Corpus Literari Ciutat de Barcelona

Documentació

Article de Joan Triadú a paregut al diari "Avui" el 09/03/00 amb motiu de l'aparició de la versió final d' Incerta glòria de Joan Sales

En un preàmbul titulat La llarga història d'Incerta glòria i de les seves successives edicions, Núria Folch i Pi acompleix amb paraula autoritzada allò que el títol de l'escrit demana (amb el qual prologa la desena edició, a cura seva, de l'obra magna del seu marit) i que alguns estudiosos que em consta que hi ha esperen amb candeletes: poder veure, pel curs de l'esmentada història, el procés d'elaboració de la novel.la més de prop i amb ell l'evolució d'un dels més grans escriptors de la lite-ratura catalana del segle XX. A la coberta d'aquesta magnífica edició hi figura una fotografia d'Agustí Centelles titulada Front d'Aragó, datada els anys 1936-1937. No val oblidar-ho ­sovint s'acostuma a oblidar allò que no convé recordar: Joan Sales no va ser mai un excombatent. Havia hagut de deixar les armes per força i ordenadament en pas-sar la frontera de l'Estat francès, però va continuar el combat. Primer a l'exili i després a la Catalunya ocupada. Va proposar a Mèxic, amb els seus companys de Quaderns de l'Exili, de formar una unitat militar catalana per combatre al costat dels aliats en la guerra mundial. Els primers que no se'ls van creure i se'n van riure van ser els mateixos catalans exiliats, almenys algun dels capdavanters. Aquell combat no va ser; van guanyar els aliats i de Catalunya ben poc se'n va parlar. Sales i els seus companys se'n van venir cap a casa després de prop de deu anys fora, a portar una altra mena de combat, en la mateixa línia, dins el possible, del que havien dut a Mèxic, i en primer lloc a reivindicar la memòria possible de l'anomenat exèrcit de Catalunya, el seu. Així, després d'haver enllestit els poemes de les tres parts de Viatge d'un moribund i d'haver escrit el darrer, dedicat als soldats morts per la pàtria, va començar tot seguit a preparar Incerta glòria. Des de l'abisme. Els qui vam conèixer i tractar l'escriptor tot just arribat de Mèxic ­a mi me'l va proporcionar Carles Riba; no podíem sospitar, em penso, quin rendiment donaria i de quina mena, i que ja duia sota l'aixella el llegat Màrius Torres, tot un món, tota una revelació. Diguem-ho tot seguit: la poesia de Màrius Torres és tan anacrònica ;en la 2a accepció del mot; per a 1947 i següents, com Incerta glòria (1956) ho és respecte de la novel.la catalana. Per aquesta doble via literària i per la seva trajectòria editorial, Joan Sales va esdevenir un signe de contradicció permanent. Fins i tot, sembla que ho sigui amb ell mateix, però es tracta de l'actitud que convenia a l'estratègia que com a antic oficial de l'Escola de Guerra de la Generalitat havia adoptat per a aquella pau, un cruel marasme d'ofec i de vergonya. Així una mica astorats, coneguérem un Sales que pactava; però sempre sense cedir, que negociava sense rebaixar-se i procurava, sense dubtar, d'aprofitar tot el que l'adversari cedia, sense agrair-li res. La seva reconciliació amb Oliver Benguerel, d'altra banda, malgrat les discussions que havien tingut a l'exili a milers de quilòmeters de distància, el portà, per mitjà del Club dels Novel·listes, a una tasca editorial personalíssima i apassionant, amb el propòsit de conquerir un públic per a la novel.la catalana i, quan fou autoritzat, en català. Mentrestant, col.laborava amb Ferran Soldevila i amb Joan Coromines, editava l'obra del Dr. Cardó i adaptava per al teatre i per a l'escola Tirant lo Blanc.Tot formava part del mateix pla, en el qual incidia l'aplicació d'uns criteris que venien de lluny, d'un interior molt llunyà per a segons qui; i que més encara que criteris eren creences, passions i coneixements, i al cap i a la fi una fe religiosa conquerida amb esforç, com la llibertat, concretada en un catolicisme militant, inconformista, de gran convers guanyat cada dia a un Déu personal i a la gràcia de la salvació. Que tot plegat venia de lluny ­i aquesta impressió estranya em va fer sempre Joan Sales, com vingut d'una Edat Mitjana ide al, amb segell de pàtria i cavalleria, es veu com en un paisatge de joventut, del seu somni, llegint ja als primers capítols, les Cartes a Màrius Torres, un llibre únic, encara avui, a la nosta literatura. També ho és, d'únic, Incerta glòria, la seva obra cabdal iniciada amb el retorn, amb l'obsessió ;pròpia, per cert, dels màrtirs; de dir la veritat i de ser un testimoni de la tragèdia de Catalunya. Aquesta veritat la concretava Joan Sales fa una vintena d'anys, amb aquestes paraules, compendi de signe de contradicció: "Perquè aquí hi ha hagut i continua havent-hi la mentida dels rojos i la mentida dels negres, dels feixistes". Ara, allò que és sorprenent, allò que fa excepcional la novel.la i fa, alhora, la grandesa de l'escriptor és que amb els esmentats propòsits, justament, sigui una gran novel.la. El misteri d'Incerta glòria rau en la seva excepcionalitat. És un mèrit notable que va tenir el jurat del premi Joanot Martorell 1955 d'adonar-se'n. Però encara no es tractava sinó d'una versió que podríem anomenar provisional, tot i que de moment fos íntegra, de la primera de les tres parts que havia de tenir la novel.la, amb una quarta part ben independitzable que des de la cinquena edició, apareguda al Grup del Llibre, encara en vida de l'autor, en lloc d'Últimes notícies, passa a dir-se El vent de la nit. Per tant, és una novel.la extensa, com en més o en menys han de ser les novel.les, escrita durant una vintena d'anys sota la dictadura, que abraça un període històric que en comprèn més de trenta. És una novel.la dramàtica, en la qual cada un dels actes o passos té el seu propi escenari i el seu primer actor, el personatge al qual correspon explicar, al seu estil i segons el que ell sap i viu la seva part de l'obra. L'èpica ;poesia que avança, digué Alain; aflora de tant en tant, intensament, en situacions de guerra, colpidores i humanes. L'acció, al contrari, avança en cercles i torna al punt de partença, des d'un altre angle de visió. Per l'espiral que tanmateix es va formant a mesura que els cercles pugen cap a una mena de fi dels temps, circula un personatge que actua de lliure, ja que es relaciona amb els altres protagonistes, tres, i només el coneixem pel que ells ens n'expliquen i pels memorables monòlegs que fidelment ens en transcriuen. I aquí cal dir que el procediment narratiu de transcriure converses i llargs monòlegs, tant en les dues primeres parts, que són epistolars, com en les dues darreres, que són unes memòries, significa, al cap i a la fi ;i no és pas poca cosa, la recuperació per a la literatura catalana de la novel.la clàssica, però amb una intenció de contingut essencialment modern. El contrast entre el procediment tradicional i el missatge avançat que l'autor confia al seu fill predilecte que cobreix més de la meitat de la novel.la fins a la seva fi, és un contrast que en lloc de comportar una fractura aporta l'al.licient de la concurrència profunda dels dos valors principals, potser, que Incerta glòria comunica: l'acció, que és ella mateixa, i la contemplació transcendent de tot el que és humà. Incerta glòria comunica: l'acció, que és ella mateixa, i la contemplació transcendent de tot el que és humà.