Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 09/12/04 per Joan Triadú
Maurici Serrahima en diversos moments dels seus dietaris, es fa la pregunta de què ha fet a la vida i alhora, implícitament, de què restarà d'ell -com a home de lletres, com a polític, com a dirigent intel·lectual i moral del seu temps- després. Amb aquest títol, Després, publica a la ratlla dels cinquanta anys la primera novel·la que, en plena postguerra, li donarà nom. Abans havia escrit l'assaig de reflexió política Mentrestant, destinat en còpies clandestines a les persones del seu entorn més immediat interessades en la qüestió. A poc a poc, pel seu indubtable interès, el treball arribà fins a cercles més amplis, que el demanaven (jo mateix, al cap d'uns anys, en vaig posar un exemplar en mans de J.M. Batista i Roca, a Anglaterra). Serrahima s'hi explica amb l'estil que no el deixarà mai: raona tot enraonant amb el lector. Ja aleshores (1943) el que es proposa és evitar la soledat, com a home i com a escriptor, i en aquell aïllat moment, entre perills, com deia Maragall molts anys abans, volia reprendre la relació amb la dispersa, castigada, heterogènia i fins i tot poc propícia gent, començant per la més immediata i fidel, que constituïa, malgrat tot, la nova Catalunya. Aquesta visió seva, que consisteix en la convicció que "el temps perdut" es recuperaria, és pròpia d'un eminent proustià i del que Hilari Raguer anomena "minoria profètica", en la qual situa la persona de Serrahima (al pròleg que és més que un pròleg del primer volum de la reedició completa, en diversos volums de l'extens diari de Serrahima Del passat quan era present). Val a dir que aquell mentrestant, aparentment circumstancial, ha arribat darrerament, amb l'aparició d'un tercer volum, ja malauradament pòstum, fins a l'any 1963, vint anys després. Tanmateix, a Mentrestant ja hi ha el nucli essencial i el punt de partença de tota l'actuació posterior político-cultural de Maurici Serrahima. En política es remet a Prat de la Riba, creador d'una aristocràcia de la política i de la cultura. L'equivalent literari de Prat de la Riba serà sempre, per a Serrahima, Maragall. També a Mentrestant fa una indicació raonada als partits polítics d'abans, en el sentit que pretendre encasellar-se al si de les organitzacions més o menys existents, entre les quals, per cert, hi ha la seva (Unió Democràtica), era fer dependre del passat el futur polític que un dia o un altre arribaria (considerava el franquisme com un parèntesi); primer -o sigui mentrestant- calia repensar, diu, la pròpia experiència i fer així una base coherent per al pensament polític de l'esdevenidor. Aquesta posició independent i alhora compromesa situà Serrahima en un bon lloc, amb un digne i respectat prestigi, entre els nuclis de la resistència cultural que emergien dels joves. Això és un fet al primer volum dels seus dietaris. Serrahima practicava bé, en totes les seves relacions, tan ben explicades, allò que havia proposat a Mentrestant.
ELS 10 ANYS SEGÜENTS
A partir del segon volum d'aquests diaris, que comprèn els deu anys següents (i també més de cinc-centes pàgines de text), el present evoluciona força de pressa respecte al passat que tot just hem deixat. Malgrat que el règim no afluixa o bé ho fa d'una manera calculada i intermitent, la resistència cultural es trasllada a poc a poc, a mesura que segons com és menys clandestina (l'Església catalana hi ajuda molt), als posicionaments ideològico-polítics i a la política de partit. Serrahima es manté, quant a la política, a l'expectativa (o francament al marge), fet que el distancia cada vegada més dels seus coreligionaris d'Unió Democràtica, decidits a guanyar-se un lloc en la vida política catalana (com a Hilari Raguer, em sorprèn també l'opinió no gaire favorable que mostra Serrahima envers Roca i Caball), animats per les connexions que estableixen amb partits més o menys afins de l'Europa de l'època i per la incorporació d'elements joves. Serrahima, fidel a ell mateix, resta al marge de la política activa, és a dir, de partit, i s'hi mantingué tota la vida, malgrat que acabat, per fi, el parèntesi del Mentrestant ja pogué expressar lliurement les seves simpaties. Però en els anys que abracen els tres volums de dietari no sembla que aquesta abstenció i les seves conseqüències el fessin patir gaire. Molts anys després de la seva mort -amb la mesura actual, prematura- J.M. Piñol, sense fer-ne cap crítica, diu (dins El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència) que d'UD Serrahima en fou sempre un outsider i que Josep Benet, tan pròxim a Serrahima, sovint tingué l'actuació d'un "franctirador". No fou la política sinó la literatura allò que féu patir aquells anys (tota la vida?) Serrahima. De molt jove havia escrit (ho trec de l'excel·lent treball biogràfic i crític de Jordi Giró i París Els homes són i les coses passen. Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979): un filòsof-literat del segle XX, Publicacions de l'Abadia de Montserrat) el següent: "La meva autèntica vocació en aquest món és la d'escriptor". Però ell, quan deia escriptor pensava en la seva consagració com a autor d'una obra literària original, creativa, de narrador i sobretot de novel·lista. Alguna vegada li havien dit (Serrahima feia molt cas del que li deien en sentit positiu) que seria el Narcís Oller del seu temps. La idea no és gens desencaminada. Serrahima, com el Narcís Oller de l'extensa Història dels meus llibres i de les relacions literàries, escriu com allò que per damunt de tot és: un advocat. Així, els milers i milers de pàgines dels seus diaris Del passat quan era present, en els tres volums actuals, i les de les seves memòries són un immens però perfectament articulat informe sobre ell mateix i sobre la vida catalana de bona part del segle XX. Amb una prosa que no es nota i amb una regularitat impecable, Serrahima aspira a ser entès i a ser estimat. Els seus mestres, tan diversos però en el fons confluents -Proust, Chesterton, J.M. Capdevila, Mounier...- i les seves afinitats i amistats literàries, com ara J.M. de Sagarra i Josep Pla, tan d'acord, per a ell, amb la seva concepció de la literatura com l'art de fer-se entendre per molta i ben diversa gent, el distanciaven inevitablement, sense separar-le'n del tot, del procedir innovador, aprofundit i altiu que predominava en la literatura catalana del seu temps. Les seves lectures de literatura francesa i també d'anglesa anaven en el mateix sentit, tot i que de vegades havia d'admetre per a aquestes i altres literatures valors innegables adscrits a tendències que no li queien gens bé en la nostra poesia i en la nostra novel·la. La seva biografia de Maragall, una de les seves obres més sentides i més personals, tendeix també a veure la vida i l'obra del poeta i del dirigent com una constant i reeixida evolució, ben normal (però qui sap si positiva per a la seva poesia), cap al centre. Commou veure com trencant uns moments amb l'aticisme amb què tracta admirablement temes ben dolorosos, Serrahima esdevé més expressiu quan es tracta d'afrontar el cop d'un fracàs literari, sobretot fet públic. Però se'n dol no pas perquè, almenys en calent (aquest és el maldecap dels dietaris), cregui que l'obra rebutjada sigui deficient. Gens propens en aquesta matèria a l'autocrítica, considera que el veredicte és el resultat del predomini d'una tendència o una moda perjudicials per al prestigi socialment ampli de la literatura catalana. Altres vegades ja no es tracta d'una punyent decepció, més o menys aguda; ve amb un esclat d'indignació pel que considera manques d'atenció a la seva persona. Potser tenia raó. Vaig viure de prop alguna d'aquestes situacions. A la redacció de Serra d'Or, en primer lloc. El tercer volum, pòstum (compilat per l'esforçat treball, ingent i delicat, de Josep Poca i Gaya sobre un immens material no revisat per l'autor) és el més dramàtic; pel to general -som en una època força diferent, 1959- 1963- i per una més crua i fins i tot insòlita presentació dels fets. De vegades és una confessió com la següent, del 28-II-1961: "Crec que és ben clar que no he donat com a escriptor la meva mesura. Ni, paral·lelament i en el que he escrit, tampoc com a pensador i com a home". De vegades es tracta de fets concrets, com poc abans els premis de Santa Llúcia. Al Carles Riba el seu fill queda cinquè i ell creu que potser fins i tot es mereixia el premi. Creu que els del jurat, amics, s'esquitllen per no veure'l i algú (jo!) li diu que hauria de presentar-se a assaig. Descoratjat, creu que els del premi Ixart d'assaig li dirien que es presentés a narració, en la qual ha quedat molt enrere cada vegada que s'hi ha presentat, i afegeix que una altra decepció li "faria més mal", diu -potser més del compte i tot-, si també fracassava en el premi d'assaig. Aquestes anotacions, immediates i molt escasses i potser circumstancials, només se solen produir en els diaris o dietaris. En són una de les servituds. Però els de Serrahima no viuen només al dia, sinó que els fets quotidians i les preocupacions corresponents porten l'escriptor, gran memorialista, a referir-se al passat, tant al passat personal i familiar com al col·lectiu. No goso dir si Serrahima, mentre llegia i estudiava amb tant de profit el seu Marcel Proust, s'adonava que amb milers i milers de pàgines ens servia en català un Proust que, sense l'art del narrador d'imaginació, ha esdevingut a mesura que passen els anys, i ho serà cada vegada més, la nostra recerca del temps perdut.
ERA UN GRAN CRÍTIC
Justament, com diu ell de Proust (el seu treball figura a la Biblioteca Proustiana de Ferran Cuito), Serrahima era un gran crític. Els seus assajos sobre la ficció, les biografies de les seves coneixences, els judicis que li mereixen els actes humans i la incidència d'aquests actes en les seves obres, els comentaris crítics de les seves lectures, psicològicament i de pensament filosòfic (com en el cas de J.M. Capdevila), revelen un crític coherent, adscrit a la fe cristiana i fidel a Catalunya i a la seva llengua per damunt de tot. Això no vol dir que de tant en tant no s'equivoqués, principalment quan tractava d'ell mateix i dels de més a prop. Llegint-lo ens trobem amb un ego sorprenent que el feia il·lusionar-se amb el que ell era, un superdotat, i amb com era: "bona presència, bona entrada i una certa brillantor" (III, pp. 248-249). Tot això és obvi que no feia mal a ningú, sinó a ell mateix, ja que en el tracte i en escriure sobre la seva obra li donava un caient de suficiència visible. D'aquí ve que subscrigui l'observació següent del llibre esmentat de Jordi Giró i París: "Les relacions de seducció entre homes i dones, els flirts i els enamoraments extramatrimonials -més que no pas els adulteris estrictes- són un tema que esdevé el gran tema estrella gairebé de totes les produccions de ficció de Serrahima. És un tema que l'obsessiona, almenys literàriament". Traslladat als diaris, ja des del 1940 Serrahima es retrata de vegades amb el títol del seu recull de contes El seductor devot (1937). No en parlaria si tot plegat no influís, molt negativament, de vegades, en els seus judicis sobre algunes persones. No seria just amb mi mateix si no denunciés aquí uns errors objectius de judici, tal com han anat les coses, i d'injustícia flagrant, de l'entrada del 14 de juliol del 1962 (III, pp. 375-378). Sobretot perquè Maurici Serrahima mai no hauria publicat, tal com estan, aquestes pàgines si ell hagués viscut. La responsabilitat del descuit o de la decisió és dels qui han tingut cura ara de l'edició. Amb motiu de la publicació d'un número de la revista montserratina "Qüestions de vida cristiana", del qual Serrahima es considera exclòs, l'autor atribuïa (aleshores!) a Josep Maria Piñol unes intencions i uns interessos polítics que no es corresponen ni poc ni gaire amb la seva trajectòria. Passem-hi. Però hi ha l'insult personal basat en el seu físic ("home sens altres passions", potser sense altres "possibles" passions) i en el "pinyol" del seu cognom. J.M. Piñol va deixar en morir una fundació contra l'atur, que regenta la seva vídua i que presidia o presideix l'abat Cassià M. Just. Va dirigir la col·lecció Blanquerna d'Edicions 62 i entre els seus nombrosos treballs figura el llibre sobre el nacionalcatolicisme suara esmentat. Tot girant full, afegiré només dues dades. La primera és que el dia 10 d'abril del 1979 vaig publicar en aquest diari un article sobre el primer volum de les Memòries de la guerra i de l'exili i sobre els dos volums fins aleshores publicats de Del passat quan era present. Maurici Serrahima havia mort dos dies abans. Però el meu article va sortir sense haver-hi temps d'esmentar-ho. Pocs dies, o potser una setmana, feia que ens havíem acomiadat a la plaça de Sant Jaume, sortint d'una reunió de l'Ajuntament. Em va dir exactament que era molt trist veure com s'acabava la vida. La segona i darrera dada és l'article que vaig dedicar també en aquest diari a la seva novel·la -que mai no aconseguí que li publiquessin en vida i que ell s'estimava tant-, La frontissa. L'article es titulava Una novel·la pòstuma de Maurici Serrahima. Pocs dies després vaig rebre una nota signada per "Fills Serrahima-Villavecchia" en què agraien, en nom de la seva mare, el meu "llarg i dens comentari". Ho deixo així -un després de Maurici Serrahima-, amb convenciment i alhora una certa, personal, recança.
Tornar