Documentació
“Sempre he fet les coses d’una manera clandestina”
Antonio Rabinad (El Clot, Barcelona,1927) recorda la supervivència al caos de la guerra i a l’ordre de la postguerra en el llibre memorialístic El hombre indigno, que publica Alba Editorial. Diari místic o retrat generacional, l’autor de Memento Mori descriu la Barcelona en temps de silenci. “Els temps dolents, vistos amb l’oripell de la nostàlgia, semblen més bons o no tan dolents”
P.T. Per què un home indigne?
A.R. Havia pensat l’home indignat. Però com que és la continuació d’El niño asombrado, el títol El hombre indignado produïa una falsa rima. Per tant, vaig triar El hombre indigno, que és un títol irònic, evidentment, perquè aquesta suposada indignitat ve de l’astorament i l’estupefacció que causa comprovar que tothom està d’acord amb tot allò amb què tu estàs en desacord. Llavors penses que ets una persona anòmala, indigna. També podríem trobar una altra connotació, que jo crec més vàlida: el meu llibre, en definitiva, a més de poder-se qualificar de memòries, és fonamentalment un diari místic. És l’evolució d’un caràcter, per no dir d’una ànima. En els llibres de mística, recordi, per exemple, La Mística Ciudad de Dios, de sor María Jesús d’Ágreda, acaba dient que esta escrit “per aquesta indigna abadessa del convent de la villa d’Ágreda”. Jo també em sento indigne en aquest sentit.
P.T. El que realment sembla indigne és la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i, sobretot, la postguerra.
A.R. És cert. Aquest home assumeix la seva indignitat, però no hi ha dubte que el que contempla és d’una obscenitat absoluta i total. Hi ha un moment del llibre en el qual un policia puja a un tramvia, descobreix que un passatger no porta bitllet, que s’ha colat, i li dóna bufetades. Això ho he viscut personalment. Ningú m’ho ha explicat. Ha passat davant meu i m’he sentit tan humiliat com si m’haguessin donat la bufetada a mi. La resta de passatgers que ho van presenciar, van callar, però es van sentir tan humiliats com jo. Aquestes coses passaven contínuament.
P.T. ¿La nostàlgia endolceix el passat?
A.R. És evident que, malgrat aquests temps absolutament dolents, vistos a través de l’oripell de la nostàlgia, semblen més bons o semblen no tan dolents. I això que eren pitjors de com els recordem. Però és veritat que vistos a través de la nostàlgia semblen millors del que eren en realitat. Jo m’hi resisteixo, perquè no es pot oblidar que va ser una època funesta.
P.T. ¿La infància i la juventut són els paradisos perduts, malgrat les circumstàncies?
A.R. Les il·lusions hi eren, perquè malgrat tot la gent somiava. Somiàvem ajudats per la màgia del cinema, en el meu cas. També pels llibres, la droga i les cançons de l’època.
P.T. El seu pare era sometent, monàrquic i d’Unió Patriòtica. El van afusellar durant la guerra per conservador.
A.R. Era un home eminentment d’ordre. Té una explicació: va anar a l’exèrcit i va aprendre a llegir i escriure. Era un pagès que va arribar a Barcelona amb els seus pares, analfabets, i el van enviar a l’Àfrica. Va aconseguir que no el matessin,també va aconseguir un parell de medalles, que les tinc guardades, i va aprendre de lletra. A més, quan va tornar, l’havien proposat per a sergent. Però ell no va voler continuar la carrera militar. Era un home molt honrat. Des de la seva perspectiva de camperol, que havia abandonat la seva terra per poder progressar, s’entén la seva actitud conservadora.
P.T. Per què no van aprofitar amb Franco explotar la situació de víctimes de la guerra?
A.R. Nosaltres no en vam treure res. És més, al damunt que no ens van donar res, encara vam haver de pagar uns rebuts trimestrals per ser accionistes de la societat d’excautivos, que la meva mare pagava amb gran dificultat.
P.T. Van rebre d’un bàndol i de l’altre...
A.R. Una persona més espavilada hauria insistit més, s’hauria bellugat. Perquè jo per als franquistes tenia un mèrit: era fill de caído. Però no tenia barra. Només teníem gana i dignitat. Res més. No estàvem disposats a demanar res ni que ens donessin res que no mereixéssim per nosaltres mateixos. M’haurien pogut ajudar a entrar a la Universitat, do-narme una beca.
P.T. Escriu: “Hemos sobrevivido al Caos. ¿Podremos sobrevivir al Orden?”
A.R. És evident que vam sobreviure a l’ordre de la postguerra, però amb més dificultat que al caos de la guerra. Perquè el caos tenia una certa resplendor. Era l’horror, però net i obert. Podies ser destruït en un segon per una bomba. Però la segona etapa de l’horror, la postguerra, va ser molt més sòrdida, perquè es produïa de nit, d’amagat. Afusellaven gent, mentre d’altres eren empresonats. Recordi la cançó: Què volen aquesta gent que truquen de matinada? Tot això estava molt present. Tot això estava passant.
P.T. La seva prosa flueix sola.
A.R. Crec que s’ha d’escriure amb una mena de cal·ligrafia invisible. Que no es vegi. Sovint trobo llibres que considero molt bons, però que contínuament t’entrebanques amb les paraules. Malgrat ser paraules belles i col·locades perfectament fan com si caminessis per un carrer empedrat, per un carrer de Praga, que encara hi ha llambordes. Et recorden contínuament que camines. L’ideal és lliscar per l’escriptura sense adonar-te que estàs llegint i, a poc a poc, aconseguir que el lector es submergeixi en el mateix que tu has imaginat. Això és el que intento fer i és el que trobo tan difícil.
P.T. Stendhal era un mestre.
A.R. Cert. Però Stendhal, malgrat tot, tenia un cert manierisme, veia una realitat a través d’un vidre policromat. La seva escriptura es nota una mica. Si hagués de posar un exemple d’un autor amb una tècnica que m’agrada citaria Jules Renard, que va escriure Poil de carotte. És un escriptor poc conegut i, malgrat tot, és extraordinari.
P.T. Publica els primers contes a ‘Destino’. Com hi va arribar?
A.R. Vaig escriure una carta a Josep Pla, per suggeriment de Josep Vergés. Em va respondre amb una carta meravellosa, escrita a mà, que tinc guardada i que un dia d’aquests l’emmarcaré per-què és una meravella.
P.T. Aquesta anècdota no l’explica en les seves memòries.
A.R. No l’explico, no. Espero que hi hagi una reedició del libre i m’he de guardar alguna cosa per llavors. No diré el que deia Pla, perquè em sembla un acte vanitós. Era una carta estupenda i immerescuda.
P.T. Sempre ha tingut la necesitat d’escriure?
A.R. Sempre he sabut que, bo o dolent, era escriptor. Escrivia perquè era el que m’agradava i perquè era el producte natural de llegir tants
llibres. Va arribar un moment que per mimesi havia descriure. A Destino, Josep Vergés em va preguntar si tenia contes i que els hi portés. Me’ls va publicar tots. Però Vergés també volia que fes reportatges. M’hi vaig re-sistir, perquè volia fer el que m’agradés i no haver d’acceptar encàrrecs.
P.T. Potser ens hem perdut un gran periodista?
A.R. Vaig tenir obertes les portes de Destino, com un dia va dir Manuel del Arco, el periodista més important de l’època.
P.T. Ha preferit anar per lliure?
A.R. Em temo molt que sí. Potser per cautela. Sempre he fet les coses d’una manera clandestina.
P.T. El 1952, Los contactos furtivos va rebre el Premi Internacional de Novel·la amb problemes de censura.
A.R. El que em va frustrar va ser que, després de guanyar el premi, no vaig cobrar immediatament els diners. A més, el llibre no es va publicar fins tres o quatre anys més tard. El motiu del retard va ser la censura. Un dels censors va enviar una carta a l’editor Josep Janés, en la qual deia una frase molt cèlebre: “Rabinad pot ser tan bo com diuen Somerset Maugham i Eugeni d’Ors [membres del jurat], però la moral d’un poble és superior a la seva literatura”.
P.T. Va ser molt retallada la primera edició?
A.R. Va sortir amb uns retocs impressionants. Vam haver de batallar molt. Van censurar algun capítol sencer, vaig haver de tallar molts paràgrafs, etc. L’edició realment íntegra va ser la tercera, publicada per Bruguera, amb un pròleg, per cert extraordinari, de Vázquez Montalbán.
P.T. A la seva vida ha trobat molts UHP, els ‘Universales Hijos de Puta’, com vostè els qualifica al seu llibre?
A.R. Moltísims. He, he, he. La meva vida ha estat molt moguda i, per tant, he trobat molts UHP. I no només a Espanya, sinó a França, Veneçuela, Anglaterra... A tot arreu. He voltat molt i me’ls he trobat arreu. Sempre he tro-bat el tio despòtic, que et vol manar, que et vol utilitzar. Un tio per mi totalment repulsiu. Hi ha persones que s’aprofiten dels altres i, a més, ho troben un dret totalment natural. Cal resistir- s’hi.
P.T. Es va enfonsar el 1976, quan el van fer fora com a director literari de Seix/Barral?
A.R. Pocs dies abans d’aquest acomiadament visceral, un dels propietaris de l’empresa, Rahola, m’havia felicitat públicament en el consell d’administració. Va dir que no hauria pensat mai que amb la literatura es poguessin guanyar tants diners. Jo no he guanyat mai diners amb els meus llibres, però n’he fet guanyar a d’altres. Però, quan em van despatxar, em vaig trobar damunt de la pasarel·la d’un vaixell on els pirates col·locaven els dissidents, amb els ulls embenats, invitant-los amb el sabre a llençar-se al mar. Aquesta era la meva situació. Però tot això ja ha passat. I la persona que em va fer això em va fer un gran favor, perquè em va permetre escriure Memento Mori.
P.T. Aquesta novel·la li ha canviat la vida com a escriptor?
A.R. Memento Mori és un llibre curiós. El vaig escriure mentre em van durar els diners de la indemnització. Quan vaig acabar el llibre no em quedava ni un cèntim. Però jo creia que havia escrit un llibre per damunt dels que havia fet fins aleshores, si més no diferent, i que em solucionaria part dels meus problemes. Però mai vaig trobar Memento als aparadors o a les llibreries, perquè va fer fallida en aquell mateix moment l’editorial Argos, que patrocinava la col·lecció. O sigui, vaig escriure un llibre durant quatre anys, treballant matí i tarda, dies festius inclosos, i va ser com si tota aquesta feinada es tirés al mar. Fins que d’una manera miraculosa, com una cosa del destí, em van trucar del Circulo de Lectores perquè volien publicar un llibre meu. Els vaig oferir Los contactos furtivos. L’editora d’aquell moment, Pilar Daniel, em va respondre que volien Memento Mori. Aquest fet va salvar el llibre. Després va sortir la tercera edició, i definitiva, a Alba Editorial, amb el pròleg de Carles Barral.
Tornar