Documentació
Cataractes
La palindròmica AblanatanalbA, autodeclarada «novel·la verbíbora», tot i tenir bona gana, presenta problemes de visió. Al número 6 de Caràcters comentàvem com, amb el recull de contes La vida normal, Màrius Serra feia de nosaltres, desvalguts lectors, uns confidents de les seues dèries escrites en veu alta. Encara algú es preguntarà si aquell acte narratiu cabia al calaix del que anomenem ficció, o si es tractava tan sols d’una realitat maquillada. El llibre, tanmateix, seduïa. AblanatanalbA és, o pretén ser, una novel·la, una narració d’extensió suficient per dur aquest apel·latiu, amb univers de ficció, personatges ficticis i situacions irreals. Entenem així que l’autor es distancia de la narració intimista, per confegir un experiment narratiu que usa la intertextualitat i prova de crear dos centres d’atenció: d’una banda, un fragment vital d’un personatge, i d’una altra, la passió per la llengua. És una llàstima, però, que cap de les dues propostes funcione plenament. La trama gira entorn al món de la ludolingüística, el tema preferit de Serra, i a ningú que conega mínimament aquest escriptor se li pot escapar l’estreta relació que aquesta matèria té amb la seua vida d’autor empíric. Així doncs, aquella pretesa ficció perd bona part d’efecte, i més encara si tenim en compte la trajectòria literària, marcadament personalista, de Serra des de La vida normal. En el moment que un personatge fa d’alter ego de l’autor d’una manera tan clara la novel·la ja no és tan novel·la. Serra crea un personatge doble, dos bessons, estereotipats, urbans, barcelonins, en continu conflicte interpersonal i amb noms massa pareguts. Sovint resulta difícil seguir les vivències d’un i de l’altre sense confondre-les, al voltant de la figura del pare, un vell filòleg venerat i bohemi. La primera qüestió que caldria discutir és si un filòleg és un personatge interessant (i no parlem ja en la vida normal): ho és si, des del principi, el lector troba en ell un ésser intrigant, però segurament no resultarà resultarà atractiu si, com ocorre a la novel·la, el ganxo caracterològic arriba massa tard. Anàlogament, la resta de personatges secundaris tampoc no aconsegueixen aquest objectiu, fins a acabar perdent-se entre la multitud de referències literàries i històriques, les quals són, malgrat tot, un complement que es pot agrair. L’avanç de l’argument s’hi veu freqüentment interromput per la intercalació de texts periodístics, semblants als publicats per l’autor a la secció d’enigmística del diari "Avui" (de lectura recomanable, per cert), amb un notable interés per als amants de les curiositats lingüístiques, però sense cap influència en el flux narratiu. El misteri que planteja el títol de la novel·la —el qual, si sabem qui és Màrius Serra, ens pot donar una pista sobre l’argument — es veu dissolt a mitjan obra, perquè és fàcil perdre la curiositat quan el relat es torna lent i complex: mentre que el contingut ha deixat de conquistar-nos, la redacció, i en especial les modalitats narratives, esdevenen confuses progressivament. Si ens posem les ulleres de prop, descobrirem en AblanatanalbA alguns detalls engrescadors, com ara un inacabable món de paraules, de lletres, de combinatòria i de ganes d’esprémer el cervell. Si, per contra, ens posem les ulleres de lluny, toparem amb una novel·la sense cohesió, mancada de visió de conjunt i, sobretot, necessitada d’un argument atractiu: l’Scrabble és un joc entretingudíssim i didàctic, però per fer d’ell l’element conclusiu d’una trama cal que el lector senta l’aventura del desconegut, l’atracció de l’obscuritat. A tots, però, ens falla la vista de tant en tant.
Tornar