Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 08/04/04 per Lourdes Domínguez
L.D. Va publicar la seva darrera novel·la, La mar no està mai sola, el 1996 i des de llavors no n'havia escrita cap més.
R.S. El 1998 va sortir Còmplices de la ciutat, que era un recull de contes, però és cert que feia ja set o vuit anys que no treia una novel·la. Potser sí que m'ha costat d'escriure més que d'altres, però en general sóc un escriptor lent, que acostuma a necessitar uns tres o quatre anys per llibre. La veritat és que la meva primera intenció a l'hora d'escriure La llibreta groga era fer-ne una narració breu i bastant simple, que pogués enllestir en uns sis mesos, cosa que coneixent-me és una utopia, però la història se'm va anar complicant i m'ha sortit una obra relativament llarga.
L.D. Com a escriptor es definiria més aviat com un corredor de fons?
R.S. Sí, però també m'agradaria de tant en tant poder córrer els 100 metres llisos! Però no me'n surto: els llibres sempre se m'acaben complicant!
L.D. ¿No parteix d'un esquema preconcebut en què tot estigui ben planejat?
R.S. Mai. Normalment tinc clar sobre què vull escriure, sé què vull dir però desconec com. Al començament, tinc una lleugera idea de què passarà, però deixo que la història creixi seguint el seu ritme. Per això amb La llibreta groga m'he trobat que m'han crescut temes i personatges que m'han allargat la història.
L.D. Quina és, doncs, aquesta mínima idea inicial que tenia clara de bon principi quan es va posar a escriure La llibreta groga?
R.S. El que sabia era que volia escriure sobre un home madur que tingués un ideal: escriure una història mai no escrita. En definitiva: volia fer una novel·la protagonitzada per un caçapapallones o un bufanúvols, com en vulguis dir.
L.D. Per què ha volgut que el seu protagonista fos pilot?
R.S. Perquè és una professió que em va molt bé per escriure sobre l'home modern, ja que el progrés tecnològic no existiria si no s'haguessin inventat els avions, que fan que les distàncies s'escurcin. Alexis és un personatge que esdevé pilot d'avions perquè per a ell volar és l'ideal de la llibertat, però, amb els anys, descobreix que pilotar un avió de passatgers té poc a veure amb la sensació de ser lliure. A més, el fet que fos pilot també m'anava bé perquè el convertia en un personatge desarrelat, una altra de les característiques del món modern.
L.D. El protagonista que ha triomfat professionalment i socialment però que malgrat tot se sent insatisfet en la seva felicitat burgesa ja el trobem en altres personatges seus de novel·les anteriors com ara el pintor d'El sol de la tarda i l'escriptor de La mar no està mai sola.
R.S. M'interessa escriure sobre l'home modern i aquest, ho vulguem acceptar o no, viu en un món insatisfactori que li provoca neguit. Al segle XXI, l'ésser humà està en una crisi permanent. Els meus personatges no es repeteixen però sí que tenen en comú que són gent que s'enfronta amb ella mateixa arran d'una crisi. Vivim en un món que ens enfronta a la falta de comunicació, a la por a l'envelliment, a la necessitat de triomfar socialment, al desarrelament...
L.D. ¿L'home del XIX era més feliç que el d'avui en dia?
R.S. No ho sé, però com a mínim no vivia amb tanta pressa. La gent tenia temps per veure's amb els seus amics, per comunicar-se, i això no vol dir que treballesin menys. Encara que tothom parli de l'era de la coi de la informació, la és que ens comuniquem menys i estem més mal informats. A principis del XX la gent feia tertúlies i tenia temps per a un munt de coses; avui, en canvi, ningú té temps per a res, ni tan sols per comunicar-se, que és el més essencial. L'home urbà està més sol que mai i és més insolidari.
L.D. M'ho pinta molt negre...
R.S. Materialment, el món ha progressat molt, però tenir dos banys, rentadora, assecadora, cotxe i segona vivenda és el veritable benestar? Si aquest progrés econòmic no s'acompanya d'un benestar humanístic no és un veritable progrés. Mira al teu voltant i t'adonaràs que el que hi veus no és precissament agradable: mai com fins ara la gent s'havia sentit tan insegura, per exemple.
L.D. I més després dels atemptats de Madrid i de l'11-S.
R.S. És que fins a l'atemptat de Madrid, veiem el problema una mica lluny, però ara ens hem adonat que ens toca de ple. Els atemptats de l'11-S han justificat la instauració d'una política internacional absolutament perversa, l'arribada de l'extrema dreta al poder als Estats Units i l'establiment d'un clima de por que la classe governant sap aprofitar molt bé per retallar les llibertats dels ciutadans. L'11-S marca el final del segle XX, que en deien de les catàstrofes, i inaugura un nou segle amb unes perspectives precisament no gaire optimistes. Vivim en el temor de ser víctimes d'un nou atemptat en un escenari que enfronta perillosament el món occidental amb el món islàmic i no veig com es pot resoldre la situació.
L.D. En aquest escenari, quin és el paper que ha de tenir l'escriptor?
R.S. Lògicament, els autors hem d'agafar un compromís amb aquest món, amb el que està passant. L'escriptor és sensible al món que l'envolta i en les seves obres l'analitza, encara que més que donar respostes, plantegi preguntes.
L.D. Diria que La llibreta groga és una novel·la pessimista?
R.S. No és pessimista: és realista! A més, al marge que el món estigui o no en crisi, el fet que hi hagi un personatge com el d'Alexis que sigui capaç de renunciar a la comoditat per perseguir el seu ideal, per si sol ja és positiu i esperançador, perquè en general, tots busquem la felicitat però pocs sabem com trobar-la. Ens equivoquem quan intentem trobar-la en un pis més gran o en un cotxe més potent. A més, també és esperançador que el personatge sàpiga escoltar els altres.
L.D. Com fan la majoria dels autors...
R.S. Sí, perquè som tafaners de mena. L'Alexis vol escriure una història única i, com els escriptors, sap escoltar.
L.D. Però ell no vol ser escriptor.
R.S. No, perquè busca una història que sigui veritat, real, mentre que els novel·listes fem tot el contrari: inventem, perquè som conscients que no podem conèixer la veritable història dels que ens envolten. Tota novel·la és una convenció: la història que s'hi explica sembla real però sempre es basa en una mentida. La gràcia de l'escriptor és aconseguir fer creure el contrari al lector. El realisme en literatura és un mite, perquè tota escriptura és sempre una reelaboració de la realitat i, per tant, una modificació.
L.D. Com li passa al seu personatge, en algun moment ha tingut una crisi que l'hagi fet replantejar-se la seva vida?
R.S. Amb els escriptors és diferent, perquè això ho fem constantment en cadascun dels nostres llibres de manera sistemàtica.
L.D. També busca escriure una història única, com l'Alexis?
R.S. Sempre, encara que sé que no existeix. Sempre he volgut explicar una història vella, ja narrada, però fent que amb les meves paraules soni com si fos nova. La novel·la més que història és escriptura, perquè els grans temes de la literatura ja els trobem en l'època grega.
L.D. Després de gairebé quatre dècades publicant llibres, creu que La llibreta groga és una novel·la molt diferent de la seva obra anterior?
R.S. Tots els meus llibres són diferents, entre altres raons perquè els món dels anys 70 no té res a veure amb el d'avui en dia. Si t'estanques, malament. M'agrada pensar en els escriptors com a persones que sempre estem en una mena de work in progress: sempre anem evolucionant d'obra en obra.
L.D. Aquesta és la seva novel·la més directa?
R.S. Més falsament directa. La llengua és aparentment més senzilla, menys barroca, més funcional. Esprémer la llengua és el més difícil per a un escriptor, perquè s'ha d'intentar trobar la paraula exacta, encara que no existixi. El lector no ha de notar aquesta feina, però hi ha de ser, perquè si no l'edifici que has volgut muntar no s'aguanta per enlloc.
L.D. ¿Té sovint la sensació que no aconsegueix trobar aquesta paraula justa?
R.S. Moltes vegades! La llengua és infinita, sempre pots dir-ho millor, perquè tens al teu abast infinitat de recursos. A La llibreta groga, per exemple, he intentat que en cada història secundària hi hagi un canvi de registre.
L.D. Quan ja fa molts anys va començar a escriure, s'ho pensava que després de tant de temps encara continuaria publicant llibres?
R.S. Tenia molt clar que el que volia era escriure, però evidentment no tenia ni idea de fins a on arribaria. De fet, cada vegada que acabo un llibre sempre penso que pot ser el darrer.
L.D. Se'l defineix com a escriptor, periodista i crític literari. De les tres professions, la d'escriptor és la que el fa sentir més lliure?
R.S. Des dels anys 70 he tingut la sort de poder escriure sempre el que he volgut, entre altres coses, perquè el periodisme m'ha permès no haver de viure de la literatura i, per tant, poder escriure al meu ritme. La literatura és el meu espai de llibertat absolut. Ni al començament ni ara ni mai he acceptat escriure un llibre per encàrrec, no he volgut fer un llibre que no em vingués de gust ni he acceptat un avançament quan l'obra no estava acabada. No accepto que en literatura algú em digui què haig de fer i què haig de deixar de fer. A mi no m'obliga ningú a escriure. Si no hagués sigut escriptor, en el fons no hauria passat res. Per tant, si escric ha de ser perquè realment faig el que vull fer. Segurament hauria pogut guanyar més diners prenent-me la literatura d'una altra manera, però sóc escriptor per vocació.
L.D. Encara que no s'ho passi bé escrivint, com ha dit més d'una vegada?
R.S. És que no em diverteixo quan escric: perseguir conceptes abstractes a través del llenguatge no és fàcil i, a més, gairebé mai estic satisfet de com acabo escrivint les coses. Això sí, si algú aconsegueix divertir-se escrivint, té tota la meva enveja.
L.D. Com a crític literari, quina valoració dóna del moment que travessa la literatura catalana?
R.S. Com a crític, acostumo a llegir llibres d'autors estrangers i, per tant, no estic gaire capacitat per jutjar què està passant a casa nostra. No obstant puc dir que, com a tot arreu, s'estan publicant llibres bons, mediocres i dolents. Darrerament, han aparegut cinc o sis novel·les d'un nivell bastant alt. Per contra, el problema més gran és que actualment s'estan guanyant més diners amb la literatura que abans, i això fa que els autors es puguin plantejar viure o sobreviure de la literatura i que, per tant, es relaxin a l'hora d'autoexigir-se. La prova és que massa sovint hi ha llibres escrits amb precipitació, mal acabats, i els talents es desaprofiten. D'altra banda, també és cert que es publica massa. No hi ha públic lector que pugui absorbir l'allau de novetats editorials que diàriament surten al mercat.
Tornar