Documentació
Les maneres
Pot semblar una mica extemporani recomanar un manual de bones maneres, havent-hi tants dietaris com hi ha per llegir, però aquest llibre breu de Carles Soldevila (Barcelona, 1892 - 1967) ens recorda que fa anys, en aquest país, algú es va preocupar de la urbanitat, terme que actualment ha adquirit un aire vergonyant i, per evitar-lo, es prefereix parlar de civisme —quan el civisme, stricto sensu, vol dir “zel pels interessos i per les institucions de la pàtria”; però ja seria això, ben mirat. És probable que molts lectors es preguntin per què els hauria d’interessar com s’ha de comportar un home ben educat en tes, festes i balls, i en què els poden enriquir advertiments com ara la conveniència de no fer contorsions a taula i de no calçar un número de sabates inferior al que pertocaria: “Un home que camina amb pena no pot bellugar- se amb elegància. El suplici dels peus dóna una expressió falsa al rostre i perjudica la conversa”. En un te, “les velles senyores que seuen a un racó de la sala són molt sovint les que creen la reputació d’un jovencell”. Per si de cas aquesta reputació perillés, Soldevila ens adverteix que a les “noies joves” cal atorgar-los “el tracte que voldríeu veure atorgat a les vostres germanes”. I, “en una taula, l’home com cal sempre troba ocasió per fer un petit servei a la seva veïna... Amb aquest motiu pot néixer el diàleg”. Soldevila proposa un estil de vida modèlic, encarcarat i estantís, prou allunyat de la Catalunya convulsa i governada per un dictador andalús, en la qual una colla de joves catalanistes ordeix el complot del Garraf, consistent a fer saltar pels aires el tren on viatjava Alfons XIII. És possible que els conxorxats es tractessin de vós (“Entre gent de la mateixa professió és correntíssim el tractament de vós; tota la nova generació l’adopta sense adonar-se’n”), però no és menys probable que, quan la policia els va detenir i va avortar el complot, es lliuressin “a la blasfèmia i el turpiloqui”, molt estesos entre la societat catalana. L’home ben educat (Barcino, 1926) reflecteix els ideals urbans de tota una generació que, juntament amb La dona ben educada (1926), L’art d’ensenyar Barcelona (1929) —que es podria titular El cicerone ben educat— i Què cal llegir (1928) —que també es podria titular El lector ben educat, encara que ensinistrat potser seria més precís—, conformen un quartet d’obres de Soldevila unitari i molt revelador de quines eren les directrius d’un determinat noucentisme, abocat a educar el que es coneix com a la bona societat. És sobre aquesta Catalunya idíl·lica, primmirada, melindrosa i que es vol elegant, que Jordi Galceran i Esteve Miralles han escrit Paradís, un musical irònic i subtil basat en Civilitzats, tanmateix de Carles Soldevila, que es pot veure al Teatre Condal de Barcelona. A L’home ben educat, Soldevila ens ofereix l’encant d’unes formes i actituds oblidades o bé caduques, carrinclones, impròpies del nostre temps. Però no totes ho són. En concret, un consell adreçat als espectadors de teatre se’l podrien aplicar els crítics literaris i els comentaristes culturals: “Quan aplaudiu perquè sincerament trobeu que l’obra s’ho val, cureu de no fer-ho en forma que no sembli un repte als que no participen del vostre parer”.
Tornar