Documentació
L'arquitectura de la novel·la
En certa mesura, no podem comprendre el panorama actual de la crítica a Catalunya sense la tasca de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940). Des de les seves col·laboracions al diari "La Vanguardia", ens ofereix una finestra oberta a l'horitzó de l'experiència literària d'arreu del món. La seva dedicació professional al periodisme literari constitueix, doncs, un dels vessants del seu retrat com a home de lletres. L'altre, evidentment, és la tasca de novel·lista i narrador que l'ha convertit en un nom de referència en la prosa catalana contemporània. Si dins la narrativa curta destaquen títols com Tauromàquia, sol i lluna (1991), en la novel·la juvenil ha excel·lit amb títols com Entre juliol i setembre (1967) o El viatge prodigiós d'en Ferran Pinyol (1971-1978). Ara bé, l'aportació més important s'ha produït en el camp novel·lístic. Així, el 1977 fonamentava el seu edifici literari amb Aquell gust agre de l'estel (1977) i marcava una fita en la seva trajectòria amb Memorial de Claudi M. Broch (1986). El 1991 obtenia el premi sant Jordi amb El sol de la tarda (1992). La seva darrera obra, La llibreta groga (2004, premi Josep Pla), sortirà pròximament traduïda al castellà a Alfaguara. Em dirigeixo una tarda de dissabte a Alella. Saladrigas hi té una casa típica dels pobles de la banda de muntanya del Maresme. Allà reposa, llegeix i pren notes durant els caps de setmana i el període estival, encara que la redacció pròpiament de la seva obra la fa a Barcelona. Em sorprèn la gran quantitat de pintures i llibres d'art que hi ha pertot i que s'acoblen amb la rusticitat elegant de l'ambient. Parets blanques, bigues de fusta i, esclar, escales. No podem comprendre les cases dels nostres pobles sense les escales, l'estretor de les quals ens parla d'una planta no gaire gran que guanya espai en alçada. I, al darrere, el pati amb pou, reducte de l'ombra a l'estiu i porta de llum a l'hivern. Pugem a les golfes, on Saladrigas ha condicionat un confortable estudi adreçat, sobretot, a la lectura. Aquí les parets són literalment llibres excepte en un dels caires on un vitrina mostra una afecció que desconeixia totalment del personatge: els trens. Miniatures, com la del primer tren Barcelona-Mataró, criden l'atenció per la perfecció de la seva imitació de la realitat. ¿És això la literatura, em demano, una miniatura a escala del real? Penso llavors en el Memorial de Claudi M. Broch, una obra cimal en la narrativa catalana dels vuitanta i clau en el corpus novel·lístic de l'autor. "El Memorial tanca un cicle de la meva obra, i n'obre un de nou. La primera etapa, deixant de banda una obra realista com 52 hores a través de la pell, s'inicia amb El gust agre de l'estel. Hi havia elements biogràfics i generacionals, i una indagació del propi mitjà novel·lístic. Era una etapa molt abarrocada. Ara bé, al Memorial deixo tota mena de component autobiogràfic. El protagonista pertany a la més alta burgesia catalana i sintetitza el segle que li ha tocat de viure a Europa. A partir de llavors comença un nou cicle caracteritzat, i sobretot a partir d'El sol de la tarda, per una recerca de depuració del llenguatge, per trobar un llenguatge urbà, que, al cap i a la fi, és el meu llenguatge i el dels meus personatges". Saladrigas es mostra molt segur de les seves idees i parla amb passió a l'hora de reflexionar sobre l'ofici d'escriptor. Encetem llavors una llarga conversa sobre la noció de l'escriptura literària: "Crec en el work in progress, no en l'estil. No crec que cada autor es defineixi per un estil, sinó que cada història requereix un determinat llenguatge i una exclusiva estructura narrativa. A mi, encara l'arquitectura de la novel·la em preocupa molt". "Considero que l'arquitectura és bàsica, que n'és la síntesi, allò que exigeix el gènere. La novel·la és arquitectura fonamentalment. Si el poema és una columna, la novel·la és una estructura complexa. Jo no necessito saber què passarà en una història, sinó saber com s'explicarà aquesta història". Per tant, la novel·la seria una arquitectura sense un pla plenament preconcebut: "Sé què vull dir, com he de començar i intueixo com he d'acabar. A partir d'aquí, no ets lliure d'escriure aquella història com tu voldries, sinó que la història d'alguna manera et demana com explicar-la. Hi ha una mena de sisè sentit que, en el moment de treballar, et diu si això va o no va per aquest camí. D'alguna manera, la novel·la s'ha d'anar fent a ella mateixa, ha de tenir vida, t'ha d'arrossegar". Aprofundim aquest concepte amb diversos exemples de les seves obres, i li plantejo quina és la novel·la que considera arquitectònicament més travada. "La més complexa és Aquell gust agre de l'estel. Pretenc una novel·la cosmogònica. En aquell moment, penso que la novel·la ha d'aspirar a la cosmogonia. I crec que en aquella obra hi ha la llavor de tot el que he fet després. És una mena d'epifania per a mi, i una novel·la anunciació". Obrim llavors un capítol sobre la relació entre cinema i literatura: "Avui s'escriu amb imatges, i no de televisió, sinó de cinema. Si en el segle XIX -Flaubert, Tolstoi, etc.- es caracteritza per la utilització d'imatges estàtiques, per la utilització d'imatges plàstiques de pintura, al segle XX, i sobretot la meva generació, estem acostumats a una imatge mòbil que influeix en el ritme i en la dimensió visual de les nostres novel·les. Els temes són sempre els mateixos, la diferència rau en el llenguatge. A partir de Joyce sabem que la novel·la és llengua. I, per tant, el llenguatge és bàsic per determinar la modernitat d'una novel·la. La novel·la ha de ser convincent, a partir de l'artefacte convencional que és, a través de la llengua, no de la temàtica". Pel que fa al present de les lletres catalanes, centra la seva mirada en les relacions que s'estableixen entre la creació i el mercat: "No ho sé. No tinc gaire capacitat per valorar-ho. Ara bé, i no voldria ser mal interpretat, crec que comencem a tenir un enorme pes a sobre: el del mercat. Això condueix les coses per uns camins que no sé si són bons, prou bons o simplement dolents. La gent només pensa en el terreny material. I em temo que la literatura va per una altra banda. Tinc la impressió que el fet que un autor entri sense proposar-s'ho en el mercat, és extraordinari. Ara bé, que el mercat entri en l'autor, en significa la destrossa. I avui es parla massa de mercat. Un és bo si ven molt, i un no és ningú si ven poc. I això va en contra absolutament del que és la literatura. Per altra banda, hem de pensar que la catalana és una literatura no protegida, encara que sembli que ho estigui. Ara que s'ha posat de moda parlar de cànon, el que s'entendria com a tal no ve relacionat pel seu valor estrictament literari. Com que no hi ha setmanaris ni revistes que estableixin realment categories i codis estrictament artístics, ja va bé, ja no cal molestar-se més. Hem passat del no-res al mercat". Amb la mateixa rapidesa, han passat tres hores d'una conversa cordial i intensa que acaba en el punt en què Robert Saladrigas confessa amb contundència com es veu a ell mateix: "Al marge de l'espectacle. Suposo que per una qüestió de caràcter, cada cop em sento més distanciat de l'espectacle social i mediàtic. L'únic que em continua interessant és escriure. Vaig començar a escriure als quinze anys, en tinc 64 i una obra al darrere. Sóc molt crític davant aquesta obra i, alhora, me'n sento orgullós. Perquè tinc més obra al darrere que al davant, crec que puc dir-ho. La meva passió és la lectura i la literatura. No estic ni per sobre del bé i del mal ni sóc orgullós. Procuro ser digne, i que no em toquin la dignitat. L'obra està aquí. I el que cada cop tolero menys és l'engany". Prenc nota en el meu quadern, en aquest cas, negre.
Tornar