Biografies
Bosch, Alfred
Alfred Bosch va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable de l’esquerra de l’Eixample, l’any 1961. Va assistir a una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l’aprenentatge es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l’època). Es pot especular sobre la importància d’aquest fet lingüístic, i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina: amb sentències breus, prioritzant l’acció i els diàlegs per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu. Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d’Història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris més o menys remots. Mentre estudiava, es va implicar en la fundació de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Una de les singularitats de Bosch, ja des d’aquell moment, va ser el trencament de fronteres. La seva afició pels viatges el va portar als cinc continents, en una recerca incansable del drama humà allà on es produïa. En pocs anys, i com a corresponsal free-lance, va poder visitar escenaris que, sens dubte, van resultar decisius en el seu procés formatiu. Va passar pels conflictes dels vuitanta a la Sud-àfrica de l’apartheid, a l’Indoxina marxista, pel Pròxim Orient de la Intifada i pel Beirut dividit, per l’Iran dels aiatol.làs, per l’Amèrica central de sandinistes i paramilitars, per la Sri Lanka dels tigres tàmils, pels Balcans de la neteja ètnica, i altres indrets en tensió. Durant aquests anys va escriure en abundància, tot i que va publicar poca ficció. Va retratar les realitats viscudes en un munt d’articles d’anàlisi, entrevistes, cròniques de viatge i opinions. Va col.laborar assíduament al "Diari de Barcelona", l’"Avui", "El Temps", "El Periódico" i Catalunya Ràdio, d’entre altres. També va col.laborar en algunes antologies de joves narradors, que li van oferir un primer terreny d’experimentació. L’únic llibre propi de creació va ser Cronicàlia, un recull de narracions breus ambientades en diferents èpoques i escenaris del planeta. L’any 1984, la seva vida professional va fer un gir substancial, i es va incorporar als treballs de la candidatura olímpica de Barcelona’92. Després de la nominació, va assumir diverses responsabilitats a l’organització del COOB’92: des de la difusió de l’Olimpíada Cultural, passant pel gabinet de premsa, la política lingüística i les publicacions, fins al moment dels Jocs, en què era adjunt al Conseller Delegat i Secretari del Comitè de Direcció de l’esdeveniment. Van ser anys moguts, que li van permetre viure de prop un moment històric però que van reduir la seva activitat literària a uns mínims també històrics. Acabats els Jocs, es va reincorporar al món acadèmic, amb el qual no havia tallat del tot els lligams gràcies a la seva activitat en el Centre d’Estudis Africans –del qual va ser-ne President durant vuit anys. Va marxar a Sud-àfrica per a enllestir la seva tesi doctoral, i l’any 1994 va obtenir el títol de doctor en Història, amb un treball que abordava la trajectòria del Congrés Nacional Africà. De l’estudi se’n va editar una síntesi a l’assaig Nelson Mandela, l’últim home-Déu, que va rebre el premi Carles Rahola de la nit dels Bertrana de Girona. L’any següent va ser contractat com a professor d’Història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra, institució en la qual encara imparteix docència. Pel que fa a la seva obra assagística destaquem Nelson Mandela, l’últim home-déu, (1995), Ètnia i nació als móns africans, (1995), Ethnicité et nation en Afrique du Sud, (en col.laboració amb altres) (1995), Nations et nationalismes, (en col.laboració amb altres)(1995), La Via Africana, (1997), L’Àfrica que arriba, (en col.laboració amb altres), (1999), Los límites del desarrollo, (en col.laboració amb altres), (1999), L’Etnia fra invenzione e realtà, (en col.laboració amb altres (1999), El Imperio que nunca existió, (en col.laboració amb Gustau Nerín) (2001), Europa explicada a un africà, (2002). I, de la seva obra creativa, dos reculls de narracions: Cronicàlia, (1986). Herois d’Azània, (1996); i les novel·les L’Atles Furtiu, (1998), Àlia la Sublim, (2000), L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià, (2001), 1714, Set de Rei, (2002), 1714, Sota la pell del diable, (2002), 1714, Toc de Vespres, (2002).
Tornar