Documentació
Confidències. Transparències
La vida normal —aquella que tots tenim però sovint odiem— és la causa, l’origen i l’objecte d’anàlisi de la darrera obra de Màrius Serra, un obsés de les lletres que compagina la seua tasca de columnista a l’"Avui" amb els mots encreuats setmanals a "La Vanguardia", "El Temps" o els programes matinals de TV3, i que tant pot fer d’especialista en enigmística com de perspicaç orador o d’agosarat narrador. Temps després de la publicació d’un recull de dinou contes, Contagi, i d’una novel·la ben sòlida, Mon oncle, entre altres incursions literàries, l’erudit enigmista ens sorprén amb un nou joc narratiu, en el qual set relats ens perfilen una ficció d’un realisme desconcertant. Tots estan inspirats en l’estricta vida normal de l’autor, és a dir, en alguns pensaments, vivències, o situacions que contenen moments especials, no per al narrador, sinó per al mateix autor dels textos —o almenys així ens ho fa creure. És en aquesta mena d’escriptura autobiogràfica imitada on rau l’atractiu de l’obra: com ja adverteix el revers del llibre, i també l’autor en diversos fragments, els contes estan escrits «sense persona narrativa interposada », de manera que aquesta figura imprescindible i l’autor real són una mateixa entitat. Les al·lusions a persones concretes són contínues: la seua dona, Quim Monzó (qui se li apareix en un somni), altres escriptors, amics i coneguts de tota classe, es passegen per aquestes pàgines com si es tractés de personatges inventats. El manifest format de relat breu accentua encara més la sensació, enigmàtica, de la inestabilitat entre realitat i ficció. Malgrat això, és l’autor qui, des del principi, ens confessa tots els seus mètodes de treball, amb pèls i senyals, a l’hora de redactar els textos, amb la qual cosa compartim alguna cosa més que el simple argument de cada conte: vivim amb ell les vacil·lacions, els esforços, les obsessions que el menen a plasmar, negre sobre blanc, allò que li acaba de passar pel cap o que li ha ocorregut en algun punt de la seua vida normal. Precisament, i com a clar exemple de tot açò, un dels contes, «Constricció », parla de la costosa creació d’un text limitat per unes dures regles sil·làbiques, imposades pel mateix autor; d’altra banda, una «Postil·la» final ens endinsa en el relliscós terreny de les relacions entre les persones de la vida real i els personatges de ficció amb què s’identifiquen, i de l’amarga situació que travessa l’escriptor enfront del judici moral als éssers imaginaris, en una mena de terrible recreació de la coneguda anècdota flaubertiana. No és una prosa fàcil, la de Màrius Serra: utilitza una sintaxi complexa, molt elaborada i ben proveïda de cultismes. És, d’altra banda, una constant a tots els seus escrits (gràcies, sense dubte, a la seua incessant tasca ludolingüística), tot i que en aquest tracta d’evitar, diu, el mot «enigma» (una «paraula gastada»), i sembla tenir una particular aversió a les comes enumeratives, 21,5 x 13,5 cm. del tipus «barret arracades vestit jaqueta brusa bossa de mà guants sabates» (pàg. 84). No renuncia mai a l’humor i a la ironia, ni tampoc a la recerca de totes les possibilitats narratives que té a la mà, encara que prescindeix completament dels diàlegs amb guionet —això sí, mantenint l’estil directe sempre que cal. Ens trobem davant una obra que causa impacte, probablement perquè conté una inusual força emotiva, provinent de la violenta proximitat amb què la veu narrativa aborda el lector. Una focalització tan personalitzada ofereix, per força, el pensament de l’autor a cor obert, com si ens volgués fer una sentida confidència, a través d’un vidre en forma de pàgines que ens separa de la seua veu natural.
Tornar