15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

El dret a la llibertat

Article publicat al diari “Avui” l’11/12/03 per Manel García Grau

L'assaig periodístic ha estat, en la nostra literatura contemporània, possiblement el que ha generat més passions, ha alçat més ampolles, ha (re)generat més idees i ha posat en marxa més esforços i reflexions que cap altre gènere literari. Tenim exemples, contundents i encisadors, d'autors que han conreat, des de diversos angles, aquest gènere -ben sovint considerat menor, injustament, per part d'algun crític o estudiós-, com ara els desapareguts Joan Fuster, Josep Pla, Vicent Ventura, Nèstor Luján, Montserrat Roig i Manuel Vázquez Montalbán, als quals cal afegir Josep Pernau, Manuel Ibáñez Escofet, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, David Castillo, Jordi Llavina, Emili Teixidor, Enric Sòria, Antoni Puigverd, Bartomeu Fiol i Quim Monzó. Ara podem rellegir els articles diaris d'Isabel-Clara Simó dins d' En legítima defensa (Columna), un volum que recull una minuciosa i molt atractiva tria dels seus articles d'opinió a l'AVUI des de l'any 1999 fins al juliol del 2003. Coneguda sobretot a través dels més de trenta llibres publicats (i amb els guardons literaris més prestigiosos als seus prestatges, com ara el Sant Jordi, l'Andròmina, el Ciutat de València i els de la Crítica), aquest nou llibre d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) s'ajusta a la definició que Vicent Salvador atorgà a la prosa periodística de Joan Fuster: els seus mots i la seua columna d'opinió són unes veritables "càrregues de profunditat", és a dir, unes mines capaces de fer explosió al bell mig del cor de la consciència del lector, com unes ràfegues ideològiques, reflexives, suspicaces i captivadores. Unes mines que, lluny de qualsevol violència, traspuen escepticisme quan cal i sensibilitat quan s'escau, sempre amb un deix tan sincer i tan directe d'humanitat i de compromís que rara vegada pot deixar indiferent ningú. I menys aquell tipus de lector que des de fa quatre anys s'ha avesat a la tercera pàgina d'aquest diari cercant un poc d'aigua en l'immens oceà dels mitjans de comunicació que ben sovint no són sinó portaveus de les idees del govern de torn o mers micròfons de les mesquineses dels sectors socials, mediàtics i polítics més poderosos. Efectivament, perquè aquí sap cosir amb fil de vint, aquell que, fort i flexible alhora, és ben difícil de trencar, manejable i dúctil per sargir qualsevol vestit que ha estat esgarrat. Una veu que sap, i vol saber-se, ben alta, perquè ben altes són les quotes d'estima, de mordacitat, d'ironia i de saviesa que són capaces, dia rere dia, de generar i d'engendrar. Com sospesarà el lector d'aquestes ratlles, aquestes no volen ser sinó una petita mostra d'agraïment. I és així, i ho dic sense cap mena de complexos, perquè és una escriptora periodista, o a l'inrevés, que ha esdevingut una veritable corredora de fons -fa prop de trenta anys que exerceix de cronista mordaç del nostre temps, des de l'emblemàtic setmanari Canigó fins a l'actualitat- que sap caminar també en les distàncies curtes de la realitat més injusta, corprenedora i quotidiana. I ho fa amb una gola i unes paraules sense embuts, sense cap tipus de mordassa, sense cap tipus de vanaglòria, d'impostura ni de cap fals cinisme: quan proclama als quatre vents els seus mots, lliures, combatius i sensibles, expressa senzillament allò que molts pensem i no podem dir perquè o bé no trobem el canal o bé perquè cert pudor o certa prudència covarda ens envaeix la boca. Els qui la coneixem sabem que de res li són aliens conceptes com ara llibertat individual o col·lectiva, igualtat social de la dona, preocupació pels drets dels oprimits o la denúncia pel menysteniment que sofreix el nostre poble i la nostra llengua enfront d'un nacionalisme espanyolista monolític i demonitzador de qui no pensa com ell. Perquè els seus articles, certament, són sovint de denúncia i de reivindicació, però també saben estar farcits d'una tendresa que sols la sap expressar qui, com ella, ha estat testimoni, tant a través de les seues novel·les com de la seua acció com a ciutadana activa, de les notícies i fets quotidians més absurds o feridors.

SUSPICÀCIA METÒDICA

"Propugno la suspicàcia metòdica, però", va dir, en un vell aforisme, Joan Fuster: una afirmació que li escau com anell al dit, i aquest excel·lent llibre n'és una magnífica mostra, pel fet que Simó sap combinar perfectament les respostes que considera més convincents com plantejar, i aquí rau el seu vertader encant, les preguntes més útils per colpejar la cara i la consciència dels més tebis. Una cosa que, a més, comprovarà qui (re)llegesca els seus articles és que el seu ofici estilístic ha anat millorant amb el pas del temps i de la lluita diària: els articles han anat guanyant no sols en capacitat de seducció, per l'àmplia i sòlida formació intel·lectual de l'autora, sinó també en la capacitat de ser arrodonits, quadrats, acabats com si fóra un llibre obert capaç, alhora, de generar més preguntes: si ens hi fixem, en la major part dels 148 articles triats, gairebé tots acaben amb una frase conclusiva o amb una pregunta. I pocs són els temes que se li escapen: dividit en set parts, Simó s'endinsa tant en la política (Zaplana i Aznar són possiblement els polítics que més surten, i més preguntes/garrotades reben, doncs), com en els drets humans, l'opressió nacional i lingüística o la injustícia social. Personalment em quedo amb la primera part, titulada La polis ; la tercera , El món per un forat ; la cinquena , Jo vinc d'un silenci , i la setena , Per pensar . Tota una proposta per sucar oli per a un lector que vulga trobar espais frescs per a la seua consciència. Com bé va dir M. Aurèlia Capmany, i rescata bellament J.M. Huertas al magnífic i sincer pròleg, "a la vida s'està en una trinxera o en una altra". Efectivament, i tots els qui llegim -i gaudim- cada dia dels mots d'Isabel-Clara Simó li donem les gràcies més freturoses perquè la seua tria ens nodreix de més alè i de més forces per poder seguir en la nostra primera línia de treball (petita o gran, però primera línia) de manera compromesa, atenta, sensible i temperada. Un llibre, doncs, que vol ser una tria pensada no sols per comprendre els temps presents sinó també per comprendre'ns, talment com una càrrega de profunditat dirigida contra les roques i les ones de la nostra història quotidiana.

Tornar