Documentació
Realitat de Serrahima
"Si hagués de qualificar precipitadament l'obra de Maurici Serrahima -escrivia Maria Aurèlia Capmany en un article publicat a "Serra d'Or" el juliol de 1979-, diria que és, per damunt de tot, un escriptor, que ha escrit novel·les, assajos, contes, memòries, que ha convertit la seva experiència quotidiana en matèria escrita. Catòlic practicant, hereu d'un llegat feixuc, un llegat individual i col·lectiu que mai no es divideix en la seva consciència, explica, sense cansar-se'n, l'absurd de l'aventura de viure". Capmany retia així un petit homenatge, poc després de la seva mort, a qui havia estat un dels seus descobridors. No en va Capmany fou finalista, a principis del 1948, de la primera edició del premi Joanot Martorell de novel·la, ocasió en què l'advocat, escriptor i polític barceloní, com a membre del jurat, havia tingut una agradable trobada amb el manuscrit de Necessitem morir. El fet de mencionar Maria Aurèlia Capmany no és un acte menor, ja que a partir d'aquell moment els dos novel·listes van mantenir una relació d'amistat força estreta, sobretot entre el 1948 i el 1953, anys recollits en el volum segon de les memòries de Maurici Serrahima, titulat Del passat quan era present II, que va aparèixer inicialment el 1974 i que acaba, tot just, de ser reeditat. De fet, aquests sis anys coincidiren, més o menys, amb el clímax i el declivi de "Miramar", una agrupació clandestina nascuda a Barcelona el 1945 que tenia com a principal objectiu, a base de cursos i conferències, preservar i difondre la cultura catalana. Serrahima fou president de Miramar i el grup comptà, entre molts d'altres, amb Josep Benet, Alexandre Cirici, Maria Teresa Boada, Frederic Rahola i l'esmentada Maria Aurèlia Capmany; tot plegat un grup d'intel·lectuals que van constituir un dels nuclis precursors d'una estratègia molt més estesa i vital que posteriorment s'anomenaria fer país.
INÈDITS I CENSURATS
Aquesta reedició del volum segon dels dietaris de Maurici Serrahima es justifica, a més, perquè hi ha una quantitat important de material fins ara inèdit que correspon al període entre el 1953 i el 1958, així com tot allò que la censura va impedir publicar inicialment. La nova edició inclou també com a novetat un apèndix amb dos escrits, l'un de Serrahima i l'altre de Pau Romeva, elaborats l'any 1939 i en els quals aquests dos històrics fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya feien balanç del que havia significat la desfeta de la Guerra Civil i, sobretot, expressaven la seva opinió crítica sobre l'actuació del president Lluís Companys durant la dramàtica contesa. Els dietaris de Maurici Serrahima que abasten des del 1948 fins al 1958 són interessants perquè mostren el pensament d'un polític i escriptor de primera línia, bon coneixedor de l'estat del país, durant un període crucial de la dictadura; una etapa en què el franquisme va topar amb les primeres mostres de rebuig popular, com, per exemple, la gran vaga de tramvies del 1951, però en la qual, contràriament al que la resistència catalana esperava, va obtenir el reconeixement de les democràcies occidentals i de la mateixa ONU. En l'àmbit religiós, central en la vida de Serrahima, aquesta etapa va coincidir amb la celebració del Congrés Eucarístic, amb la mort del papa Pius XII i la pugna entre conservadors i renovadors dins l'Església catòlica i, finalment, amb l'inici de l'ascens de l'Opus Dei cap als llocs més alts de l'estructura de l'Estat; esdeveniments prou significatius per a aquest escriptor de fervents conviccions cristianes i destacat exponent del catalanisme benpensant. Dins l'esfera personal aquest període va suposar també un moment de gran transcendència en la vida de Serrahima; una etapa en què, tot arribant a la cinquantena, va contemplar amb certa resignació com els dos fills grans iniciaven la seva particular diàspora; un període en què, amb pocs mesos de diferència, va perdre la mare, el pare i el quart dels seus fills, una nena que encara no havia arribat a l'any i mig de vida. La mort del pare, Lluís Serrahima, també advocat i fill d'advocat, va aportar, d'altra banda, una nova càrrega en la ja prou intensa vida professional de Maurici Serrahima. Així, a la feina d'assessor jurídic en una empresa, amb freqüents viatges sobretot a Madrid i al Marroc, s'hi va afegir la responsabilitat adquirida al despatx d'advocats que el seu pare regentava i que va acabar pràcticament absorbint-lo. La capacitat de treball i el compromís de Maurici Serrahima, però, eren pràcticament inesgotables, com ho demostra la seva participació durant aquesta època en la comissió compiladora del dret civil català i en la constitució de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l'IEC.
ACTIVITAT INTENSA
La responsabilitat en el despatx d'advocats, no obstant això, en certa mesura va privar Serrahima de continuar durant un temps amb la seva intensa activitat literària; una faceta creativa que li havia permès entaular amistat amb escriptors catalans de renom com ara Sagarra, Espriu i Riba. La bona destresa literària de Serrahima s'havia manifestat durant aquests anys en les novel·les Després (1951) i Estimat senyor fiscal (1954) i el llibre titulat Contes d'aquest temps (1955). Tanmateix, la seva capacitat crítica i assagística, ja demostrada abans de la Guerra Civil a la redacció d'"El Matí", tindria continuïtat posteriorment, sobretot amb la resposta, amb l'obra Realidad de Cataluña (1967), als quinze articles titulats Consideración de Cataluña, publicats per Julián Marías a "El Noticiero Universal" l'any 1965, primer, i agrupats en un llibre l'any següent. Les memòries de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) recollides en aquest volum segon que ha tornat a ser editat donen continuïtat al primer volum publicat el 1972, també titulat Del passat quan era present, que abasta el període entre el 1940 i el 1947 i que també ha estat ja reeditat. Aquests textos enllacen amb altres escrits memorialistes corresponents a anys anteriors que es troben en les obres Memòries de la guerra i de l'exili (1936-1940) i De mitja vida ençà: notes i records (1939-1966). Tot plegat, una realitat de Serrahima que comprèn més de trenta anys d'història d'aquest país.
Tornar