Documentació
Entrevista a Màrius Serra a cura de Joan Josep Isern, publicada al diari “Avui” el 23/11/00, amb motiu de la publicació de Verbàlia, última obra de l’autor.
Joan Josep Isern. A part d’un espai de nou anys, què separa el Manual d’enigmística de 1991 d’aquesta Verbàlia d’ara?
Màrius Serra. Bàsicament dues coses: moltes més lectures i un treball teòric més acurat. Al Manual hi havia una acumulació d’informacions amb una estructura de diccionari. És a dir, molt simple i sense cap discurs que el relligués. Verbàlia, en canvi, va molt més enllà. En primer lloc perquèl’enigmística n’és només una part. Un enigma és un enginy verbal que oculta una informació. Però aquí no s’acaba tot. Hi ha molts altres artificis en els quals no hi ha misteri. Penso, per exemple, en la riquíssima tradició de poesia monosil·làbica en català, en què no s’amaga cap informació perquè el seu motor és merament lúdic i, fins i tot, nacionalista per allò de voler demostrar que el català és una llengua més sintètica que d’altres. Per això a Verbàlia, un llibre que ocupa un territori molt més ampli que el Manual d’enigmística, li escau més l’expressió ludolingüística que, tot i la seva punta d’ampul·lositat, compendia molt millor els conceptes de joc i de llengua.
J.J.I. Verbàlia depassa les cinc-centes pàgines. Com ha estructurat una obra tan extensa?
M.S. De la manera més racional de què he estat capaç. Hi ha un estudi introductori que descriu les cinc tradicions lingüístiques en les quals he centrat el treball –catalana, espanyola, anglesa, italiana i francesa– i en què analitzo les aportacions sobre la teoria del joc en general que han fet gent com ara Huizinga i Callois, entre d’altres, tot reconduint els seus arguments cap a l’àmbit del joc lingüístic per veure com funcionen. Això m’ha permès establir un marc referencial i una classificació en cinc categories que, desenvolupades, generen un inventari de cinquanta artificis ludolingüístics diferents. Aquest inventari detallat, més dues bibliografies i un am-plíssim índex onomàstic con-figuren la resta del llibre.
J.J.I. Una classificació de cinc categories amb algun element innovador, per cert.
M.S. El lector que estigui familiaritzat amb els recursos de la retòrica clàssica detectarà que utilitzo quatre categories conegudes: els artificis d’addició, de subtracció, de substitució i de combinació. En aquesta classificació canònica jo m’he permès d’incorporar-hi una cinquena categoria: la de multiplicació o de repetició. Aquí és on situo artificis com el doble sentit, l’homofonia i el calembour. És a dir, els que es basen en la repetició d’una mateixa expressió, o molt similar, però amb significats totalment diferents i, per tant, en multipliquen l’efectivitat. És el cas de les piquiponades i de paraules com, per exemple, suposa que, a nivell fònic, tant poden remetre’ns a una suposició, a una oposició o a algú que es posa una cosa.
J.J.I. En certa manera, doncs, això li permet trencar les barreres entre els mers jocs de paraules i els jocs de significats.
M.S. Exacte. M’interessa molt anar més enllà de la simple combinatòria del jugador de Scrabble que especula amb set lletres per confegir una paraula de la qual possiblement ignora el significat. En el fons, fixa’t-hi, en posar en lloc preeminent el sentit abans que el mer joc estic parlant del salt cap a l’escriptura, cap al discurs. Sóc dels que opinen que cal eliminar en l’enseny-ment les separacions entre els departaments de llengua i de literatura. De la mateixa manera, és clar, que cal fugir dels extremismes. Per mi tan deplorable és aquell que es queda penjat només en el joc, eixorc, com el que s’apunta a la ludofòbia i no admet cap parcel·la per a la imaginació.
J.J.I. A Verbàlia m’ha semblat percebre un gran esforç per la sistematització. Cada un dels cinquanta artificis que inventaria es desenvolupa a partir d’un esquema fix que va repetint.
M.S. M’interessa molt aquesta formalitat per donar coherència al conjunt i potenciar la seva dimensió d’obra de referència. Verbàlia té una lectura lineal que, a més a més, he procurat fer al més amena possible, sobretot en l’assaig introductori que permet al lector situar-se sense dificultats en el context. I, a partir d’aquest punt, el llibre es desenvolupa per temes concrets: què és un anagrama, o un palíndrom, o un mot banana, per exemple, als quals no és necessari accedir-hi ni pel mateix ordre ni a tot el conjunt en una mateixa lectura. Exactament igual que fem amb una enciclopèdia. L’estructura sempre és la mateixa: definició i origen de cada artifici, la seva història, una valoració des de la meva experiència d’usuari, amant i fabricant de jocs de paraules, i una part final, generalment la més extensa, d’exemples.
J.J.I. Aquesta part, lògicament, deu ser diferent en la versió catalana i en la castellana que ara surten al carrer.
M.S. Evidentment. I en les altres tres llengües pendents ara com ara d’edició. Un vuitanta per cent, aproximadament, del contingut és el mateix en els cinc llibres, però traduït, i el vint per cent restant és de nova creació adaptada a les característiques de cada llengua. En la versió catalana, d’altra banda, hi ha una aportació addicional riquíssima que no vull deixar d’esmentar: les col·laboracions dels lectors de la meva columna d’enigmística en el Suplement Cultura de l’”Avui” al llarg dels quasi dotze anys de vida de la secció. Un conjunt realment aclaparador i irrepetible que he procurat reproduir –citant sempre l’origen, és clar– amb aquells exemples més notables i que, a més a més, demostra que el català, a diferència del que ara fa cent anys opinava el senyor Josep Pin i Soler a La família dels Garrigas, no és pas una llengua eixuta per fer jocs de paraules sinó que, com qualsevol altra llengua, admet qualsevol utilització dels seus parlants. Tot això, vull repetir-ho, sense els lectors d’aquest diari no hauria estat possible.
J.J.I. Aquesta deu ser, doncs, la raó de les diferències de gruix entre l’índex onomàstic de la versió catalana i la castellana.
M.S. Sens dubte. Una altra de les meves obsessions ha estat la de documentar al màxim tot el que escrivia. Per això al final he posat una bibliografia ludolingüística, una bibliografia literària i un índex onomàstic que en la versió catalana depassa els mil cinc-cents noms i en la castellana, tot i tractar-se en bona part del mateix llibre, no arriba als mil dos-cents. No cal dir que els lectors de la secció “Enigmística” hi tenen molt a veure, amb això.
J.J.I. Quants anys de la seva vida hi ha darrere de Verbàlia?
M.S. Podríem parlar de dues velocitats d’execució. La redacció de l’assaig introductori la vaig començar l’any 1997 i d’aleshores fins ara mateix la dedicació ha estat constant i, a èpoques, de moltes hores cada dia. Ara bé, hi ha tota una feina prèvia de recerca, documentació i buidatge que ve de molt més enrere i que jo dataria sens dubte en l’inici de la secció Enigmística en el suplement Cultura de l’”Avui”, l’agost del 1989. No és inexacte,doncs, dir que fa més d’onze anys que estic escrivint Verbàlia.
J.J.I. Hi ha cap precedent en català d’un treball com aquest?
M.S. Tot i que he investigat molt, l’únic referent que he trobat és una sèrie de quinze articles sobre Els jocs d’esperit publicats el 1916 per Rossend Serra i Pagès a “La Veu Comarcal”, setmanari catalanista de Ripoll i sa comarca. Es tracta d’una adaptació molt digna al català dels elements bàsics de l’enigmística italiana, ja aleshores molt potent. No he trobat res més.
J.J.I. En un moment del llibre diu que el català és una llengua minoritària amb poca tradició ludolingüística. Això ha estat un obstacle per al seu treball?
M.S. Més aviat al contrari. De fet, quan analitzes els enigmistes francesos –bàsicament l’Oulipo–, els italians i els anglosaxons t’adones que són gent que, en el fons, es tanquen en la pròpia llengua tot practicant una espècie de cofoisme romàntic que defuig les possibilitats d’intercomunicació. La meva posició de perifèric m’ha permès ponderar, comparar i valorar les diverses tradicions amb les seves veritables magnituds.
J.J.I. Situant-nos en la ludolingüística com a porta oberta cap a la creació literària, fins a quin punt no hi ha el perill que el difícil substitueixi el bell?
M.S. Aquí hi ha la clau de la qüestió perquè la dificultat és objectivable, és mesurable. Molt més que la bellesa, que és subjectiva i, per tant, molt més complexa d’avaluar. El gran perill, però, és quan la dificultat, que és sinònim d’estímul, acaba convertint-se en simple exhibicionisme com passava, per exemple, amb una certa poesia que es feia aquí durant el Barroc. Una poesia que, en el fons, era plena d’acròstics i sopes de lletres que el que buscaven era impressionar el lector però sense apel·lar en cap moment a la seva sensibilitat. Era l’encara més difícil del circ. La dificultat que comporta el joc i el peu forçat fa avançar i, de fet, a Verbàlia ho reconec des del començament, ja que el subtítol del llibre és “Jocs de paraules i esforços de l’enginy literari”, però mai ha de substituir la bellesa. Valorar l’esforç i entendre l’escriptura com un treball evita, d’entrada, les actituds genialoides i això és bo. Ara bé, aquest no pot ser l’únic criteri. Hi ha d’haver artistes, no només artesans. L’art no és una artesania superior. Hi ha un punt en el qual entra en joc quelcom més eteri. L’ànima, potser. Un punt en el qual es produeix el xoc que fa passar del joc al foc, en terminologia ribiana.
J.J.I. Això em recorda aquella imatge de l’Oulipo que definia l’escriptor com un personatge atrapat en el laberint que ell mateix ha construït.
M.S. És una imatge perfecta perquè il·lustra exactament el que ara parlem. Els escriptors ens fixem unes regles a l’hora de construir l’obra literària, unes regles que podem transgredir o complicar tant com vulguem però, desenganyem-nos, el que en realitat compta és el resultat final. Podem construir laberints magnífics, tant que ens hi trobem molt bé en el seu interior i no en vulguem sortir. O laberints complicadíssims, dels quals no sapiguem sortir. Tant en un cas com en l’altre, però, haurem fracassat per-què no hi haurà el que realment importa: l’obra.
J.J.I. L’enginy, però, també ha passat per etapes de descrèdit.
M.S. I tant. A Verbàlia hi dedico un apartat específic molt inspirat per un assaig imprescindible de José Antonio Marina que es diu, precisament, Elogio y refutación del ingenio. L’enginy pertany al territori de l’irracional i, per això, provoca grans amors als quals segueixen grans odis sense causa aparent. Victor Hugo, Marcial i Joseph Addison, el pare del periodisme, escriuen grans diatribes contra els jocs de paraules i després no tenen cap escrúpol a l’hora de fer-los servir en les seves obres. L’enginy, doncs, s’apropa molt al sagrat per aquesta dimensió irracional que et deia fa un moment. I, per tant, la seva acceptació social depèn de múltiples variables que no sempre pots controlar. Et posaré un exemple: quan un cantant deixa anar els dos primers compassos d’un tema clàssic del seu repertori el públic ho reconeix de seguida i li falta temps per aplaudir. En canvi, quan un humorista surt davant d’aquest mateix públic i comença a explicar un acudit que la gent ja coneix, la reacció és diametralment oposada. És perillós, l’enginy. Perquè apassiona però també pot enfarfegar.
J.J.I. La criatura Verbàlia neix amb una pota més de les habituals en els llibres: una pàgina web.
M.S. Quan vaig publicar el Manual d’enigmística se’m va acudir de posar-hi un apartat de correus a la portadella interior del llibre. Això va comportar l’arribada en poc temps de tres-centes cartes amb aportacions noves, punesmenes, crítiques... Vaja, el mateix que amb la secció del “Suplement de Cultura”. Lògicament, ara, a les portes del segle XXI, el producte Verbàlia llibre havia de nèixer associat a una pàgina a la xarxa Internet –http://www.verbalia.com– en què, a més a més d’actualitzar i ampliar la informació que s’hi ha penjat, es potenciï aquest feed-back amb els lectors que s’ha demostrat tan enriquidor.
J.J.I. En la seva trajectòria com a escriptor, hi haurà un abans i un després de Verbàlia?
M.S. Sens dubte. Amb Verbàlia m’he tret un pes de sobre. Volia deixar fixada una sèrie d’informacions que he anat aplegant des de fa molts anys. Un intent d’això va ser Ablanatanalba però, evidentment, la novel·la no és el vehicle idoni, tot i que, de moment, em va ser de gran utilitat. Jo ara em plantejo continuar escrivint, amb les mateixes ulleres posades però sense hipoteques. És molt possible que les properes coses que faci no tinguin gaire a veure amb els jocs de paraules. Potser em trobo en aquell cicle d’elogi i de refutació a què abans he fet referència. De fet, el projecte Verbàlia continua, ja que hi ha encara tres versions pendents de publicar, una de les quals –la italiana– ja ha suscitat l’interès de l’editorial Zanichelli, la més important d’Itàlia en diccionaris i obres de referència.
J.J.I. Té trenta-set anys, és a punt d’estrenar segle i mil·lenni, acaba de treure la seva obra magna... És la maduresa, això?
M.S. No ho sé, francament. Però sí que darrere de tot això hi ha un esperit que assumeixo plenament i que, en canvi, a principis dels noranta em tenia angoixat quan m’arribaven missatges en què se m’instava a triar entre la literatura i els jocs de paraules. Ara, per a mi, les coses estan més clares: el que m’interessa és el terreny de joc literari, tingui o no jocs de paraules. Ara bé, mantinc ferma la meva voluntat de treure transcendència, de no sacralitzar res. I aquesta actitud sortirà sempre, tant si escric sobre enigmística com si faig un tractat sobre les formigues. No m’interessen ni les grans certeses, ni els postulats into-cables, ni els principis fonamentals perquè sempre acaben desembocant en el fana-tisme. Qui, per una causa, està disposat a morir també està disposat a matar. I jo, creu-me, no estic disposat a morir. Ni per un joc de paraules.
Tornar