Biografies
Bonet, Blai
Blai Bonet (Santanyí, 1926). D'origen modest, als deu anys ingressà al seminari de Palma, on assolí una cultura clàssica que va ser, de fet, el seu primer contacte amb la literatura. Als disset anys va haver d'abandonar el seminari, malgrat el seu interès pels estudis, a causa d'una greu tuberculosi; aquesta malaltia, conseqüència d'una postguerra difícil, el va marcar profundament, tant pel que fa a la seva vida com a la seva obra, i el va apartar, durant deu anys, de qualsevol tipus d'activitat. Al sanatori de Caubet (Bunyola) va començar a escriure el llibre El mar. Un cop retornat a Santanyí, l'apotecari i escriptorBernat Vidal, el va ajudar en la seva formació i inicis. La part més extensa de la seva producció correspon a la poesia, i la seva primera obra representà una indiscutible novetat que va confirmar amb Quatre poemes de Setmana Santa (1950). Poc després publicà Entre el coral i l'espiga (1952) i Cant Espiritual (1953). Novament malalt, es traslladà a Barcelona, gràcies a l'ajuda de destacats intel?lectuals del Principat. L'estada a Barcelona li va permetre entrar en contacte amb els poetes més destacats del moment: Carles Riba, Joan Oliver...; aquesta etapa coincidí amb l'escriptura dels seus llibres més rellevants: Comèdia (1960) i L'Evangeli, segons un de tants (1967). També publica la peça teatral Paresceve (1957). Blai Bonet també s'ha dedicat a la narrativa. Cal esmentar Haceldama (1959), Judes i la primavera (1963). A finals dels seixanta, després de la publicació de Míster Evasió (1969), va retornar a Santanyí on mena, actualment, una vida retirada. Malgrat que ha publicat molt, les seves obres, no han aconseguit el ressò de les anteriors. L'any 1972 va sortir una nova novel·la: Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria i posteriorment els diaris Els ulls (1973), La mirada (1975) i La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992), als qual van seguir nombrosos llibres de poesia: Els fets (1974), El cant de l'arc (1979), El Poder i la Verdor (1981) i El jove (1987). Cal destacar la seva dedicació a la crítica artística com ho demostren Tàpies (1964), Tomeu Pons (1978) i Miquel del desert (1992), entre d'altres.
Tornar