Documentació
Article publicat al diari “Avui” el15/01/04 per Josep Maria Ripoll
La narrativa catalana està donant, d'uns anys ençà, força sorpreses, gràcies a un conjunt, ben heterogeni, d'autors que creen universos veritablement personals, lluny de modes i mimetismes, fidels només al rigor i al seu món propi. Ens referim, per exemple, a Maurici Pla, Martí Rosselló, Julià de Jòdar, Pasqual Farràs, Pere Guixà -descoberts per Quaderns Crema-, Imma Monsó i Marc Romera, per enumerar-ne alguns. Lluny de constituir cap grup ni tendència, a aquests nous autors els uneix tan sols la preocupació pel llenguatge, la ruptura amb determinades ortodòxies narratives i, en definitiva, l'ambició, normalment assolida, de fer una literatura d'alt nivell, deutora de tradicions sovint ben diferents de la pròpia. A aquest conjunt heterogeni i inclassificable cal sumar-hi el nom de Francesc Serés, que havia publicat Els ventres de la terra (2000) i L'arbre sense tronc (2001). Afegit a la selecta nòmina de Quaderns Crema, veu editada Una llengua de plom(2002) i, ara mateix, totes tres novel·les agrupades en un sol volum que en destaca el caràcter de trilogia i, doncs, la unitat que l'autor els vol atorgar. No exagerem gens si afirmem que ens trobem amb una de les millors sorpreses d'aquests últims temps: Francesc Serés és un dels nostres autors recents amb més personalitat, un llenguatge més ric, una exigència més alta i una menor dependència dels encotillaments i les convencions. Nascut a Saidí el 1972, recull amb una enorme saviesa la llengua característica de les terres de Ponent, sense caure però en el pintoresquisme localista ni en un estèril exhibicionisme lingüístic; ben al contrari, si cal destacar el seu estil és per la riquesa, però també la seguretat i la naturalitat que demostra. Tot recreant la vida d'un poble innominat, d'un narrador en primera persona o d'una vall omnipresent, no cau mai en el ruralisme nostàlgic, sinó que ressuscita més de cent anys de vida rural -des de finals del segle XIX fins a l'any 2000- amb el rigor de la precisió i, alhora, el ritme i el lirisme contingut de la millor i més densa poesia en prosa. I és que, si bé les tres obres aquí agrupades es poden qualificar de novel·les, és només en una primera aproximació d'urgència: de fet, participen alhora de les característiques de la narrativa breu per l'autonomia dels capítols, de les de la novel·la per l'estructura travada en què aquests capítols autònoms s'organitzen, i de les ja al·ludides del poema en prosa pel ritme de les frases, la condensació i el lirisme. Val a dir que, d'altra banda, Serés relega a un segon terme les convencions habituals de la narració -que ell torna entre opaca i el·líptica- per endinsar-se sobretot en el ric univers de sensacions i reflexions que el poble o la terra, d'una banda, i el pas del temps, de l'altra, suggereixen als narradors i protagonistes, en un to volgudament sentenciós, de vegades gairebé profètic. Ens trobem, en resum, amb un conjunt inclassificable, que creua constantment les fronteres entre els gèneres, i que aspira així a una totalitat perfectament assolida a partir de l'aparent fragmentarisme dels nombrosos episodis que el componen.
LA TRILOGIA EN UN VOLUM
Val a dir, però, que la sòlida unitat d'aquest conjunt no anul·la les diferències entre les tres obres, cadascuna de les quals manté unes característiques específiques. Els ventres de la terra és aquella on els episodis són en aparença més independents, i conformen així una mena de mosaic d'ordre no cronològic i amb narradors i protagonistes diversos. Hi apareixen molts trets distintius de l'autor que després es repetiran: per exemple, la distància temporal de la mirada infantil recreada per l'adult, la del narrador que ha marxat fa temps del poble, la consciència de la pervivència de la terra com l'única realment definitiva, l'ús indistint de la primera i la tercera persona, el paper primordial d'una memòria que recrea el passat amb més fatalisme que nostàlgia, o bé el poder evocador d'un llenguatge, alhora ric i auster, que sovint se serveix de la sinèstèsia per transmetre la sensualitat del paisatge ("l'olor de sec, extremada olor de sec, feia barrejar també els colors de les planes"). Pel que fa a L'arbre sense tronc, una obra sens dubte extraordinària, és la més directament narrativa, la que presenta un ordre cronològic de tall més clàssic, i aquella on més predomina la primera persona, sense que res d'això la converteixi en convencional. Les evocacions de l'escola, del cinema, de la vida religiosa, del mercat o del posterior trasllat del narrador a Barcelona comparteixen alhora una força expressiva d'una gran potència i un profund lirisme que troba sempre un punt just de sobrietat. Finalment, Una llengua de plom és la més sofisticada de les tres obres des del punt de vista formal: s'hi alternen narradors en primera, segona i tercera persona, l'ordre cronològic es disposa a la inversa, i tota l'obra està marcada per la metàfora dels successius "fulls de ceba", que ens la presenten com un àlbum de velles fotografies. Aquí el protagonista absolut és la Vall, un territori mític, únic supervivent de cent anys de violències, canvis històrics i polítics, i intents estèrils de dominar-lo. Quasi hipnòtica, de certs ressons profètics, a l'obra s'hi succeeixen els episodis més diversos, però sempre amb el paisatge com a única permanència estable i, doncs, com a etern vencedor mut sobre els homes. D'altra banda, els fets, difuminats pel pas del temps i filtrats per la potent veu narrativa, adquireixen sovint un cert caràcter fantasmagòric. És evident, en definitiva, que ens trobem amb un conjunt de tres obres enormement personals i rigoroses, i d'una força no gens habitual. La present trilogia no és de lectura fàcil, i seria sorprenent que figurés a la llista dels llibres més venuts; però ens reconcilia amb el llenguatge, amb l'escriptura i, des de l'emoció continguda que respiren les seves consideracions sobre el record, el món rural o el pas del temps, també amb la vida mateixa. Com tota la literatura amb majúscules.
Tornar