travessa els Fulls sembla la síntesi d’una carrera literària que va tocar moltes tecles. Així, doncs, els articles del bloc “Qüestions d’ofici” i “Arts i artistes” expressen idees que l’autor va aplicar en teatre, novel·la i conte; i a “Modes i modernitats” hi endevinem la vena més popular de qui va dirigir el magazine "D’ací i d’allà" (veritable prototipus de les revistes de tendències d’avui) o va impulsar el Conferència Club i els Amics de la Poesia. Però, per damunt de tot, hi ha l’autor idoni per escriure en premsa: algú que defuig violinismes i pinyolets i que, tot i això, no renuncia a res (un article analitza des de quina distància cal adreçar-se al lector, què s’ha de donar per sabut i quines balises cal il·luminar). Soldevila va contribuir a fer pensar amb claredat els seus lectors i va escriure amb allò que, dècades després, altres no han tingut, s’han espolsat o enyoren: precepte per interpretar la realitat. De formació postnoucentista, l’europeisme i la civilitat són basilars; i també el liberalisme, i la catalanitat (qüestió que fins ara ningú que opina en català ha pogut esquivar del tot, diríem que per la dificultat d’anteposar el fer al ser). ¿Quina imatge perviu de Soldevila? Dues. D’una banda la que, en alguna cavitat de la memòria, conserven milers de ciutadans després d’haver llegit a l’institut la novel·la Fanny (poca cosa, doncs). De l’altra la del cronista de Barcelona, imatge que, tal com se’ns diu a la introducció, van vivificar els Nèstor Luján, Joan Teixidor, Josep Maria Casassús... Ara bé, aquest barcelonisme no és sinó l’expressió mínima de la seva obra, una mena de quilòmetre zero al qual, després de la Guerra Civil —i per imposició extraliterària— Soldevila va haver d’aferrar-se i que, amb el temps, s’ha mantingut com a idea rebuda (citant l’autor, encara s’elabora la quartilla d’estiu del tipus “la rambla de Catalunya és carrer femení, mentre que el passeig de Gràcia és masculí”). Cal, doncs, que Soldevila no quedi atrapat en aquesta etiqueta. O, si més no, que el barcelonisme sigui tan sols l’anècdota d’una obra que té la summa en aquest Fulls de dietari que Selecta ens brinda.
Tornar