15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

El joc biogràfic

Article publicat a “El País” el 08/04/04 per Ponç Puigdevall

No seria gens estrany que el nou llibre de Màrius Serra (Barcelona, 1963) es convertís en un d’aquells títols que algun llibreter despistat col·loca a la secció d’estudis literaris, i no seria tampoc gens sorprenent que es convertís en un dels volums que més compressin els alumnes de qualsevol taller literari: De com s’escriu una novel·la pot semblar que ofereix totes les pistes i totes les claus necessàries per esdevenir un novel·lista amb un mínim de competència tècnica, pot semblar que regali els secrets silenciats que se suposa que posseeix tot escriptor amb talent, però el que trobarà el lector pertany ben bé a un altre àmbit, al territori intransferible de l’experiència personal. Pot ser útil, és cert, per conèixer des de dins els mecanismes editorials, les lluites i els combats entre els editors i els escriptors, entre les agències editorials i els crítics, entre els amics i els enemics, però el que fa aquí Màrius Serra és tota una altra cosa. De com s’escriu una novel·la es pot entendre com el relat d’un fracàs assumit enginyosament, la història secreta de l’escriptura d’una novel·la que no va arribar a bon port, la descripció dels esforços, dels problemes i dels maldecaps que ocasiona dedicar i invertir temps privat en l’art de novel·lar. Contràriament al que va fer Mario Vargas Llosa quan va explicar quines van ser les estratègies i les argúcies que va fer servir per escriure La casa verde, Màrius Serra es fica enmig dels processos creatius per anar descabdellant tots els entrebancs que li van sortir al pas mentre estava submergit en l’escriptura de Monocle, la novel·la inconclusa que havia de seguir els experiments iniciats amb Mon oncle. De com s’escriu una novel·la permet recórrer festivament l’espai de la cuina de l’escriptor, talment com si fos la biografia d’una novel·la, però el que descobreix el lector és una altra cosa: la intimitat més personal d’un escriptor que es despulla en públic, els temors i les pors que bateguen rere la vida normal d’un individu que escriu i llegeix, els daltabaixos que acompanyen la vida domèstica, les gràcies de la vida sentimental, els errors de l’existència i l’optimisme dels caràcters lúdics. Com no podia ser de cap altra manera, com havia de ser en un llibre d’algú obsedit amb la literatura, Màrius Serra bombardeja el lector amb tota una sèrie d’aforismes que pretenen inútilment assetjar i definir aquesta cosa tan poc definible com és la literatura, i moltes són les pàgines que transporten frases aforístiques plenes de saviesa literària. Però s’enganyaria qui pensés que amb aquests consells tècnics es pot redactar amb eficàcia cap text narratiu, de la mateixa manera que ho encertaria de cap a cap qui sospités que el talent no es pot regalar. Màrius Serra parla de la gràcia i el desig de la imaginació, del plaer que reporta la il·lusió d’inventarse vides, de convertir en versemblants les coses inexistents i les falsedats de les paraules. El lector, agraït, queda enlluernat amb aquest joc biogràfic que és De com s’escriu una novel·la, però sobretot aplaudeix la generositat amb què se li encomana la voluntat d’escriure i de llegir, el somriure continu d’algú que juga amb les formes verbals i que aconsegueix, sense cap esforç aparent, transmetre l’entusiasme de l’entremaliadura. Com si fos un exercici inofensiu, Màrius Serra va més enllà de la frontera especulativa al voltant dels misteris creatius i, explicant la seva derrota a partir d’una novel·la inacabada, fa que el temps del desastre esdevingui profitós: la prova és aquest llibre, un exemple inimitable del rigor d’algú que no desconeix que la literatura de debò ha de tenir sempre un component de risc i de valentia moral, l’atreviment de contemplar el panorama des de l’altra banda del riu de la normalitat. No es pot saber encara quina classe de servei farà aquest llibre als aprenents d’escriptor i a tots aquells que es preocupen o s’encurioseixen pels avatars implícits en cada aventura de l’escriure, però hi ha un aspecte molt més important pel futur immediat de la literatura catalana: De com s’escriu una novel·la representa, sense cap dubte, un canvi de rumb dins de la literatura de Màrius Serra, i el que es pregunta el lector és cap a quina banda el durà, cap on canalitzarà les tones d’enginy amb les quals forja la seva obra, la línia normal de la seva escriptura.

Tornar