Obres
Vida privada
Vida privada és la gran novel·la barcelonina tracta tot un seguit de temes: vuitcentisme, sexualitat, psicologisme, imatge d'una societat, elegia proustiana, connivència entre els baixos fons i alta societat, barcelonisme, modernitat literária, provocació moral, canvi de codis de comportament, etc. És un retrat acurat de des de les classes altes, amb llurs embulls econòmics, les desercions històriques, socials i personals, a les classes mitjanes amb els seus ideals i amb la seva mediocritat. La trama de la ficció és un tema clássic de novel·la, la història de tres generacions d'una mateixa família de l'aristocràcia barcelonina: els Lloberola. Components d'una classe social en franca decadència, repesenten el passat de la ciutat, un passat que té un espai urbà que li és propi: el barri vell, amb un centre neuràlgic que li dóna color i animació: la Rambla. El clima moral de l'obra es desenvolupa al voltant dels Lloberola; s'apleguen amics i coneguts, amants i amistançades sobretot, perquè el que vol descriure l'autor és, preferentment, el clima moral d'aquesta classe social i el de la ciutat, ambdós van estretament lligats, ambdós són centre de la novel·la. Pel que fa a l'escenari, si Barcelona és omnipresent a Vida privada, ho és i seguint el seu títol perquè, d'una banda, sempre s'esmenten i es descriuen carrers i les cases on viuen els personatges, en una mena, d'"alter ego" seu, però d'una altra, perqué també es fa referència als llocs on es diverteixen, per tal de fixar-los, per tal de perpetuar-los; des d'aquesta perspectiva l'autor és un hábil i animat cronista de la ciutat, com si lluités contra l'oblit en deixar constància dels llocs de moda dels seu temps. Centrant-nos en els protagonistes de la novel·la, els Lloberola, sabem que, inicialment vivien en un casalot del carrer Sant pere més Baix, però que amb l'ensulsiada enconòmica, el patètic patriarca de la família, un patriarca mancat de qualsevol mena de grandesa, es va haver de traslladar a l'Eixample, l'espai de la burgesia, concretament al carrer Mallorca; en un pis,doncs, on amb dificultat d'encabir mobles i objectes de decoració. Seguint aquesta voluntat de situar les cases dels personatges, que equival a classe social, i alhora possibilitats econòmiques, sabem que ela amics dels Lloberola viuen al barri vell de la ciutat amb l'aristocràcia tricentenària del carrer Montcada; en canvi d'altres que connecten amb els nous temps, ja s'han traslladat de barri i han anat -cap a la part alta, de la ciutat, a la recerca de més espai i d'un jardí, concretament al passeig de Reina Elisenda. La Barcelona de Vida privada és, doncs, una façana externa, unes cases, i llocs de diversió, básicament, però també una manera de ser dels qui l'habiten, com una quintaessència de la ciutat. Un barcelonisme que es transforma també amb el pas del temps, una transformació igualment negativa per al narrador. Com a moralista i alhora, memorialista, i un cop determinat on viuen els personatges, l'autor passa a descriure on es diverteixen: on es troben, beuen, mengen... I no podia faltar en la voluntat de descriure els ambients de diversió de l'època, la inclusió del Districte V o Barri xinés, aleshores molt de moda a la ciutat, i de renom literari europeu. L'Exposició Universal del 1929 és un momet clau de la història de la ciutat. Amb ella s'obre la segona part de la novel·la inaugura nous espais de la ciutat. Concretament la plaça d'Espanya-, la triada per fer una mena de crònica radiografia de la manera de ser, i sobretot de divertir-se, dels barcelonins -de la seva inconsciència, també- i per esmentar llocs que freqüenten, ara tots plegats, pobres i rics. Però l'estil de Sagarra, pels sentiments a l'hora de descriure Barcelona, notem clarament que el seu cor està en una altra banda, però sobretot en un altre temps que vol dir en una altra Barcelona, la del passat perquè els ciutats, organismes vivents, són com les persones.
Tornar