Documentació
L'obra completa de Sagarra
Amb la publicació, per Tres i Quatre, del tercer volum de les Memòries es tanca el segon i més important capítol de l'edició crítica de l'obra completa de Josep Maria de Sagarra, el de la prosa, només comparable, en estímuls i esforços, a la fabulosa fal·lera de traduir en vers la Comèdia de Dante i vint-i-set de les trenta-cinc obres del teatre de Shakespeare. La novetat respecte a la feina feta per la vella Editorial Selecta és la fixació definitiva dels textos en una edició crítica de solvència filològica, amb ambició de totalitat i amb introduccions a cada gènere, sota la direcció atenta i generosa de qui, a hores d'ara, és el principal coneixedor del plural compendi d'escriptures de Sagarra, el filòleg Narcís Garolera. Després dels cinc volums dedicats a la poesia i els nou de la prosa, el projecte s'atura ara al catorzè, a l'espera que aparegui el primer dels deu o dotze en què s'encabirà el teatre original. Amb l'afegit de les traduccions i els apèndixs -Garolera hi preveu cinc volums més-, el conjunt de l'obra catalana completa de Sagarra podria superar els quaranta volums. La iniciativa es va concretar el 1994, arran del centenari del naixement de l'escriptor, el més admirat i aplaudit de la seva generació, tant pels lectors de la seva poesia com pels del teatre i la novel·la, i un dels més reconeguts o que més influència han tingut entre els narradors posteriors, però a la vegada un dels més silenciats per la universitat i les institucions. No deixa de ser cert, això no obstant, que algunes de les seves obres es reediten amb assiduïtat, i que fins i tot una part tan fora d'època i discutible com el seu teatre ha estat reivindicada recentment per diverses veus. El Teatre Nacional de Catalunya va estrenar, el 2003, El Cafè de la Marina, una de les poques obres de Sagarra que sobreviuen enmig d'una fallida general provocada per un canvi d'època que n'ha ressaltat l'envelliment, allò que Pla va definir tan bé en afirmar que Sagarra havia realitzat tot el teatre que no s'havia escrit entre el segle XVII i Verdaguer. Uns anys abans, el fidel i vindicatiu Lluís Permanyer va tenir la idea de reeditar-ne els poemes satírics, un dels vessants literaris que més l'acosten a la mala bava dels poetes romans, picabaralles de patrici incloses, com en el quartet que acaba dient: "Vés, Foix, a prendre intensament pel cul / i deixa'ns a nosaltres disfrutar del mar"; i un llibre de poesia com les estampes marines i existencials de Cançons de rem i de vela (1923), acompanyades de dues balades, ha estat unànimement reconegut per crítics i pedagogs després de molts anys d'ostracisme.
EXUBERÀNCIA LINGÜÍSTICA
Amb independència de gèneres, Sagarra serà sempre reconegut per la formidable exuberància lingüística de tot el que va escriure, per ser un dels pocs autors moderns de la literatura catalana amb prou capacitat per replicar els repertoris de Dante i de Shakespeare. No poques vegades s'ha dit despectivament que aquelles traduccions sagarregen, o que són més pròpies d'algú que senyoreja tot sol, sense respectar el magma dels autors traduïts. Els psicologismes i les acusacions de vanitat -l'última, sense esmentar-ne el nom, dins el pròleg d'una recent traducció catalana de la Divina comèdia- no són només un contrasentit, quan una part tan important del contingut de les obres originals ha estat reproduït amb fidelitat, sinó que acostumen a emmirallar les nostres insuficiències. Gairebé ningú no va tenir entre els seus contemporanis tant de talent i tanta facilitat en el tracte amb les paraules, allò que Joan Fuster va anomenar "un aparat lexicogràfic d'inexhauribles recursos, en el qual cada paraula val pel seu color i pel seu so gairebé tant com per la seva funció semàntica". La nova edició, crítica, convida els estudiosos a emmarcar-ne la figura dins d'una època i a restituir-li uns mèrits no gaire reconeguts. Més enllà de la seva importància com a retrat d'una història personal i familiar, de les dues primeres dècades del catalanisme del nou-cents i de la bohèmia literària madrilenya, les Memòries contenen el bo i millor de l'obra en prosa de Sagarra. La tendència de les novel·les -Paulina Buxareu, All i salobre, Vida privada- a ridiculitzar els protagonistes amb sarcasmes incisius, certament divertida i definitòria en cada personatge, hi queda matisada per un to elegíac que humanitza el caire sardònic, aquell gust pels moments febles, les inflors i els patetismes de cadascú, a frec de la caricatura, que només evita de convertir-se en mer safareig de penya a través de la gràcia estilística i el repartiment exacte dels tics i els trucs dramàtics. La pietat de qui gravita sobre un passat perdut, a penes recuperable, obliga el Sagarra de les Memòries a matisar la concepció teatral de l'existència, el distanciament irònic i la posa d'immensa futilitat de tot, perquè no permet el predomini del pessimisme i el rebentisme amb aires modernistes que l'escriptor cultivava com a personatge. D'aquella fenomenal florida, sobretot de les primeres dues-centes pàgines i de l'afició pels papers antics, n'és germà d'armes el Martí de Riquer de Quinze generacions d'una família catalana, per bé que el punt de vista en divergeix. Sagarra continua sent un dels models més aptes de la prosa en llengua catalana. La poesia L'oblit en què ha quedat relegada la poesia de Sagarra prové de l'escassa o nul·la influència que ha tingut entre els poetes de generacions posteriors, ja que el temps l'ha feta cada vegada més anecdòtica i anacrònica. És un decantament en què es barregen factors com ara la inexistència d'una llengua literàriament apta i amb uns estils esmolats per diverses generacions d'antecessors, a l'hora d'encarar la vocació, amb les consegüents dificultats compartides per la resta d'homes de lletres del Nou-cents; la formació familiar tradicionalista, amb un peu al passat, com a preludi d'una educació literària basada en els manuals de retòrica i poètica; el desinterès d'assalariat vestit d'aristòcrata per l'espera i la concentració líriques -en confessió franca a Permanyer, Sagarra confessava fer els versos com qui pixa- i per l'experimentació desinteressada i renovadora; i les transformacions socials posteriors a la seva mort, el 1961, que n'han multiplicat l'allunyament. Els hàbits pairals i formatius no el van deixar moure de l'estreta i antiga consideració de la superioritat dels antics sobre els moderns, impedint que assimilés les tendències obertes arreu entre el simbolisme i la primera meitat del segle XX; l'educació jesuítica -"el pare Moreu m'injectà el gust pels clàssics i el gust per la gran pompa"- el va empènyer a imitar els més grans, de casa i de fora, sense decidir-se a subvertir allò creat ni passar de la desmitificació i l'estirabot modernitzadors en l'enfrontament amb la tradició. Aquestes constriccions afecten amb alguna excepció la plana major de la poesia de l'època, i, en aquest sentit, obres com ara El comte Arnau i El poema de Montserrat no són, ara com ara, gaire més desusades ni menys antiquades que el Nabí de Carner i Les elegies de Bierville de Riba -amb independència de les seves moltes qualitats-, ja sigui per les temàtiques abordades i els models formals triats o per les influències literàries i els trets assumits de la cultura occidental.
DESESTIMAR AMBICIONS
L'orella professionalment atenta a les preferències del públic va empènyer Sagarra a desestimar algunes ambicions, sobretot a aturar-se en demandes d'estricta intel·ligibilitat per al públic de l'època, i a negligir la recerca d'un estil i un contingut més aprofundits. Amb el temps, fins i tot aquells que han volgut emparar-se de la poesia popular l'han bandejat de les seves tries o han preferit recolzar-se en altres referents -Salvat i Verdaguer, sobretot-, relegant-lo, amb Guimerà i Garcés, a llocs més subalterns. Fet i fet, fins i tot en aquelles composicions més arrossegades cap a la modernitat, com les de La rosa de cristall (1933), Sagarra es limita a cultivar un neoromanticisme amb detalls de poesia eròtica antiga i tons lleugerament simbolistes, violins de Verlaine i lànguids sentiments íntims, si bé el grau d'autoconsciència amb què observa els propis mèrits és envejable. "Dins la modesta història de la meva poesia, La rosa de cristall representa una ambició de responsabilitat i d'exigència", afirma, a Vint-i-cinc anys de poesia, d'un dels reculls més assimilables a aquella cosa tan vaporosa i esmunyedissa que és la poesia contemporània. És allò que, sense acabar de dir-ho, pot deduir-se d'un comentari del pròleg de Jordi Llavina a la poesia, quan afirma que el gran èxit de Sagarra va ser aconseguir viure professionalment de la ploma. El periodisme Dels articles periodístics de Sagarra ja n'han aparegut, a l'obra completa en curs de publicació, tres volums -part del vuitè, i el novè i el desè-, els dos últims dels quals contenen els aperitius publicats entre el 1929 i el 1936 al setmanari "Mirador", triats pel mateix autor de cara a una publicació clandestina en dos volums, editats per primera vegada el 1947. Per motius diversos, la meitat d'aquella suma va quedar fora de l'edició feta en plena postguerra i formava part dels curiosos fons d'hemeroteca en què es conserva la premsa antiga del país, fins que la tenacitat de Garolera, amb la col·laboració d'Eulàlia Mumbrú, permet ara que apareguin en volum. Sota el mateix segell ja havia donat a conèixer el març del 2001 els articles dels anys 20 que Sagarra havia publicat a La Publicitat, aquells que l'autor no va incloure en la migrada selecció -quaranta-dos articles- del llibre Cafè, copa i puro (1929). Tant en català com en castellà, la prosa periodística de Sagarra no es desenvolupa només en paral·lel a la del creador de ficcions, llibres de viatges, memòries i temptatives diverses, sinó que conté tota la panòplia d'ingredients i de receptes amb què va aconseguir enlluernar els lectors i els espectadors de l'època. A vegades es té la impressió que un dels trets característics de tot el que Sagarra escrivia és una clarivident consciència dels efectes de les seves obres en el públic, l'orella parada a la mena de persones que l'escolten, el repartiment exacte de sal, pebre i tombarelles, i, en definitiva, l'aplicació amb èxit d'objectius i recursos sense baixar mai d'una franja mínima de qualitat que el convertia en el més envejable i envejat dels escriptors de l'època. Els aficionats a la història i a les anècdotes reveladores trobaran en els articles de Sagarra multitud d'interessos i detalls curiosos, política, societat, literatura i espectacles, amb comentaris de divertida modernitat d'aquells anys, com l'elecció per Gràcia del comandant Ramon Franco durant les eleccions a Corts del juliol del 1931. El germà petit d'aquell noi menut i ressentit a qui anomenaven Franquito a l'escola -sense que ningú imaginés que acabaria convertit en caudillo- es presentava a Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya, era aviador i francmaçó, i va tenir una biografia d'allò més estrafolària. En l'article de Sagarra titulat "El patriotisme", el menor dels germans Franco apareix enmig d'agres crítiques als catalanistes que voten militars en comptes d'optar per patriotes de pedra picada, com ara Pompeu Fabra, en una de les moltes mostres -vicis i necessitats a part, com és natural- de les seves conviccions polítiques.
Tornar