Documentació
En Serra no s'erra
Qualsevol text literari és, per definició, una obra inacabada fins que els lectors no el reviuen imaginativament. Perquè l'objectiu natural d'un text és ser llegit, ser reviscut a través de la lectura. I, ja se sap, tants caps tants barrets. Però, ¿què passa quan aquest lloable precepte de la crítica es converteix en una veritat literal i no només literària? A De com s'escriu una novel·la (d'ara endavant, DCEN), Màrius Serra ens explica com, amb l'ajuda dels lectors, va aconseguir d'acabar una novel·la (in)acabada: Monocle. A aquest cronista (com, en principi, a qualsevol comprador de DCEN) li va arribar a les mans una obra quàdruple: amb la novel·la sense ficció DCEN, i pel mateix preu, hi va la novel·la Monocle, un assaig penetrant d'Enric Sòria (De l'inacabament) i un sobre sorpresa. En el meu cas, el sobre sorpresa contenia la proposta de final número 42, amb unes ratlles guixades pel mateix autor (que, per cert, contenen una idea que, de fet, acabarà sortint al final de Monocle). Però anem a pams. Si a un li agraden les històries, serà bo, en primer lloc, que llegeixi Monocle. La novel·la té una arrencada concisa i fulminant: "Cops de cap contra el mirall de l'ascensor" (d'un hospital). Qui els dóna és el Marcel, un adolescent que acaba de perdre la seva mare, que s'ha quedat ("s'hi ha quedat") a la setena planta de l'edifici. El jove arriba iracund al vestíbul del centre sanitari. Amb una crossa que ha arrabassat a una senyora gran amb la cama enguixada, comença a esberlar un ull de vidre que resulta ser una valuosa escultura d'un artista japonès. Els guàrdies de seguretat el redueixen, però la feina ja està feta... Si el lector continua, s'anirà trobant amb una intriga (al voltant de la preuada escultura nipona) i amb un seguit de personatges que aniran conformant -amb les seves vides, les seves idees sobre l'art contemporani i els seus amors i desamors- una obra coral; a la novel·la s'hi entrellacen un manyoc de fils narratius, que, tensats de manera gradual i efectiva, aniran fent créixer en el lector l'interès per saber com s'acaba la història. Perquè Monocle es llegeix d'una tirada. El llenguatge és àgil, lúcid i lúdic, amb jocs verbals entremaliats i eficaços, i la narració -que, de vegades, adopta tècniques cinematogràfiques- flueix poderosa i continguda. El següent pas -la lectura de DCEN- també ens ofereix un seguit de peripècies prou interessants, i ens convida a pensar sobre el caràcter inacabat i inacabable de la literatura. Hi ha diversos punts a DCEN que ajuden a entendre millor Monocle, i viceversa. Vegem-ne un cas: el fet de cloure la novel·la amb una festa resolutiva dels conflictes que s'han anat plantejant al llarg de Monocle. D'una banda, és una opció que al mateix Màrius Serra li balla pel cap des de fa temps, sobretot arran de la lectura de l'esplèndida La festa de Gerald, de Robert Coover; de l'altra, és una solució que sovinteja en les nombroses (149!) propostes de final dels lectors. Hi ha també d'altres exemples reveladors: el text imprevisible i prou ben escrit que li envia un metge des d'un cibercafè brasiler, i que l'autor reescriurà (lleugerament) i incorporarà al final de Monocle. O, en l'àmbit autobiogràfic, el paral·lelisme entre el jo de l'autor i el del Marcel, que abandona el seu laconisme per experimentar "amb plaer el poder magnètic del narrador". De fet, la vida i la literatura apareixen enllaçades al llarg de tota l'obra. "A les llibretes que, poc o molt, sempre he traginat -escriu l'autor-, l'escriptura i la vida se'm barregen d'una manera inevitable. Invenció i intervenció. Ficció i dicció. Mites i cites". Des d'aquest punt de vista, hi ha un punt especialment atractiu. Aquesta "biografia d'una novel·la", amb els seus avatars i atzars, amb les anades i vingudes del projecte editorial, amb les pujades i davallades de la pulsió creativa, a través precisament de l'explicitació i explicació de tot aquest feix de mecanismes creatius, editorials i emocionals, aconsegueix posar de relleu una visió prou clara de dessacralització i desmitificació de l'acte d'escriure i de publicar. Els personatges reals que s'hi passegen hi surten amb noms i cognoms (i grandeses i misèries). Hi surt, doncs, la vida normal. I és que "la vida normal és l'única vida possible i la literatura sempre en prové". Ara bé, per sota d'aquesta vida normal, en què s'entremesclen els entusiasmes i les decepcions, l'alegria i el dolor (de vegades, punyent i absurd), hi ha com una mena de veta d'aigua que es revela refrescant, optimista, vivificadora. Ho diu el mateix autor: la vida és un "oxímoron colossal", una antítesi, un "dolorós plaer". Però "el dolor -escriu també Màrius Serra- és una arma carregada de passat. L'eufòria, de futur. Dolor només té la vocal que copia el zero. Eufòria les té totes cinc". Tant si l'anomenen biobliografia com si la considerem un acte de nudisme literari, DCEN acaba sent una celebració del llenguatge i de la literatura. I, per aquest camí, de la vida. Sense voler establir paral·lelismes estètics o de pensament, hi ha uns versos de Carles Riba que, si més no a aquest cronista, li han vingut al cap sovint mentre llegia Monocle i DCEN, i que ara li vénen també als dits. Fan així: "No ho diria en va, perquè / hi ha el dolor, que és orgullós: / és només per al joiós / que la vida fa el seu ple".
Tornar