Biografies
Monzó, Quim
Quim Monzó (Barcelona, 1952). Contista, novel·lista i articulista. Ha traballat com a dissenyador gràfic, traductor, cronista de guerra i col·laborador a la ràdio i a la televisió. Exceptuant els casos de Pere Calders i Francesc Trabal, Monzó ha rebut una limitada influència de la tradició narrativa catalana. Entre els autors amb més ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Donald Barthelme, Robert Coover, john Bart, Guillermo Cabrea Infante, Julio cortázar, Adsolfo Bioy Casares, Raymond Quenau... Tant la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), escrita a quatre mans amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de monzó i ens remeten a les coordenades estètiques del textualisme dels anys setanta. Després d’una estada llarga a Nova York, Monzó va publicar Benzina (1983) una novel·la sobre la buidor i el sensesentit d’un art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient. Benzina parteix de la idea d’un personatge que en devora un altre. Monzó traça els destins creuats i simètrics de dos pintors clònics que no pinten: les circumval·lacions al voltant del no-res en una ciutat vagament basada en Nova York, reduïda a trets mínims, al voltant de la dona galerista, dels amics i amigues i amants (l’Helena, la Hildegarda, l’Hug, l’Hilari...) i dels bar nocturns de Hopper i le spiscines de Hockney. La magnitud de la tragèdia (1989), tercera novel·la de l’autor, juga la clixé del personatge amb els dies comptats. El protagonista, després d’una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d’una erecció permanent. Aquesta sobtada metamorfosi li permet lliurar-se al sexe sense treva fins que descobreix la dimensió tràgica de la seva peculiar transformació anatòmica: li queden tot just unes etmanes de vida. Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Altres reculls són Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1986) o El perquè de tot plegat (1993). Han estat revisats en el volum Vuitanta-sis contes (1999). Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc gratuït. Després de cada conte el lector es troba a la sortida d’un breu laberint semblant als que transita sense parar l’home contemporani. L’afinament en l’art narratiu de monzó durant aquests últims vint anys apunta a la capacitat de dotar progressivament la ficció de força d’interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals. La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament -i no en un lloc marginal- a la seva obra. Proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps. Monzó posa pentració analítica i la força argumentativa al servei d’una inexhaurible cpacitat de reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes. Una selecció d’articles ha estat publicada a El dia del senyor (1989) Zzzzzzzzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994) i Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).
Tornar