Documentació
Màrius Serra: “De gran vull ser novel·la”
L’escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) és dels que pensen que, a pesar dels diagnòstics més pessimistes, la novel·la gaudeix d’una mala salut de ferro. Tal vegada per això, perquè a pesar que dia si i dia també se’n certifica l’agonia, no arriba a morir mai, Serra declara que “de gran jo vull ser novel·la, no novel·lista”. I ja sense ironies remarca que “sóc dels que creuen en la novel·la com a gènere i en la seva capacitat per transcendir llocs on difícilment es pot arribar fora de la ficció”. La seva última incursió en aquest gènere és Farsa, l’obra amb la qual va guanyar la 26ª edició del Premi Ramon Llull, que acaba de publicar l’editorial Planeta. Farsa és una història de crítica social escrita en clau de paròdia. Està situada a la Barcelona del Fòrum, i té com a temes centrals els de la identitat i la immigració. L’anècdota de la història és la d’un mag que actua al magne esdeveniment cultural i que és capaç de convertir immigrants en autèntics catalans. El lector no trigarà gaire en descobrir la trampa del truc: els immigrants són en realitat persones nascudes a Catalunya, la qual cosa explica la seva capacitat per parlar un correcte català d’Osona, i la prestidigitació consisteix en anul·larne la voluntat i fer-los treballar de crupiers al Gran Casino de Barcelona, l’altre gran escenari de la novel ·la. Farsa està estructurada en 36 capítols, tants com números hi ha a la ruleta. De l’àmplia galeria de personatges que desfilen per la història, una vintena, Serra en destaca tres. El primer és el del pronom jo, un recurs narratiu amb el qual l’autor vol subratllar la seva incapacitat, i per extensió la de totes les societats receptores d’immigrants, per posar-se en la pell de l’altre. La idea se li va acudir a partir d’un conte de Günter Grass, i amb aquesta estratègia intenta “parlar d’un conflite tan summament proper i actual com la immigració agafant la distància necessària per no banalitzar-ho”. En realitat no es tracta d’un únic personatge sinó que al llarg de la novel·la, aquest jo va adoptant diferents personalitats. . En segon lloc, l’autor destaca Stendhal, sobrenom d’un home “jugador compulsiu, que aposta sempre al roig o al negre i arrisca poc, és covard”. És un expresidiari que coneix a la perfecció totes les passions i conxorxes que es tramen al casino. Algú que, com el propi autor “volia ser novel·lista i acaba sent novel·la, li passen tantes coses que l’argument és ell”. El tercer personatge que Serra esmenta és Dora, integrant d’un trio d’amigues casades amb industrials, tres matrimonis fracassats, i que es passen el dia al casino. Serra va começar a planificar el llibre fa alguns anys; Farsa recull un rigorós treball de camp que l’autor ha fet servir en la construcció de personatges i situacions. Durant els anys 2001 i 2002, va passar moltes hores al Gran Casino de Barcelona, on anava a documentar-se, llibreta en mà; confessa que no se’n va saber mantenir al marge: “És impossible ser només observador del vertigen, t’hi acabes implicant”. Això sí, aclareix que les seves incursions en el món del joc no el van portar a la ruïna. Segons l’escriptor, aquesta és la seva novel·la “més teatral i cinematogràfica, té molts diàlegs”. Inicialment havia previst titular-la Falòrnia, però va comprovar que el terme, gairebé en desús, no s’entenia, “no l’entenia ni el meu editor”. Així que el va descartar. “El títol definitiu se’m va acudir un dia al camp del Barça. Tothom cantava: “Barça, Barça, Baaarça, i sonava com si diguessin farsa”. El títol es relaciona amb els escenaris escollits perquè, segons Serra, el Fòrum, al igual que el casino “era una farsa, però amb un pretext culturalista”. Farsa ha sortit al mercat amb una edició de 15.000 exemplars. El setembre vinent s’editarà la traducció.
Tornar