Documentació
Antonio Rabinad: "El lector és el segon autor del llibre, i no és el menys important"
F.B.V. Com definiria El hacedor de páginas?
A.R. Com una antinovel·la o una novel·la de novel·les. Jo ja havia escrit Memento mori, que m'ha donat una mica de nom. Aquella era una novel·la molt calculada, amb tot molt mesurat i que vaig escriure tan bé com sabia, la qual cosa tampoc vol dir gaire. Anava cada dia a treballar a un estudi i em passava tot el dia treballant-hi, i quan anava a casa sabia que ho havia fet tan bé com havia pogut, que no podia fer-ho millor. Allò era com una salvació, perquè havia tingut uns problemes de feina, fins al punt que li vaig dir a la meva dona: "Considera que m'he mort perquè ara escriuré la meva novel·la pòstuma". Amb El hacedor de páginas és al contrari: vaig començar a escriure el primer capítol perquè sí, sense tenir cap ordre ni intenció clara, i ella mateixa es va anar fent, la vaig escriure de manera molt intuïtiva, o instintiva. Per a mi aquesta novel·la ha estat un misteri, a mesura que anava escrivint m'agradava més i més, em divertia molt. Crec que dins de mi hi havia un pòsit per haver estat tan putejat sempre per la vida i per la gent. Però a mi m'agrada escriure, i si em prenen això em quedo sense res. Al llibre hi ha dos homes que s'enfronten i juguen a fotre's l'un a l'altre sense matar-se, perquè llavors el joc s'acabaria, i jo havia de jugar-hi, i se'm presentaven totes les escenes que jo havia vist durant la guerra. Jo era un nen, però vaig veure coses molt fortes, havia sentit i vist coses, i tot això em venia a la memòria quan escrivia i així es va anar formant aquest paquet fins que tenia cinc-cents folis i la novel·la encara no s'acabava i vaig decidir que calia acabar-la. Però després n'escrivia una altra versió, i la meva dona es preguntava per què l'havia tornat a escriure, i a casa s'anaven apilant versions de la novel·la, que són molts i molts folis, el revers dels quals aprofitaré per escriure el següent llibre, perquè si no és una ruïna. És una novel·la molt visceral, i un llibre escrit en un estat semiinconscient.
F.B.V. Hi ha dues parts, una molt estructurada en dos blocs i una altra en què tot es confon...
A.R. Tot gira al voltant d'Héctor Tortolero, que està llegint un llibre que no li agrada però n'ha de fer un informe. M'he divertit molt amb el personatge intentant etiquetar la novel·la i dialogant-hi. Caricaturitza el món de l'edició, i crec que el personatge és creïble, tot i que no té cap referent concret. Tampoc sóc jo mateix, tot i que tots els que escriuen un llibre tenen molt del que escriuen... És un pobre home que arriba a aquella casa sense saber on s'ha ficat, i tot passa com si fos portat per entitats invisibles. Ell és un tio fantasiós que arriba a Espanya i es troba un país diferent al que li havia explicat el seu pare, un anarquista exiliat, i no aconsegueix connectar amb ningú. Tortolero, Tortor, es dedica a fer feinetes editorials, escriure pròlegs, traduccions, correccions... Per alguna raó l'obsessiona el llibre i hi parla, fins que arriba un moment que el que passa al llibre es fon amb l'ambient en què ell viu. Això em va costar una mica, i vaig haver de parar atenció a aquells moments que no ens en adonem i estem parlant d'alguna cosa que passa al llibre que un llegeix i alhora al seu entorn. No sé si queda ben aconseguit, però vaig intentar que quedés clar. Aquella fusió de llibre i entorn són imaginàries, tot i que sembla que un sigui real i l'altre irreal. Res és el que sembla.
F.B.V. Però hi ha moments que el lector no sap què està passant...
A.R. No ho sap perquè ja s'ha entrat en un pla irreal, però això és perquè ho veiem des de l'òptica de Tortor, que cada vegada és més imaginatiu, fins al punt que els últims capítols el poso en un manicomi. Potser no estava totalment boig, però sempre estava ficat dins un món paral·lel. És en un centre psiquiàtric a Conxo, a Galícia, i un dels psiquiatres al llibre és Manuel Rivas. Però ell ho explica d'una altra manera, i troba casualment un parent gallec que el convida "com a becari" i li diu que allà estarà millor. Hi ha un capítol que explica que és feliç parlant amb l'arbre que ja han tallat, però ell segueix veient-lo. Al llibre també hi surten algunes persones que aprecio i admiro, i fins i tot dedico alguns capítols a alguns d'ells.
F.B.V. Com si fossin poemes d'un llibre de poemes...
A.R. Hi ha una certa voluntat lírica, perquè crec que la poesia ajuda molt i aprofundeix.
F.B.V. El lector pot fer amb la novel·la el que Tortor fa amb la novel·la que llegeix a dins del llibre: hi dialoga i la critica...
A.R. Cada tros està pensat de la manera que crec que encaixa millor amb tots els altres. Tots formen una mena no de missatge però sí d'explicació del que està passant. La imaginació de Tortor ho altera i modifica tot, però al final del llibre es descobreix el que està passant en realitat: una cosa tan sòrdida i miserable com l'assalt a dues pobres velletes que volen fer fora de casa per enderrocar-la i edificar-hi un edifici de set plantes, és la cosa porciolista que passa i això ho explica molt bé l'article fictici de Huertas Claveria, que vaig imitar tan bé com vaig saber.
F.B.V. Què n'ha dit Huertas?
A.R. Jo li vaig dir que ho faria, i ell va dir que endavant... No em va ni demanar que li enviés abans de publicar-lo. És un home meravellós, i en algun moment que vaig tenir alguns dubtes sobre aquesta història immobiliària, que és el veritable nus del llibre, em va ajudar i per això fora de l'article també el cito juntament amb Lluís Permanyer, José Martí Gómez i Manuel Vázquez d'Artagnan [sic] com alguns dels que paraven una mica aquesta situació.
F.B.V. I continua molt semblant...
A.R. Sí, i com pot ser? Estem deixant de ser humans, hauríem d'intentar de recuperar el camí normal. Sempre al darrere de la pesseta, sempre rere la putada... No crec que això pugui seguir sent així, i tinc la impressió que aquí algun dia passarà alguna cosa. No una matança, perquè no en trauríem res, sinó que la gent trobarà el camí i es produirà una espècie mística i la gent viurà millor sense matar-se els uns als altres.
F.B.V. La novel·la situa en paral·lel els dos bàndols de la Guerra Civil i els seus excessos... Tortolero és fill d'un anarquista exiliat i la novel·la que llegeix tracta de dos burgesos que intenten salvar la pell davant dels milicians...
A.R. Jo tant parlo malament dels uns com dels altres, no tinc cap tendència, sóc absolutament imparcial, com les bombes. El llibre és una denúncia contínua contra personatges, contra situacions, contra tot, contra el mal del món, que és a dins del nostre cor.
F.B.V. ¿Cada home du una dona a dins, com diu al llibre?
A.R. Sí, i tant. No sempre surt a fora, però de vegades sí que ho fa. Caldria remarcar-ho, perquè un home sempre home seria un monstre. L'home té totes dues condicions, masculina i femenina, però el que passa és que, normalment, només opera amb una.
F.B.V. És una novel·la molt literària: el que passa només es pot entendre llegint-ho...
A.R. Sí, tot i que, com diu Tortor en un moment, amb la imaginació tot és possible. La literatura també existeix i també és vida. Som éssers mentals, som memòria i imaginació. A part de la cosa física que és transportar materials cap aquí i cap allà, discutint, enganyant-nos, que és la part animal de l'home, la part realment bona, la invisible i que és la més real és la que val. Quan l'home invisible de Tortor li insinua que Humphrey Bogart era germà d'un anarquista espanyol..., jo mateix em pixava de riure..., però la justificació que tenia el personatge i la meva és que amb la imaginació tot és possible.
F.B.V. També hi ha unes notes de l'editor molt divertides...
A.R. També tenen certa tendència irònica, és una conya contínua. Són apunts...
F.B.V. Paul Auster també fa servir les notes a peu de pàgina en la seva última novel·la...
A.R. La nit de l'oracle? La vaig comprar de saldo fa poc però encara no l'he llegida. Auster al principi em va agradar molt, però ara no tant, perquè arriba un moment que em cansa, amb tant d'atzar i sempre dient el mateix. Però és dels pocs que em prenc seriosament, en el sentit que ha llegit i no fa novel·les d'aquelles que són absolutament paranormals per a mi, com L'ombra del vent, que vaig començar a llegir-la però a la meitat de la segona pàgina hi vaig trobar alguna cosa que no em va agradar i la vaig deixar. Jo tinc molt bona voluntat, ho llegeixo tot i procuro compenetrar-me amb l'escriptor, però fins a cert punt. Tampoc puc llegir el Coelho, ni tanta altra gent com Pérez Reverte i d'altres, tot i que guanyen diners...
F.B.V. "Tampoc jo entenc el que escric. Les antigues i sagrades paraules [...] el meu deure és col·locar-les una al costat de l'altra, formar línies, fer pàgines i confiar que la foscor s'il·lumini, el sòrdid se santifiqui i tot comenci a ser intel·ligible. Perquè el llenguatge no em pertany, sóc jo qui pertanyo al llenguatge. Si el que escric no és una comunió, per a què serveix?", diu el narrador.
A.R. Això defineix Tortor i en general defineix qualsevol escriptor i la meva relació amb la literatura. Em sento responsable d'això que he escrit, m'hi veig reflectit, encara que pugui semblar una mica ingenu. Jo no sóc un novel·lista que treballi d'una manera prefabricada, sóc un home que escric el que li surt, i si no m'agrada torno a escriure-ho, i si no m'agrada hi torno, i és així. Per això dic que sóc "el que fa pàgines". Tots els personatges que surten al llibre tenen un angle irònic, estan abocats a un mirall còncau o convex. He disfrutat molt escrivint aquest llibre, sobretot quan la casa en el passat es transforma en un bordell. "Tots follen menys jo", diu Tortor, i aquest és el seu sentiment de rancúnia, ell és un masturbador... Però pensa en el que passava durant la guerra. Al llibre el temps passat s'entrecreua amb el present, desapareix la noció temporal, és una novel·la atemporal, potser.
F.B.V. Escriu com Tortor amb una 'Felipa' Underwood?
A.R. A la meva joventut sí, ara ja no. Em va passar una mica com al Manolo Vázquez Montalbán. Quan el seu pare li va regalar una màquina semiportàtil, a me n'havien regalat una en la mateixa situació. En el seu cas crec que era una Corona Smith, i la meva una Hispano Olivetti. Amb el primer sou que vaig guanyar a l'oficina, un lloc on no volia anar ni tornaria mai, abans mort, la meva mare em va dir que em comprés la màquina que em feia tanta il·lusió, i això que els diners ens feien molta falta. Amb aquella màquina ja em vaig posar a escriure! L'home ha pogut ser home perquè ha tingut unes mans dúctils. La màquina em va prolongar les mans, es va convertir en part de mi, i amb ella jo podia arribar a àmbits més amplis.
F.B.V. Hi ha força pàgines que semblen sortides d'una novel·la eròtica, porno fins i tot, amb un catàleg de perversions...
A.R. Sí, la novel·la té un fons morbós molt important. Però es poden dir coses molt pitjors... Algun cop llegeixo, o he llegit, aquest tipus de novel·les i realment em repel·leixen, però en canvi aquí està dit dins d'un context que ho justifica. El llibre té una gran càrrega eròtica, com a projecció d'aquest home que té una pulsió sexual desmesurada. A part d'això, hi ha al fons la situació en què són aquelles senyores, que han viscut en un bordell i s'han quedat congelades en el temps i viuen de qualsevol cosa.
F.B.V. La novel·la que llegeix Tortolero s'ha de presentar al premi Satélite...
A.R. És per posar les coses al seu lloc. Aquesta és una novel·la plena de complicitats i d'ecos, amb molts nivells de lectura, i a mi m'agrada. És un pandemònium de veus i situacions, però després d'haver-lo llegit un pot fer-se bé la idea de què està passant, perquè hi ha coses que passen diverses vegades. El lector està obligat a seguir la novel·la, encara que l'hagi pagada, que treballi, no l'hi dono tot fet. El lector és el segon autor del llibre, i no és el menys important.
F.B.V. La novel·la passa a Barcelona, però no s'hi parla gaire català. En canvi, l'autor de la novel·la dins la novel·la fa moltes catalanades escrivint en castellà...
A.R. Les catalanades hi són perquè l'autor que estic imitant les fa. Les frases en català potser acabaran sent un problema si alguna vegada tradueixen el llibre... Algú em va dir que aquesta novel·la té una amplitud europea; doncs a Europa hi ha quaranta llengües. Em va sorprendre que m'ho diguessin perquè les meves novel·les sempre passen a Barcelona, sóc barceloní al cent per cent, però escric en castellà, i es veu que a Barcelona parlen català... És el meu problema, però jo escrivia quan s'havia d'escriure en castellà, i no vaig aprendre bé el català. Això no vol dir que no em senti al cent per cent català, com demostren els meus llibres. Estaria encantat que els traduïssin al català.
F.B.V. ¿Un escriptor català que escriu en castellà s'ha d'excusar per no escriure en català?
A.R. Doncs és veritat, jo m'he d'excusar, en aquest sentit. Ja en vaig escriure un article en una ocasió: jo escric en castellà i prou. No es tracta de política lingüística, escric en castellà perquè la meva mare, que era aragonesa, em parlava en castellà i la meva mare és com la meva pàtria.
F.B.V. Quin creu que és avui el paper de la literatura?
A.R. Jo sóc un escriptor marginal, el que vull és escriure al marge de la literatura i escric com puc. Crec que cal respectar la literatura i no ha d'utilitzar-se per treure rotllos melodramàtics. Evidentment hi ha una classe de públic que els necessita, i així s'explica que novel·les absolutament mediocres, que no valen res ni aporten res a la literatura, tinguin vendes de cent mil exemplars o més. Doncs molt bé, jo escriuré i només que em llegeixi un lector em sentiré satisfet.
Tornar