Documentació
Si fóssim un país normal
Si fóssim un país normal, cosa que dubto que siguem algun dia, es parlaria arreu del cinquè volum de les memòries de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902 - 1979) com un dels millors textos apareguts en l'Any del Llibre. Del passat quan era present, (1969 - 1971), contribueix al fet que les llargues memòries de l'advocat i escriptor Maurici Serrahima sumin ja 2.294 pàgines ben escrites. Josep Pla estimulà des del primer moment Serrahima tot dient-li: "Les memòries seran la vostra obra més important", i tenia raó. En queda un sisè volum, el darrer, que arriba fins al 1974. Serrahima maldà sempre per ser reconegut com a novel·lista, però no se'n sortí. Les seves novel·les han deixat una petjada poc profunda. Va fer també de traductor i d'assagista, però va ser quan va publicar De mitja vida ençà (1970), un resum de les notes que anava prenent en unes llibretes, que la crítica va saludar amb joia l'aparició d'un altre Serrahima. Allò, però, en va ser un tast. A més, hi havia la censura franquista i l'autocensura de l'autor, que no volia ferir molts dels personatges que sortien. Ha calgut que passés el temps per recuperar els escrits tal com van ser concebuts. Serrahima, però, va morir el 1979, i ha calgut que algú tingués cura de l'edició. Hi ha publicats dos llibres de records del temps de la Guerra Civil i la sèrie Del passat quan era present, els dos volums darrers de la a cura de Josep Poca i Gaya, potser amb tanta austeritat que de vegades es nota a mancar alguna nota a peu de pàgina. L'editorial comet un error quan no inclou a la contraportada unes ratlles per assabentar l'hipotètic lector de qui va ser Maurici Serrahima i les línies mestres del contingut. I no parlem de l'absurd de posar Serrahima trobant-se Josep V. Foix en un carrer de Sarrià com a il·lustració de portada i no aclarir qui són amb una nota. Esperem que el sisè volum no segueixi aquesta errònia línia d'edició, poc comprensible a qualsevol llibre estranger d'aquesta importància. Retrats de primera mà. Serrahima excel·leix en els retrats de la gent que va conèixer, com les pàgines que dedica al seu veí del carrer de Caponata, Gabriel García Márquez, amb qui feia petar la xerrada, o les pàgines on parla de Josep Pla i de Josep Maria de Sagarra en el volum quart, i que aquí tenen continuació amb les que descriuen el retorn d'un envellit Josep Carner, que s'assabenta a mitges de les coses i rep un dia de mans de l'editor Joan B. Cendrós un sobre amb 14.000 pessetes com a drets d'autor del llibre El tomb de l'any amb un irònic "Doncs endavant" en saber que són diners. Les manies de Josep V. Foix són descrites amb afecte però sense amagar res. El deixa queixar-se sense parar durant un sopar a casa del poeta. "Quan s'embranca per aquests camins, callo i li deixo dir", i encara afegeix: "Té una fòbia per tot el que sigui marxisme que, a mi, que doctrinalment no en sóc pas, gairebé m'inclinaria a ser-ne". És més càustic quan els personatges no li cauen bé, com és el cas de Manuel Brunet i Guillermo Díaz Plaja, del qual diu: "És intel·ligent, però no ha aprofundit gaire en cap sentit: l'ambició de càrrecs i de guanys ha estat massa forta". No es limita als escriptors, sinó que també jutja altres contemporanis com Jordi Pujol, del qual diu que fa "servir gent de segon o de tercer ordre, que siguin subordinats d'ell i que no l'eclipsin". Explica també coses pocs sabudes, com ara una crisi psiquiàtrica de Salvador Espriu i unes sospites sobre com va anar la mort de Brunet. Té una curiosa dèria respecte a aquells que es deixen dominar per l'alcohol, com ara Gabriel Ferrater, de qui té un gran concepte literari, el professor Fabià Estapé o el seu amic Joan Vinyoli: "Ha caigut d'uns anys ençà en el vici de beure unes copes de més [?] i aleshores no s'embriaga, però s'excita i perd una mica el control". És dur també contra els correctors, i arriba a afirmar que hi ha números de "Serra d'Or" que semblen escrits per una sola mà, a causa del to tan uniforme que aplica el corrector als articles, a les entrevistes i als reportatges. En el seu cas, posa el crit al cel quan repassa les galerades de la seva traducció de la biografia de Ben Bella. Admet algunes correccions que li va fer el corrector de torn, però diu que "en vaig poder comptar més de 200 que eren purament arbitràries i immotivades". No va voler, però, fer-hi res perquè el llibre el publicava Edicions de Materials, de la qual era soci el seu gendre, Manuel Nadal, i anaven justos de temps i diners. Advocat d'un llibre 'immoral'. Serrahima no parla gaire de la seva feina com a advocat si no té a veure amb la seva altra professió d'escriptor. Així rep un dia Mercè Rodoreda per qüestions d'uns drets i un altre anota que està defensant Manuel de Pedrolo, acusat de publicar un llibre immoral, Un amor fora ciutat, una de les primeres novel·les en català que tocava el tema de l'homosexualitat. Explica que ha demanat dictàmens a Pedro Laín Entralgo, José Luis Aranguren i Ricardo Lobo i que espera la inhibició del Tribunal d'Ordre Públic, el temut TOP. Sempre va ser un demòcrata convençut que, com tants altres, veia com passaven els anys i la dictadura persistia. "Haurem de passar gaires anys més en aquesta situació?", s'interroga, desanimat, en la nota de l'11 de setembre del 1971. Remarca en la mateixa nota: "Només vull fer constar aquí, un cop més, que jo no perdo les esperances i que, quan vindrà l'hora, si encara hi sóc, hi posaré totes les forces que em quedin". I encara hi va ser quan Franco va morir i va arribar la Transició, i Martí de Riquer li va trucar un dia per fer-li saber que el Rei volia proposar-li ser senador reial en el primer senat predemocràtic. Li van donar dues hores per decidir-se, i va consultar una vegada més al seu amic de sempre, Josep Benet, que el va animar a dir que sí. I al dia següent de confirmar a Riquer que acceptaria, va rebre una trucada del Rei. Ens explicava en una entrevista a Josep Martí Gómez i a mi que "la conversa amb el Rei va anar així, per telèfon: «Serrahima?» «Sí, sóc jo». «¿Mauricio Serrahima?» «Sí, sí». «Soy Juan Carlos». És a dir que em va trucar directament, sense secretari ni res". I Maurici Serrahima va poder veure com la situació, "aquesta situació" que en deia, en parlar de la dictadura, s'havia acabat. Diuen que dels cinc darrers anys de la seva vida no hi ha notes ni records. Llàstima. Si es trobessin i fossin de la mateixa qualitat de forma i de fons que aquest volum cinquè de Del passat quan era present, constituirien un altre gran text literari i un document excepcional.
Tornar