15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

"La novel·la com a narració que inclou idees"

Entrevista a Emili Rosales per Marta Ciércoles apareguda al diari “Avui” el 27/01/00.

M.C. La novel·la es presenta com el tancament d'un cicle. ¿Hi està d'acord?

E.R. Sí, és el final d'un cicle que va començar amb la meva primera novel·la. La casa de la platja era una mena de fugida cap al passat i cap endins. El personatge principal feia una introspecció i explicava el seu passat, el de la seva família i el del lloc on havia nascut. A Els amos del món, en canvi, hi havia una fugida cap al futur i cap a fora. L'acció passava bàsicament a Nova York i l'argument principal era la suposada mort del pare del protagonista. Mentre Barcelona dorm és una novel·la de present rabiós, fins al punt que l'acció transcorre els dos últims dies de l'any 1999. També és una novel·la de final de la innocència, on tots els personatges, inclòs el narrador, aterren a la realitat d'una manera traumàtica.

M.C. ¿També és el final de la innocència d'un escriptor que ja té tres novel·les al seu darrere?

E.R. Això ja és més complicat. El que sí que és cert és que els personatges principals de la novel·la són gent de la meva generació, gent de trenta i pocs anys que, en general, està fent un ingrés a l'edat adulta molt més traumàtic del que s'esperava. Veig com dos grans grups de gent dins d'aquesta generació: d'una banda, els que fan mil coses que volien fer, però s'adonen que no estan vivint, i, de l'altra, gent a qui no li va gens bé perquè no pot fer allò que volia i que també està amargada. Enmig, queda un fil molt prim de persones que fan més o menys el que volien, que viuen i que s'ho passen bé. Pel que fa a la meva evolució, està clar que aquesta novel·la és un final de cicle. El proper llibre que faci, si és que el faig, segur que serà del tot diferent. Quan vaig acabar la segona novel·la, tenia molt clar com seria la tercera, però, en aquest moment, no tinc cap idea al cap. De fet, de moment ni tan sols sé si tindré temps per escriure'n cap altra.

M.C. Els personatges, no només comparteixen amb vostè la generació, també la seva geografia personal. La novel·la es mou en tres ambients que vostè coneix molt bé: Barcelona, Londres i el delta de l'Ebre...

E.R. Els escenaris són aquests tres i, a més, l'Empordà, tot i que és ben bé un paisatge meu. De fet, en aquesta novel·la hi ha tres Catalunyes. És una novel·la sobre Barcelona. Hi ha dos personatges que viuen i batallen en aquesta ciutat, però que no són d'aquí. I això serviria per a qualsevol ciutat occidental. La gran energia de les ciutats actuals prové de la gent que hi arriba. És una energia robada. A la novel·la hi ha un personatge del sud de Catalunya, on acostuma a haver-hi un cert complex d'inferioritat; un personatge de l'Empordà, que és una mica el mite de Catalunya i d'on, per als altres catalans, prové sempre el poder. Després, hi ha el fill d'immigrants. Perquè l'altra gran força de la Catalunya actual és la gent que va arribar-hi fa trenta o quaranta anys i els seus fills. Cap dels personatges és barceloní, però tots hi viuen i li donen riquesa.

M.C. ¿Necessita conèixer els escenaris pels quals es mou quan escriu?

E.R. No ho sé, perquè no he fet mai el contrari. Suposo que si no ho he fet no és per casualitat. Aquesta és la meva novel·la sobre Barcelona i sobre la generació que té ara uns trenta anys i que viu en aquesta ciutat.

M.C. La novel·la gira entorn d'un triangle. ¿Li interessava explorar una relació a tres?

E.R. Es una novel·la de triangle i, de fet, encara hi ha un quart personatge que, potser, és més important que els altres tres. Però, en realitat, hi ha un triangle doble: un de situat l'any 1999 i un altre el 1938. Els personatges actuals s'enfronten a una paret psicològica generacional, l'ingrés a l'edat adulta, i a tot aquest invent publicitari del 2000. En canvi, els seus avis s'enfrontaven al final real d'una època amb l'arribada de les tropes franquistes.

M.C. Però moltes passions que els mouen, com l'ambició o la venjança, són comunes.

E.R. Els tres personatges de la Barcelona actual lluiten contra els seus fantasmes, que tenen la forma de les ambicions, les pors, les esperances incomplertes... Però no és una guerra. És cert que hi ha algunes coses en comú. Per exemple, en els dos casos m'ha interessat observar com reaccionen uns personatges davant d'una situació límit, especialment, en l'aspecte moral. M'interessava veure com les normes de comportament que ells tenen assumides desapareixen i només queda l'instint de supervivència.

M.C. ¿Una bona història ha d'estar feta de petites bones històries?

E.R. Cada personatge està fet de les seves petites històries i la novel·la acaba sent una suma d'històries. Però crec que la columna vertebral d'una novel·la i l'essència del gènere novel·lístic és narrar una història. Després del segle més prolífic que hi ha hagut en la història de la novel·la, cada vegada hem anat a parar a això. El cor i el motor de la novel·la és narrar una història, una o vint-i-cinc mil. Això no vol dir que no s'incorporin els experiments o els guanys expressius que s'han anat fent al llarg del segle. Però, finalment, una novel·la és una història, encara que es pugui explicar de moltes maneres i veure des de diferents angles.

M.C. ¿I fins a quin punt hi encaixa la coincidència, en una novel·la que, en principi, és realista?

E.R. Hi ha una part de la novel·la que busca, no només la versemblança, sinó el realisme. Però hi ha una altra part que està plena de coses molt més simbòliques i calculades. La gran coincidència entre la història del passat i del present és una imposició sobre la realitat. Però n'hi ha moltes més: les edats dels personatges, els seus noms.... El llibre està ple d'elements que no responen al realisme sinó a una cerebralitat que m'interessa molt i que conforma l'estructura secreta de la novel·la.

M.C. ¿Mantenir un secret és un bon motor per a la narració?

E.R. La curiositat és el que mou el lector. Però la diferència entre la novel·la precuinada i feta a mida i la novel·la literària és que, en el darrer cas, l'autor també sent curiositat mentre escriu. L'escriptor escriu per descobrir i confia que el lector, quan llegeixi, també en tingui ganes. Per això no m'interessa saber el final de la novel·la quan em poso a escriure. Vull deixar me portar i descobrir a mesura que escric.

M.C. ¿Sempre és un procés tan espontani?

E.R. A mi no m'interessa explicar qualsevol història. Vull una història que estigui plena d'idees, de conflictes i de passions. Crec en la novel·la com a narració que inclou idees. Les idees no s'han de veure a simple vista, perquè llavors el que escrius es converteix en un tractat, sinó que han de venir donades per les situacions i pels personatges. Això m'interessa molt més que no pas la pura historieta. Sens dubte que hi ha d'haver enigma, però amb la condició que l'autor també el tingui mentre escriu.

M.C. Per tant, les claus serien tres: trama, idees i estil?

E.R. I estil, evidentment. Ara bé, cada vegada sé menys què és l'estil. Hi ha grans autors contemporanis que en cada novel·la fan un gir. Penso en Julian Barnes o en Paul Auster. Després, n'hi ha d'altres, com Javier Marías, que sí que tenen un estil i cada llibre que fan circula sobre aquest tren. En el cas d'aquesta novel·la, he intentat que cada personatge estigués narrat d'acord amb la seva manera de parlar. Per tant, quin és l'estil de l'autor en aquest cas? No ho sé perquè no n'hi ha un de sol. La polifonia també és un recurs propi del narrador actual.

M.C. Llegint la novel·la, pot fer la sensació que tracta amb més profunditat els dos personatges masculins que formen el triangle, que no pas el femení...

E.R. Potser és cert, però la meva intenció ha estat tractar i aprofundir en els tres personatges de la mateixa manera. El resultat ja no el puc jutjar. És de preveure que me n'hagi sortit millor amb els dos homes. El que sí que és cert és que són tres personatges que podríem identificar fàcilment amb amics i coneguts. Potser el personatge del Víctor m'atrau de manera especial. Ell és la mena de persona que sempre va endavant, sense voler saber les conseqüències dels seus actes i que crea el món a mesura que camina. És un home que fa mal a molta gent i ell ni se n'adona. Em fascina que hi hagi gent així. I potser m'atrau tant perquè és el més diferent a mi mateix.

M.C. Ha escrit la novel·la durant la seva estada d'un any a Londres, on ha entrevistat les figures més rellevants de la literatura britànica actual. ¿L'ha condicionat d'alguna manera?

E.R. La majoria d'autors a qui vaig entrevistar ja els havia llegit de feia temps. És possible que en el personatge del narrador hi hagi el toc de l'escriptor irlandès John Banville, possiblement el millor novel·lista europeu actual. Hi ha dues o tres frases que tenen alguna cosa de Martin Amis, però no m'atreviria a dir que hi ha la seva influència. Sento certa proximitat amb Graham Swift i potser la meva primera novel·la, La casa de la platja, tenia alguna relació amb el seu llibre El país de l'aigua, on Swift explica la història d'un territori molt concret i de la gent que hi viu. Després hi ha escriptors que m'interessen molt com a lector però no com a escriptor, com, per exemple, Julian Barnes, amb qui no crec que tingui res en comú. De tota manera, avui dia és difícil reconèixer possibles influències.

M.C. Sempre hi ha universos comuns, punts de vista...

E.R. Si hagués de parlar de tres escriptors que m'interessen molt, parlaria de Javier Marías, pel que fa a la concepció del relat i de l'estil. I, encara que a primer cop d'ull semblin molt diferents, també parlaria de Baltasar Porcel i de Paul Auster i de com integren en la novel·la realista tot un munt de qüestions i de dilemes actuals.

M.C. ¿Cal conèixer la tradició literària que la pròpia llengua arrossega?

E.R. Jo he llegit la novel·la catalana i els autors del segle XX que m'interessen: Rodoreda, les darreres novel·les de Porcel, Joan Perucho, Jesús Moncada... Un autor català ha de ser conscient del que s'ha fet i partir d'això per fer el que vulgui. Li pot servir per no fer-ne gens de cas o per agafar el que li interessi. De tota manera, crec que el problema actual de la literatura catalana no és de tipus literari, sinó de tipus personal. Durant molts anys, la gent s'ha acostumat a fer de tot perquè escriure en català no és suficient per viure. Però actualment hi hauria uns quants escriptors que viurien molt bé de l'escriptura i dels drets d'autor. Però, com que s'han acostumat a fer de tot durant tota la vida, no troben el moment de deixar de fer tantes coses i d'entregar-se en cos i ànima a les novel·les. A base d'haver hagut de fer de tot, quan arriba el moment en què ja es podrien dedicar a escriure, no ho fan. I això és el que diferencia avui dia la literatura catalana de les altres. Un escriptor anglès es caracteritza perquè escriu, igual que un escriptor espanyol o un de francès. En canvi, un escriptor català es caracteritza perquè fa mil coses. No sé si d'això se'n diu falta de vocació, falta de ganes o falta d'ambició.

M.C. Vostè va començar escrivint poesia. L'ha abandonada?

E.R. Feia vuit anys que no havia escrit un poema i la setmana passada en vaig escriure un. Potser ara en faré vuitanta. Durant molt de temps la necessitat d'escriure es va plasmar en la poesia i fins fa una setmana es plasmava en la novel·la. A partir d'ara, no sé què passarà. La poesia i la novel·la tenen tempos d'escriptura del tot diferents. La poesia pots anar-la escrivint i la novel·la requereix concentració.

M.C. Ha encapçalat la novel·la amb uns versos de T.S. Elliot, que parlen del present, el passat i el futur.

E.R. En aquesta novel·la hi ha molta influència d'aquests Quatre quartets, de T.S. Elliot: "Present i passat/ Tal vegada són presents en el futur/ I el futur contingut en el passat". Això és el que els passa als personatges. Un d'ells pren el passat com a excusa per explicar el seu present. Però el present no està determinat pel passat i, d'altra banda, la història no servirà mai per redimir el present.

Tornar