Documentació
Entrevista d’Oriol Bohigas a Rosa Regàs, pareguda al diari “Avui” el 23/04/01
Oriol Bohigas. D’on va sorgir la idea d’aquesta recopilació de contes?
Rosa Regàs. De Joan Amades. El llibre parteix d’un recull de Joan Amades en què hi ha una última versió de contes que es remunten a l’Edat Mitjana. Malgrat petites modificacions per adaptar-los a l’actualitat o per afegir-hi puntuació, són contes populars dels que he tocat poques coses perquè el llenguatge és molt viu.
O.B. Precisament el llenguatge és una de les coses que que et deixen més satisfet de la lectura.
R.R. El gran elogi que subratllo al pròleg és la vitalitat de la llengua. No calia modernitzar-los perquè, a més, es recuperen moltes maneres de dir que són ben boniques. Com explica el mateix Amades, ell es va encarregar de repetir les versions que algu nes dones li havien explicat.
O.B. Jo vaig conèixer l’Amades, era una home bastant estrany, però totes les coses que sabia feien que la seva conversa fos molt interessant.
R.R. No m’estranya perquè el seu llenguatge i la manera de narrar són molt més vives que les de TV3.
O.B. Una altra de les coses que m’han agradat més són les transformacions dels personatges, així com l’agressivitat, que poden enganxar com els serials de televisió.
R.R. Un dels atacs que es podrien fer és que aquests contes no interessen en comparació amb els que els nens veuen avui dia. Tan estrany pot ser que arribi un extraterrestre com que un drac es converteixi en príncep. L’agressivitat es tracta amb una naturalitat total, a diferència de l’efectisme visual actual. Abans els contes devien ocupar el que fa ara la televisió. El que retraten aquests contes és l’ambient en què es viu.
O.B. Trobem primeres versions de contes que ara són molt populars.
R.R. Per exemple La Tarongeta és La Ventafocs, encara no adaptada per Walt Disney. En Pere sense por que trobarem al llibre no té res a veure amb el que s’explica als llibres de contes d’ara. L’evolució dels contes no és únicament en un sentit sinó que es ramifiquen i es deformen. Aquesta és una de les coses divertides dels contes populars, que cadascú pot modificar-los al seu gust.
O.B. Una altra constant és el culte a la bellesa.
R.R. La gent guanya per guapa, no perquè sigui bona (riu). També triomfa perquè és filla d’un rei i el rei és el representant de Déu a la terra. És un demiürg i per tant té poder sobre tothom. Aquí es percep la influència medieval.
O.B. Això es veu clarament perquè es parla de castells i de reis que van al poble del costat, mai reis de grans Estats.
R.R. Crec que els contes, per exemple, de Perrault també estan trets de la tradició popular, però s’han desenvolupat per altres camins. Una altra cosa que m’ha sorprès és el poder de les bèsties, aquesta barreja i la convivència entre els humans i les bèsties.
O.B. Una de les coses que m’han entusiasmat d’alguns dels contes és el component gairebé surrealista amb rates, ratolins i llangardaixos. Fan pensar en Alícia al país de les meravelles.
R.R. També m’han semblat molt divertits començaments com aquest: “Hi havia una vegada una dona que tenia cara de gat”. Si et mires els dibuixos que veuen els nens a la televisió, també et trobes un monstre que només té un ull al cap. Els contes estan explicats de tal manera que te’ls creus.
O.B. ¿Creus que els contes de l’Amades tenen una lectura internacional?
R.R. Potser tots no, però n’hi ha infinitat que ja ho crec. Perrault o Amades van fer el mateix que feien les àvies de cada generació, adequar-los a l’època en què vivien. Als contes de Perrault, els reialmes són molt grans, és a dir, adaptats als segles XVIII i XIX. El que em fa gràcia és l’aspecte moral, que és absolutament inexistent. El més important és ser el més maco, el més hàbil... Sempre hi ha tres fills i el més petit és l’eixerit.
O.B. Deu ser perquè el gran és l’hereu i el petit és el que s’ha d’espavilar per poder-se guanyar la vida.
R.R. Fins fa quatre dies, el gran d’una casa de pagès era l’hereu, el segon es feia capellà i el tercer havia de buscar se la vida com fos. Això està bé, pensar que el que no té res assegurat és el que té més imaginació.
O.B. És el que acaba triomfant.
R.R. Exacte i és el que es casa amb la princesa més guapa perquè moltes vegades hi ha tres princeses que s’han de casar amb els tres germans. El petit sempre és el que es casa amb la més bonica.
O.B. I de les faules, què en penses?
R.R. Les faules m’horroritzen. Estan fetes per fotre els personatges. Hi ha una pobre que va amb un cantir, feliç i amb el cap ple de fantasies pensant què farà quan se’l vengui. Doncs li cau i a fer punyetes. Home, no hi ha dret!
O.B. Es podria subvertir posant dintre la gerra un got d’or.
R.R. Ja ho vaig fer. A casa, vam fer una pel.lícula, dirigida per Manuel Huerga, en què les formigues eren un grup de pagesos i la cigala eren uns titellaires. Va ser molt divertit perquè quan arriba l’hivern i els pagesos es tanquen a casa, després d’haver treballat tot l’estiu, els titellaires els fan una proposta: els ofereixen entreteniment a canvi del menjar, cosa que els pagesos acaben acceptant. O sigui que la contrafaula acaba amb tothom passants’ho la mar de bé. Crec que aquest final és molt millor que no pas el de la formigueta tota tancada i avorrida i els altres morint-se de fred. I de la del pobre corb, què me’n dieu? Vinga a dir-li que bé que cantes fins que el pobre imbècil obre el bec i perd el tros de pa. Juguen massa amb la manera de ser i amb les baixes passions de la humanitat. M’horroritzen.
O.B. Per això has dit que t’interessava deixar l’aspecte moral de banda.
R.R. És que els contes no tenen res a veure amb la moral perquè estan fets per crear un món, no per fer proselitisme d’una religió. Els contes han de ser coherents, creïbles i han de distreure els lectors posant la seva fantasia en marxa.
O.B. ¿Aquest és l’objectiu de la lectura?
R.R. Sí perquè així als nens se’ls hi dibuixen a la imaginació. De fet, la font més inesgotable dels contes és la Bíblia, no te l’acabes.
O.B. De fet, al pròleg de ‘Hi havia una vegada’ hi ha una reflexió sobre els continguts del contes, sobre les maneres d’explicar-los i la seva procedència. Sempre són variacions sobre els mateixos temes.
R.R. Ja ho crec, per exemple les baralles entre germans són constants. N’hi ha molts que comencen explicant que hi havia dos germans que s’odiaven.
O.B. Una vegada em vas dir, potser en un moment d’irreflexió, que escriuries en català. Finalment publiques aquest llibre.
R.R. Ho vaig intentar, però no ho vaig aconseguir en la ficció. La col.laboració que faig cada dilluns a Ona Catalana em costa deu vegades més que escriure en castellà. Jo sempre dic que la culpa no és meva sinó dels burgesos que es van passar a Franco i el van ajudar a guanyar la guerra. La República ens hauria ensenyat el català, però m’he quedat amb la llengua oral. És molt diferent fer literatura que parlar. A més jo he passat la vida vinculada a l’edició en castellà i, fins i tot, he estat deu anys fent de traductora a les Nacions Unides. L’altre dia parlava amb el Josep Maria Fonalleras i em comentava que molts àmbits del llenguatge els havien de crear perquè, per exemple, el que passa als baixos fons es diu en castellà. Els grans renecs són en castellà. Em deia que quan escriu vol crear un món de ficció que sigui totalment en català i que que no soni fals. Jo ho vaig intentar, però sóc incapaç d’escriure un conte, de moment. Suposo que ho acabaré fent malgrat la meva edat. També pot passar, con en algun d’aquest contes, que un dia em llevi i torni a tenir quinze anys, cosa que no descarto. Sóc una persona gran i em resulta difícil crear un món de ficció.
O.B. Ho dius d’una manera una mica exagerada, com sempre ets tu, perquè amb un català tan natural i àgil com el que tens no et costaria gaire escriure-hi. Jo, en canvi, trigo el doble a fer un article en castellà que en català. La riquesa del català que utilitzes és una cosa que t’ajudaria.
R.R. No ho sé perquè en castellà ningú em dirà que un adjectiu està antiquat com passa sovint en català. Has d’anar molt amb compte perquè hi ha hagut tantes intervencions, per un costat i per l’altre, que acabes utilitzant molt més el diccionari. Una cosa que sí que escriuré en català seran unes memòries que tinc pensades, amb vivències. En aquest territori em trobo bastant més còmoda. De fet, la introducció de Hi havia una vegada pertany més a l’àmbit de l’assaig, del periodisme, que no pas al de la literatura. Durant els últims anys he llegit més literatura catalana que en tota la meva vida, sobretot poesia, però em fa falta alguna cosa més, ser capaç d’escriure en una altra llengua. En castellà ja he escrit onze llibres i això condiciona. També és cert que el primer llibre en castellà em va costar tant com el pròleg i l’edició de Hi havia una vegada. De fet, la meva llengua materna no és ni el castellà ni el català perquè a l’any i mig em van enviar a França. Vaig aprendre català i castellà als sis anys.
O.B. En quins llibres treballes actualment.
R.R. Tinc moltes coses en marxa, una en català, que són aquestes memòries de què parlava. També estic preparant una novel.la sobre les petites corrupcions de la vida quotidiana, el primer graó de la corrupció que, en definitiva, és la corrupció total. El que intento explicar és que vivim en un món de corrupció més o menys acceptada.
O.B. ¿Sobre aquesta corrupció que no es diu corrupció?
R.R. Exacte, per exemple, els que cobren comissions.
O.B. O aquesta gent que deixa ensorrar se les empreses per dur-se les a altre països on obtindran més beneficis.
R.R. O com aquestes vendes d’empreses en què es poden estar mesos sense pagar sous. I, després, tornar a obrir amb un altre nom. Tothom ho troba tan natural i els governs no diuen res..
Tornar