15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Fulletó d'una Barcelona vertical

Article publicat al diari “Avui” el 24/01/02 de cura de Lluís Llort

Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va guanyar el premi Edebé amb la seva primera novel·la, El príncipe de la niebla. Després seguirien les també novel·les El Palacio de la medianoche, Las luces de septiembre i Marina. Ha estat traduït a sis idiomes i ha venut més de 250.000 exemplars del conjunt de les seves obres. El 2000 va quedar finalista del premi Fernando Lara de novel·la amb La sombra del viento. Començo la crítica amb aquestes dades perquè em fa l'efecte que Carlos Ruiz Zafón és un autor poc conegut. Un cop he llegit La sombra del viento, més que saber me greu que no se'l conegui gaire, és que em resulta estrany. En qualsevol cas, estic convençut que ja en sentirem a parlar, i bé, d'aquest autor.

La primera cosa que crida l'atenció d'aquesta llarga novel·la (575 pàgines), tot i que no tingui a veure amb l'autor, és la magnífica fotografia de la portada, de Francesc Català-Roca. Un pare i un fill caminen per un carrer boirós de la Barcelona dels anys 50. És la imatge perfecta per il·lustrar aquest llibre en què Ruiz ens ofereix un elaborat fulletó barrejant elements clàssics del gènere: intenses i complicades passions amoroses, traïcions, famílies trencades, enormes fortunes, dolents molt dolents, lluites pel poder, un sadisme subtil, secrets desllorigadors de misteris, ambició, penediments, venjances, situacions de terror (demoníaca, de fantasmes i de repressió política i social), iniciació (al sexe, a l'amistat, a l'edat adulta), mort i llàgrimes, moltes moltes llàgrimes. S'intueixen influències cinematogràfiques que van d'Allò que el vent s'endugué a la Nissaga dels Rius, passant per Darkman o, fins i tot, Blade Runner, a més d'altes dosis de cinema negre.

La sinopsi podria ser: un llibreter vidu porta el seu fill de 10 anys, Daniel Sempere, a un lloc del Raval anomenat El Cementiri del Llibres Oblidats. Allà, com és costum en la primera visita, el nen pot triar un llibre i endur se'l. L'escollit és La sombra del viento, d'un autor envoltat de misteri, Julián Carax. L'obsessió que desperta en el nen aquesta obra (cobejada pels col·leccionistes des que algú es dedica a cremar-ne tots els exemplars) li dura fins als 18 anys, moment en què es desenvolupa la major part de la novel·la. Daniel, perseguint l'ombra del passat de Carax, desenterra i s'esquitxa amb un perillós entramat d'amistats, amors, odis, traïcions i revenges que s'inicia a finals del segle XIX i acaba el 1955.

Ruiz manté l'atenció, i la tensió, del lector gràcies a un ritme narratiu mesuradament alt i constant. Aconsegueix atrapar-te amb un ús molt premeditat dels recursos tècnics, com ara avançar fets importants (tot i que un sigui trampós), fer aparèixer personatges de fort magnetisme i deixar fils enlaire.

Queda clar que l'autor es proposa oferir-nos unes grans històries d'amor, però també dues coses més: contagiar la passió pels llibres i el seu entorn i per la ciutat de Barcelona, retratada amb més intenció que detall (afortunadament) d'una manera vertical: avinguda del Tibidabo, carrer Balmes i passeig de Gràcia, plaça Catalunya, la Rambla, abraçant el Barri Gòtic i el Raval, fins a arribar al port.

Els personatges són els necessaris per a una història de la magnitud que ens narra Carlos Ruiz. És a dir, tot i que n'hi ha bastants, no afegeix personatges irrellevants per fer augmentar el gruix de pàgines, sinó que tots els que hi apareixen estan molt ben creats, definits i justificats. A part del pes del protagonista, Daniel Sempere, i del seu mite, Julián Carax, amb qui comparteix una vida força paral·lela, hi ha tres personatges femenins per enamorar-se'n, les típiques femme fatale de bellesa trencadora i personalitat sòlida; sense oblidar un personatge secundari fantàstic, Fermín Romero de Torres, instructor vital de Daniel i encarregat de donar les pinzellades de comèdia tot acaparant les millors rèpliques dels diàlegs.

Les trames es desenvolupen en ambients tètrics, humits, bruts, molt boirosos, plujosos, freds i plens d'ombres i clarobscurs. Aquests ambients opressius tenen cabuda en carrers i pisos, però especialment en biblioteques d'aires borgians, asils nauseabunds per a ancians i bojos i, per damunt de tots, en una mansió maleïda, escenari dels millors fragments de la història. A més de ser el marc que li convé per a les seves històries, permeten que Ruiz ens mostri (i critiqui) la cara més grisa, angoixant i castradora del franquisme dels tristos anys 50.

També hi ha matisos a fer, però, com ara l'ús generalitzat d'un llenguatge tibat i forçat (en alguns moments fins i tot ridícul) a to amb l'estil de fulletó decimonònic que suposo que Ruiz ha volgut imprimir; la repetició de termes com ara sangrar, lágrima, derramar, sonrisa canina i mirada de lobo, entre d'altres, que ens podria fer pensar en una certa limitació de lèxic, si no fos que, d'altra banda, aquesta suposada limitació queda desmentida de manera ostentosa; petits errors cronològics i algunes reaccions dubtoses (tot i que, qui millor que l'autor, pot decidir què és lògic o què no ho és en el comportament dels seus personatges?); i un final en què no deixa cap opció al lector, perquè l'hi dóna tot fet, tancat i barrat, d'una manera incontinent, com en les simfonies de Beethoven, en què, quan pensem que ja s'ha acabat, sempre hi ha una nota o un acord més.

Tot plegat, com dirien en termes de futbol, no influeix en el resultat final d'una novel·la esplèndida, per passar-s'ho molt bé llegint-la, extensa, però que en cap moment es fa llarga, amb un contingut ben creat, trenat i dosificat. Tot i que pugui semblar un anunci de compreses, diria que Carlos Ruiz Zafón ha fet un treball fi, bastant segur i molt absorbent.

Tornar