Documentació
Entrevista a Màrius Serra publicada al diari “Avui” a cura de Montserrat Corretger, el 18/02/99.
Montserrat Corretger. En el seu cas, es pot dir que vostè és una persona que viu de les paraules. No només escriu, sinó que també hi juga. Quina és la seva relació amb els mots?
Màrius Serra. Amb els anys, he arribat a tenir la satisfacció i la impressió que les úniques coses que sé fer sempre tenen a veure amb el llenguatge i, per tant, amb les paraules. Ara fa dotze anys que vaig començar a publicar i, en aquests anys, he anat notant un decantament molt acusat cap a l'ús literari d'uns recursos que sempre m'havien apassionat: els jocs de paraules, els sentits ocults i les construccions enigmàtiques. Tot això ho he anat posant al servei de la literatura, entesa com a relat i com a explicació i creació d'un món. Cada cop em sento molt més escriptor en el sentit literari del terme, més que no pas usuari del llenguatge o home de lletres, com em solia definir abans. Ara el joc només m'interessa si em condueix una mica més enllà, sense que, per això, hagi de ser res solemne. La solemnitat em desespera.
M.C. A la novel·la Ablanatanalba són molt importants els jocs de paraules. Fins on es permet jugar en una obra literària?
M.S. L'enginy és un llampec que pot ser molt atractiu. En els bons jocs i en les bones construccions, l'enginy és el component més important, però alhora és una mica com l'escuma de les onades. Et pot arribar a fascinar, però no el pots agafar amb les mans. La tradició més transgressora, tant del llenguatge com de les idees, no es pot analitzar ni sistematitzar, perquè sempre té un punt de gratuïtat. No hi ha uns cànons explicables. La gran lluita és saber com moure't dins d'aquesta gratuïtat sense que el llampec t'encegui i acabis del tot borratxo i excedit amb la qüestió del joc pel joc. Tant en La vida normal com a Ablanatanalba, he volgut posar una certa distància. M'interessa una literatura que tingui fondària. No m'interessa que sigui enginyosa però plana.
M.C. ¿El punt d'equilibri es situaria entre els dos germans protagonistes d'Ablanatanalba?
M.S. Exacte. El plantejament d'Ablanatanalba és aquest plebiscit. Els protagonistes són dos germans bessons que responen a dos arquetips. Un dels germans és el seriós, aquell a qui la gent diu que arribarà lluny a la vida perquè és una persona metòdica i pragmàtica. Té una visió del món prudent i adulta i, sobretot, el molesta brutalment tot el que tingui a veure amb la comicitat gratuïta, amb el joc pel joc i amb les coses infantils, en definitiva. L'altre germà, en canvi, comet tots els excessos. Com a recurs, aquesta duplicitat permet una certa equidistància i treure tant el bo com el dolent de cadascun dels dos extrems.
M.C. Un dels germans li diu a l'altre que el que cal en aquest món són enginyers i no pas enginyosos.
M.S. Hi ha un assaig de José Antonio Marina, Elogio y refutación del ingenio, que va ser premi Anagrama i que a mi em va fascinar, que explica la història etimològica de les paraules genio i ingenio al llarg de la història de les diverses edicions del diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. A finals del segle XIX, es produeix una mena d'esquerda i sorgeixen els ingenieros, mentre que la cosa enginyosa va perdent prestigi social. Aquí el que convé és el progrés, l'home cofoi que mira cap al futur i et diu que tecnològicament estem avançant molt i que l'economia va bé. No sóc pessimista, però penso que en aquest bàndol hi ha molta gent acrítica. Entre els enginyers hi ha molts acrítics que diuen: "Fem carreteres perquè les sabem fer millor que ningú". Però no es preocupen ni de qui les farà sevir, ni tan sols es pregunten si calen.
M.C. Tant en aquesta novel·la com a La vida normal, sempre que pot recupera els espais de la seva infantesa: el barri d'Horta, l'escola... Li queda molt de nen?
M.S. Suposo que sí. I m'agradaria que l'infant que se suposa que porto dins no morís mai. L'exercici de l'escriptura permet recuperar veus antigues que et circumdaven en el passat. Vaig notar un canvi molt important en la meva escriptura quan vaig recuperar la veu de la meva àvia per escriure la novel·la Mon oncle. Des d'aleshores, intento recuperar etapes de la infància per reconstruir la ingenuïtat. Per a algú que ja està desvirgat és molt difícil tornar a imaginar-se verge. És gairebé impossible. En un món en què l'única manera de sobreviure és ser molt escèptic i no creure's res, és molt difícil intentar recuperar els moments durant els quals creies en força coses. El camí no es pot recórrer enrere. Però l'exercici d'intentar invocar una ingenuïtat llunyana, com la de la infantesa, permet una mirada diferent i reconstruir el camí de la descoberta. El fet de no quedar-se en la cosa plana de l'ara i l'aquí dóna fondària als textos.
M.C. A La vida normal para una trampa al lector fent-li creure que no hi ha narrador i que és una mena de confessió de l'autor.
M.S. El llibre neix d'un primer relat que és l'intent de reconstruir un somni. L'episodi és del tot autobiogràfic. Jo estava tenint un somni en el moment que una lampareta em va caure al cap. Allò em va provocar una sensació estranya. Tenia molt clara la imatge i la volia retenir. Així va començar el procés d'escriptura de La vida normal. Però em vaig adonar que no només m'agradava explicar el somni, sinó també la manera com l'estava explicant. Llavors vaig trobar una veu que era un jo narrador. Per tant, era i és un personatge. És una construcció molt propera a mi, biogràficament i també com a autor. Jugo a embolicar la troca en una mena de santíssima trinitat estranya. Hi ha un Màrius Serra amic dels seus amics, un altre que decideix escriure, i una tercera identitat que és el narrador del llibre. Tal com dic al llibre, "la millor manera de ser hermètic és ser transparent".
M.C. ¿Ho fa molt això de llevar-se després d'un somni per intentar traduir-lo en paraules?
M.S. Va ser la primera vegada. Mai no m'havia atrevit a entrar en aquest món. Intentar fer una literatura màgica i surreal des de la impostura seria patètic. Sempre he tingut força respecte pel món oníric. Però em vaig descobrir a mi mateix amoïnat per allò que m'havia passat i no volia que em fugís de les mans. El món oníric és com el món de l'enginy. És impossible sistematitzar-lo. A La interpretació dels somnis, de Freud, hi ha un intent d'empresonar el somni en un sistema lògic que és el llenguatge. Però, com en la literatura, mai s'aconsegueix fer un retrat d'allò que pretenies quan et vas posar a escriure la primera paraula.
M.C. ¿La vida normal d'un escriptor com vostè és com la de qualsevol persona amb la diferència que vostè s'hi fixa més?
M.S. La normalitat la definim cadascú de nosaltres. Hi ha un fals concepte de normalitat imposat pels moralistes de sempre i pels nous moralistes, que són els estadístics. La normalitat ha acabat sent la de la sociologia militant que fan servir els empresaris per saber què necessita el mercat. Però, en realitat, el terme normalitat és una construcció personal i subjectiva. Reivindico la figura de l'escriptor com la d'una persona tan normal com una taquillera del metro o un treballador d'una fàbrica. És veritat que una de les nostres activitats principals és l'observació. Jo, almenys, em fixo en detalls superflus que no em serviran mai per triomfar a la vida, però en aquest procés hi ha un treball de fer-ne relat. Veus i descobreixes històries a partir d'un retall de conversa a la taula del costat d'un restaurant.
M.C. Al llibre diu: "Visc i escric entre parèntesis".
M.S. Vaig fent acotacions. Em vaig alimentant fins que estableixo una estratègia de treball per veure què sortirà de tot allò que he anat interioritzant. En el cas d'Ablatanalba, tenia mil històries que em bullien al cap des de feia quinze anys, quan vaig començar a omplir arxius de jocs de paraules. Sabia que algun dia en faria literatura, de tot això. No volia fer cap llibre de divulgació. Volia que allò donés fondària a una història. Però primer havia de trobar-la. Al final, vaig trobar la història dels dos bessons i del pare absent i enfollit per qüestions de la llengua. Això m'ha permès injectar moltes d'aquestes històries documentades en el marc de la ficció.
M.C. I crear la novel·la verbívora.
M.S. Aquest és un neologisme, com els que s'inventava Lewis Carroll, que em va fer gràcia. Com que al principi fou el verb, els verbívors som els que mengem paraules constantment.
M.C. Si l'escriptor és una rata que circula per un laberint que ell mateix ha construït, ¿cada cop se'n crea un de més complicat o cada cop li costa menys trobar-ne la sortida?
M.S. Hi ha molts cops que no en surto. Un dels relats de La vida normal, que es diu "Documentació", és un fetus d'una novel·la que havia de ser i de la qual mai no vaig arribar a sortir. Cada laberint té un disseny diferent. Depèn de l'estratègia que es triï. Ablanatanalba és un laberint més transitable i menys intricat que el de La vida normal. Parteix d'unes convencions més consolidades, com el pas lineal del temps. És un laberint amb avingudes molt amples i rectes. A La vida normal, el tractament del temps és més tortuós.
M.C. ¿A Ablanatanalba aprofita els articles que publica un dels personatges per donar a conèixer materials propis sobre amants dels jocs de paraules?
M.S. La secció dels Homemots que s'inventa en Tomàs recupera personatges desconeguts i també d'altres de tan coneguts com Lewis Carroll. Però ho he passat tot pel filtre clàssic del col·leccionista. Els col·leccionistes fan servir un criteri anecdòtic que és molt típic de l'enginyós. En un dels seus articles, Tomàs tria Lewis Carroll, que és un autor amb una obra literària d'importància cabdal, però a ell l'interessen els jocs de paraules i les quatre endevinalles que va fer Carroll quan era jove. El col·leccionista fixa els seus interessos en un àmbit molt reduït i els treu de context. Aquest fenomen, que jo he viscut en les meves pròpies carns, m'interessa molt. Crec que aquí hi ha la clau de l'accés a un tipus de coneixement anecdòtic que té molt a veure amb l'atzar. Jo vaig començar a fer col·lecció de jocs de paraules perquè em vaig quedar fulminat amb un palíndrom d'un conte de Cortázar: "átale demoniaco Caín o me delata". I no vaig seguir llegint el conte fins que no vaig saber què era allò i si n'hi havia més. Em va entrar com una paranoia. Amb el temps, he pres una distància i he traslladat tota aquella experiència a un personatge de ficció. Però el cert és que la gent s'apassiona amb les coses més increïbles.
M.C. ¿Amb el perill de caure en obsessions perilloses com li passa al pare dels bessons?
M.S. Absolutament. Aquest senyor és un foll, un ultracorrector. És un personatge que manllevo d'un conte de Modest Prats que sempre m'ha fascinat i que es diu Rigorosament literal. Quan el vaig llegir per primer cop, vaig pensar que allò era com Andy Warhol en el món de les paraules. El personatge del pare no és ben bé un col·leccionista. És un home que queda atrapat per una patologia del corrector. Comença a tenir una ceguesa verbal que fa que vagi sentint paraules i que al final s'hagi de tapar les orelles. Acaba tenint una relació amb la llengua que és una exageració respecte al que els passa a molts correctors: corregeixen una novel·la de dalt a baix i fan molt bé la seva feina, però després no te'n saben dir ni l'argument, perquè han estat obsedits per les paraules.
M.C. Acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona un any després de publicar La vida normal. L'ha rebut amb normalitat?
M.S. Encara no tinc prou distància. Però em plau moltíssim pel fet que és un dels pocs premis que es donen a obra publicada. Per tant, és un reconeixement des de l'òptica dels lectors. No té les connotacions d'operació de màrqueting editorial que estan agafant els premis més ben dotats i als quals et presentes voluntàriament. D'altra banda, també m'espanta perquè em fan por la solemnitat i la institucionalització. Em fa por que la cultura quedi museïtzada i tancada en vitrines quan se li fan massa honors. Agraeixo i valoro molt aquest premi i me ne'n recordaré. Però estic segur que no crearà un abans i un després, perquè tots els moments de la meva vida tenen un abans i espero que tinguin un després.
M.C. Influirà en la rebuda de la seva nova novel·la, Ablanatanalba?
M.S. Ha estat una coincidència afortunada. Estic a l'expectativa. Sempre que treus una novetat tens una mena de pànic escènic, però, en aquest cas, s'hi afegeix el fet del premi. De tota manera, tinc curiositat per veure quina incidència pot tenir un premi a obra publicada en la recepció i circulació d'un text nou. Per a mi és una novetat absoluta. Ja fa uns dotze anys que no em presento a premis. Considero que potser en tenim massa, però sovint ens omplim la boca dient que hi hauria d'haver més premis a obra publicada i ara tindré la possibilitat de comprovar si realment té alguna incidència o no.
Tornar