Documentació
Entrevista feta Rosa Regàs per Lourdes Domínguez apareguda al diari “Avui” el 13/01/00.
L.D. ¿'Luna lunera' té més d'autobiografia o d'imaginació?
R.R. La història està basada en aspectes autobiogràfics, però amb la novel·la he creat una obra autònoma, amb una estructura pròpia, que l'allunya del que seria la meva pròpia vida. A més, que sigui o no sigui part de la meva biografia, que ho és, em sembla que té poca importància.
L.D. El llibre disecciona part de la burgesia i el clergat catalans que, amb la Guerra Civil, es van fer franquistes. Al final de l'obra sembla com si aquestes mateixes persones es volguesssin apuntar al nacionalisme català per redimir-se...
R.R. Jo no he pretès fer cap estudi sociològic, ni molt menys. El personatge central del món que he creat és un home de dretes, conservador, però culte, que, al fer-se franquista, s'apunta al feixisme. I això li fa viure un infern interior, perquè ell sap que no és feixista, sap que ha traït les seves pròpies creences. La manera que troba de tornar a les idees catalanistes de Prat de la Riba que tenia anteriorment és apuntar-se anys més tard al nacionalisme català. El pitjor és que, al fer-ho, nega que hagi tingut un passat feixista. Jo m'horroritzo quan sento a dir que Catalunya va lluitar contra el feixisme espanyol. A Catalunya, hi va haver molta gent que es va fer feixista.
L.D. Què en pensa, doncs, dels nacionalismes actuals?
R.R. Amb els nacionalismes s'ha d'anar molt amb compte, perquè tenen un perill: convertir-se en una idea. El nacionalisme és una creença, és una mena de religió, de moral, però quan es transforma en una idea universal es converteix en fonamentalisme, perquè implica exclusió. La pàtria és una creença, una opció individual (s'hi creu o no), però mai s'ha d'imposar a la resta.
L.D. ¿Creu que el seu llibre ajuda a veure la Guerra Civil i les seves conseqüències tal com realment van ser?
R.R. No he escrit la novel·la amb cap intenció pedagògica ni antropològica. Simplement he creat un món de ficció que es basa en certes situacions que he conegut i que he viscut. No sé si ajudarà o no a conèixer millor aquells anys, però m'és igual. Quan un nord-americà fa una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam, no ho fa perquè la gent conegui la realitat d'aquella lluita, sinó perquè té la necessitat d'explicar la seva pròpia mirada especial sobre aquells fets. A mi em passa el mateix.
L.D. Ha criticat en diverses ocasions que no se n'ha parlat prou, de la Guerra Civil i dels anys de la postguerra...
R.R. No critico que se n'hagi parlat poc o massa, critico el fet que hi ha molta gent interessada que no es parli d'aquesta època. Aquestes persones diuen que no cal parlar-ne, perquè és un període ja superat, però això és absurd: és com si diguéssim que no cal parlar de l'Imperi Romà perquè és una epoca ja superada. Crec que aquests anys formen part de la nostra història i que, per tant, ens els hem de mirar de cara, haguem comès errors o no. Si no tenim història, ens convertim en esclaus de qualsevol persona que ens vulgui imposar la seva pròpia versió. A més, penso que com més versions hi hagi de la nostra història, més a la vora estarem del seu coneixement veritable.
L.D. El nombre que ahora digo d'Antonio Soler (Premi Primavera de Novela), Paso a dos de Ramon Pernas (Premi Ateneo de Sevilla), Señoritas de Juan Eslava Galán, la mateixa Luna lunera... Darrerament hi ha com una mena de tornada a la fabulació dels anys de la Guerra Civil i la postguerra...
R.R. Ja era hora. Em sembla fantàstic, perquè sobre aquest període s'havien fet moltes obres d'assaig, però poca ficció. No obstant, encara ens queda molt. Hem de parlar més del final del franquisme i de la Transició, encara que ens costi després d'anys en què estava prohibit fer-ho.
L.D. Per què va decidir titular el llibre amb el nom d'un bolero?
R.R. Luna lunera és la cançó que canta un dels personatges del llibre en un celobert. En el món tancat, silenciós i opressiu en què viuen els nens protagonistes del llibre, el bolero és una metàfora que vol expressar que l'única cosa que pot salvar aquesta generació és la fantasia.
L.D. El llibre presenta un món on són tan víctimes de la guerra l'avi feixista com els nens fills de pares republicans...
R.R. Sí, en el món propi que jo he creat sí que és així, però això no vol dir que en la vida real passés el mateix. A la meva novel·la, l'avi porta l'infern a dintre perquè ha traït les seves creences fent-se feixista. I no només es torna feixista, sinó que envia un fill seu a morir al front de l'Ebre amb la boina vermella i això per força li ha de fer mal.
L.D. Explica la història des del punt de vista d'uns nens com una manera de remarcar l'absurditat, la crueltat de la història que narra?
R.R. No, vaig escollir el punt de vista dels nens, perquè em permetia explicar la història sense valoracions. Els nens, que no han conegut cap altra realitat, expliquen el que veuen: unes coses els agraden i d'altres no, però no jutgen. El poc que saben, a més, ho coneixen a través de les dones de la cuina, que, al seu torn, tampoc coneixen les coses de primera mà, sinó que se n'han assabentat a través de rumors, escoltant d'amagat... Aquesta és la clau narrativa del meu llibre. En comptes d'apostar per un narrador omniscient, he preferit optar pel diàleg entre uns innocents i un cor de dones del servei.
L.D. La por és present pràcticament a cada plana del llibre...
R.R. Sí, el fonamentalisme, l'autoritarisme de l'avi, fa molta por, igual que les idees de l'Església imposades des del poder i des de l'espasa.
L.D. Ha afirmat que de vegades pensa que ha volgut ser escriptora només per escriure aquest llibre...
R.R. És una manera de dir que em feia molta il·lusió explicar aquesta història. M'agrada molt, és molt bonica i a més, l'he tinguda durant molts anys a dintre. Un escriptor és com una mena d'artesà: en vas aprenent, en vas aprenent fins que al final expliques la història que sempre has volgut explicar.
L.D. ¿Novel·lar la seva infància li ha servit com una mena de catarsi personal?
R.R. No crec en aquestes coses, perquè penso que el temps robat no es pot recuperar mai.
L.D. ¿Utilitza la ironia i la tendresa per fer més digerible una història que en si mateixa és crua?
R.R. La ironia i la tendresa em surten sempre, perquè les porto a dintre. El que sí que he utilitzat a consciència és la contenció, per evitar deixar-me portar per una història tan truculenta com la del llibre. Així, he aconseguit que la història fos vista a través de la innocència dels nens.
L.D. Què opina del fet que Luna lunera hagi estat publicada a la col·lecció "Areté" de Plaza & Janés, una sèrie que vol reunir, tal com el seu nom en grec indica, 'l'excel·lència' de la literatura actual?
R.R. Me'n sento molt orgullosa. És una col·lecció amb renom, que està súper ben feta, molt ben editada. Em fa molta il·lusió.
L.D. Va començar a escriure tard, als 55 anys. Per què?
R.R. Perquè tenia el cap ocupat per altres coses: tenia fills, tenia amics, m'agradava sortir, veure món, conèixer gent, vaig muntar una editorial, vaig publicar llibres... Fins que els meus fills no van ser grans i em vaig vendre l'editorial, no tenia ni el temps ni la disposició per escriure.
L.D. Què la va fer decidir, doncs, finalment a escriure?
R.R. Un encàrrec que em va fer Carlos Trías per escriure un llibre sobre Ginebra, on jo vivia en aquell moment treballant com a traductora de l'ONU. Potser no m'hauria decidit a escriure mai, si no hagués estat per aquest encàrrec.
L.D. Els crítics han destacat que es va formar a l'ombra literària de l'escola de Barcelona, però vostè sovint ha declarat que no creu en les generacions ni en els moviments literaris...
R.R. La meva educació, la meva cultura literària, va ser feta allà, però això no vol dir que pertanyi a aquest grup. No pertanyo a cap generació i crec que ni ells mateixos en formaven part. Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, per exemple, tenen ben poc a veure. L'única cosa que tenien en comú era l'edat, i no dic que no sigui una cosa que no els doni unitat, però no prou per parlar de generació literària. Penso que ni l'edat, ni el sexe, ni el lloc on viuen els escriptors són fonamentals; l'únic que és clau per definir-los és el seu talent.
L.D. Ha afirmat que pot escriure en català, però no ficció...
R.R. No puc escriure ficció en català perquè no tinc prou vocabulari. Jo escric articles en català i cada vegada més sovint, però el vocabulari poètic en llengua catalana no el tinc, i això que vaig aprendre català i castellà a la mateixa edat, quan tenia sis anys (fins llavors havia parlat francès, a l'exili). No sé fer una metàfora en català. A més, la reconversió que han fet ara de la llengua m'ha ajudat ben poc. Vull dir que el meu català no és el català normativitzat que sento a TV3 o que llegeixo als diaris o als llibres.
L.D. I quin és el seu català?
R.R. Jo no em reconec en els ensems ni els àdhucs que de vegades sento a les pel·lícules doblades, per exemple. Escriure un català correcte em costa. Ara estic llegint cada vegada més obres d'escriptors catalans, per veure si se m'enganxa una miqueta la seva llengua. En els meus articles, he anat aconseguint cada vegada un català més sueltu. Veus, això de sueltu no es pot dir! A això em referia.
L.D. ¿No descarta, per tant, escriure ficció en català en el futur?
R.R. Jo no descarto res: menys ser ballarina!...
L.D. ¿És tan crítica en les seves novel·les com en els seus articles?
R.R. Sí, perquè si un és un escriptor crític, compromès, això es reflecteix tant en les seves novel·les com en els seus articles periodístics. Potser la crítica és més explícita en aquest segon cas, però, de tota manera, crec que els mons de ficció que creo també tenen una càrrega important de crítica i de compromís. I no perquè ho vulgui fer a consciència, sinó perquè sóc així.
L.D. En aquest sentit, s'ha queixat que molts dels escriptors actuals són 'lights'...
R.R. Jo no em queixo, jo constato. Als escriptors actuals de vegades els falta coratge i, tal com està muntat el món literari d'avui dia, es fomenta més l'èxit que la qualitat. Actualment es valora la qualitat d'un llibre per l'èxit que té, i són dues coses que no tenen res a veure, encara que poden coincidir en alguns casos. Quan parlo de coratge em refereixo al fet que quan un escriu ha de treure tot el que té a dins, i això costa molt, perquè demana molta valentia.
L.D. Recentment, ha dirigit el curs 'Dona i literatura' a la Universitat Internacional d'Andalusia. ¿Creu que en literatura es pot donar el cas de la discriminació positiva envers les dones escriptores?
R.R. Va per modes. De vegades es dóna una discriminació positiva a les dones, altres als joves... però això no importa. El que és dur és la discriminació negativa, que existeix, soterrada i no soterrada, per tot arreu.
L.D. ¿Ha començat ja la seva propera novel·la?
R.R. Sí, ja l'he començada, però no sé quan l'acabaré. De moment és una cosa molt embrionària.
L.D. ¿Ens en pot avançar alguna cosa?
R.R. Porta mala sort!... És broma!
L.D. El tema, com a mínim...
R.R. Podríem dir que és la història d'una persona que no s'accepta tal com és, que vol canviar i no pot. Però que consti que pot ser això, però també pot ser el contrari. Ja ho veuré.
Tornar