Documentació
Màquines de fer llibres
Entre la disjuntiva de plorar o riure sempre és més aconsellable i gratificant optar per la segona possibilitat, però això no impedeix que se sigui conscient dels motius lamentables que originen els gestos de desolació. I no és ja per la mala sort literària que sembla tenir el món de la Rambla i el Raval i els nous escenaris socials promoguts per l’emigració i el mestissatge —¿cal recordar una novel·la titulada Plaça dels Àngels?—, sinó perquè es té la impressió que la realitat quotidiana supera el talent i la vocació de qui s’enfronta al relat dels avatars que han transformat el panorama urbà. O dit d’una altra manera més senzilla: les noves condicions vitals d’un barri actuen tan sols com esquer per sol·licitar l’atenció d’un públic àvid d’aventures narrativament inèdites, però el que s’hi troba no té res a veure amb el que es promet. És el que passa amb la nova novel·la d’Alfred Bosch (Barcelona, 1961), Heretaràs la Rambla, una espècie d’història on els conflictes entre allò nou i allò vell —un avi vol deixar al seu nét com a herència el record d’una Barcelona vella a punt de desaparèixer— adquireix el tint d’un sainet de categoria indefinible i on el valor de l’escriptura és un homenatge a la carrincloneria i a la sensibilitat embafadora: vol ser un relat divertit, però deriva cap al grotesc, vol ser un relat reflexiu però se’n va cap a la pesadesa, i vol ser un relat punyent però tendeix cap al territori edulcorat. Heretaràs la Rambla no és una novel·la gaire llarga, però la lectura es converteix en una travessia lenta perquè Alfred Bosch ha treballat amb gràcia i un ordre continu un filó narratiu que havia deixat de banda a la seva obra fins avui: el temps de la lectura del llibre no concorda amb el que hauria de ser el temps real segons el nombre de pàgines perquè cada dos per tres —per no dir a cada frase— és obligatori aturar-se i permetre que el pessigolleig anímic que ha anat fermentant a l’interior del lector es concreti i esclati fabulosament en una riallada enorme, higiènica i plena de virtuts terapèutiques. El costat còmic d’Alfred Bosch és terriblement ric i productiu, i inclou qualsevol dels vessants d’una peça literària: ja sigui a l’hora de fer parlar els personatges, ja sigui a l’hora de dissenyar i organitzar la matèria argumental, ja sigui a l’hora d’omplir el text amb sentències i judicis farcits de moralina sermonaire, tota la novel·la arriba a ser un prodigi de despropòsits desgavellats que faran plorar de riure a qualsevol lector amb sentit de l’humor: quan els personatges participen de l’oralitat, la novel·la cau en la inversemblança; quan es distribueix la tria dels fets i els gestos de les seqüències narratives, la novel·la es precipita vertiginosament cap a la defensa del ridícul com a argúcia literària; i quan s’ensopega amb els criteris morals que contrapuntegen qualsevol peripècia no s’observa, malauradament, cap voluntat de conjugar el discurs amb l’enfolliment que regala la base estrictament literària: malauradament, Alfred Bosch vol alliçonar sobre les circumstàncies socials que li serveixen d’escenari. No tenen tampoc pèrdua els moments en què Alfred Bosch posa en funcionament el seu dispositiu metafòric i exhibeix una imatgeria poètica digna dels grans creadors d’avantguarda. Més enllà del valor de les estratègies descriptives, més enllà del ritme trencador de la seva prosa, fixin-se de quina manera s’atreveix a presentar el carrer Escudellers: “li agradava imaginar que entrava en una vagina. Baixava per la Rambla i aleshores, quan trencava amà esquerra, sempre pensava que es ficava dins d’una dona calenta, mullada i voraç. Passaven els anys però l’ingrés al carrer d’Escudellers continuava com sempre, amb una lleu pendent, dotzenes d’homes que volien ser-hi, i un embut que s’anava estrenyent cap a les foscors d’un ventre agitat”. “Sé molt bé que només sóc una màquina de fer llibres”, va confessar una vegada Chateaubriand, però a l’altra banda de l’autenticitat de la frase, no són pocs els lectors que se n’alegren amb fervor. No se sap si és perquè així ho imposa la maquinària industrial de l’edició, però també són molts els lectors que temen l’aparició periòdica dels productes de les màquines actuals de fer llibres: malgirbats, plens de sorolls desagradables pel que fa a la prosa i plens d’incongruències i mancances en el moment d’estudiar les fórmules més competents per satisfer la set estètica del lector, sense cap mena de respecte per qui vol llegir literatura, llibres com Heretaràs la Rambla i autors com Alfred Bosch aconsegueixen el que de mica en mica ja han anat aconseguit unes altres màquines de fer llibres, que es produeixi una parsimoniosa deserció de la gent que creia que un llibre de literatura havia de fer l’intent d’acostarse al concepte d’obra d’art. Queda, això sí, el consol de riure en lloc de la llàstima de plorar.
Tornar