Documentació
A la ciutat de la samba
En un dels últims capítols de Farsa un personatge que, pels capricis de l'atzar, s'ha quedat al caire de la bancarrota comenta amb un altre company de misèries: "Els antics casinos centreeuropeus tenien el jardí dels suïcides, però nosaltres ens hem de conformar amb això". Aquest això tan poc engrescador és la zona de les màquines escurabutxaques del Casino de Barcelona, l'únic espai de refugi per als fumadors. Si més no (en aquestes coses la tendència és sempre la d'empitjorar) l'estiu del 2004, durant els darrers dies del Fòrum de les Cultures, que és l'època en què Màrius Serra ha situat l'acció de la novel·la. La frase m'ha cridat l'atenció, perquè la trobo molt il·lustrativa de la manera com Serra ha plantejat la seva història. Una història en clau al·legòrica sobre la societat catalana -barcelonina, si se'm permet la particularització- d'aquest començament de mil·lenni. La ciutat dels prodigis bastida sobre una base fictícia de permissivitat, imatge, gresca i modernor de via estreta que la porta a viure en un estat de perpètua samba fins que la corda -ja ho hem vist recentment- s'ha començat a trencar. No és una novel·la fàcil, ja els ho avanço, aquesta Farsa que ha escrit Màrius Serra. De fet, penso que cap de les seves novel·les -des de L'home del sac fins a Ablanatanalba, passant per Mon oncle- se les ha plantejat com a exercicis de païment ràpid per al lector. Sota una trama aparentment lleugera o especulativa, Serra construeix històries en les quals els enigmes, el joc i la llengua -o els enigmes basats en els jocs lingüístics- són els recursos dels quals es valen ell, com a narrador, i els seus personatges per resoldre els seus conflictes particulars. Uns conflictes que sempre estan relacionats amb la pregunta del milió de dòlars: "¿Qui sóc jo, què faig aquí i per què dimonis ho estic fent?". Som en el territori, doncs, de la recerca de la identitat. Onze anys després de Mon oncle, al meu parer la millor i més ambiciosa de les seves tres novel·les anteriors, ens arriba aquesta Farsa, en què -amb més maduresa- ens demostra que el llenguatge mai de la vida és innocent (per què, si no, uns parlen d'Estella i uns altres de Lizarra per expressar exactament el mateix?). Que darrere de les grans paraules i dels conceptes més ben intencionats sempre hi ha una manipulació que es vehicula a través de les paraules. I, de tot això, el ja oblidat Fòrum 2004 en va ser l'exemple més paradigmàtic. L'acció de Farsa comença i acaba en el recinte d'aquell esdeveniment que havia de canviar el món. I comença i acaba esplèndidament, creguin-me. Suposo que el lector ja deu estar fart de llegir a les contracobertes dels llibres com es destaca "l'acció trepidant" d'aquella novel·la que té entre mans per veure si pica i la compra. En el cas de Farsa puc assegurar-los que pel que fa al cap i a la cua del llibre l'adjectiu trepidant és exacte. Capítol inicial: el Gran Morelli, un mag que es declara hereu de les teories sobre l'il·lusionisme de Robert Houdin, es dedica a transformar immigrants sense papers en catalans de soca-rel amb carnet del RACC i accent d'Osona fent-los entrar en l'Armari de Proteu, l'estri màgic capaç de transformar qualsevol criatura que s'hi introdueixi. Per unes raons misterioses tots aquests catalans nous de trinca apareixen després treballant de crupiers al Casino de Barcelona, lloc d'on no surten ni per anar a dormir. El capítol final, esplèndid també, està estructurat en forma de contrapunt entre les paraules grandiloqüents del discurs de cloenda del Fòrum, pronunciat pel mag Morelli, i els escenaris reals d'una ciutat cada cop més degradada i despersonalitzada. Entremig, Màrius Serra desplega la seva teoria sobre el nostre futur (nostre?, futur?) immediat en l'escenari al·legòric de l'interior del Casino. Aplegats al voltant del disc giratori de la ruleta hi trobarem una sèrie de personatges en els quals no és gens difícil d'identificar elements de la nostra quotidianitat. Al món exterior passen coses -i de vegades molt grosses-, però la vida es desplega en el nivell més proper del casino. Tanmateix, hi ha claus i significats ocults. De fet, tot el que s'explica a Farsa -com ja dóna a entendre el mateix títol- és una falòrnia amb manipulador i truc. Hi ha una vida secreta sota les paraules. Hi ha lleis que prefiguren l'escriptura perfecta que ja intuïa Ferdinand de Saussure en els seus estudis lingüístics. Qui les domina pot arribar a ser l'amo del món. Durant trenta-set capítols -els mateixos que caselles amb el zero té la ruleta, una servitud que potser allarga en excés el text- l'autor ens va posant en contacte amb catalans de tota la vida, amb catalans acabats d'arribar i catalans que malden per deixar de ser-ho. Ja ho veuen: com a casa. I darrere de tot, -també, com a casa- l'ombra ominosa del poder, el que no té pàtria però que es reserva sempre la darrera paraula. El darrer paràgraf de la novel·la deixa les coses més entenedores: "Mentre m'aplaudeixen penso que a partir d'ara tothom sabrà qui sóc jo i el poder que això significa. Avui en dia, el veritable poder no té res a veure amb el fet de saber qui són els altres. L'únic poder que compta és que els altres sàpiguen qui ets tu". I que no s'aturi la samba, sobretot.
Tornar