Documentació
La felicitat perduda (fragment)
En un dels articles que Francisco Calvo Serraller va reunir a Columnario defineix l’ar com “la inaudita pasión de sacarnos de un trivil marco familiar para llevarnos frente una ventana y desde allí observar, entre sollozos, la insulsa felicidad perdida”. És justament el contrari del pla vital que dua terme el pintor protagonista de Mala vida, la primera novel·la de Marc Romera (Barcelona, 1966). H, la sollitària lletra amb què es designa al protagonista i que és lícit interpretar com un reconeixement als dos pintors que Quim Monzó va contraposar a Benzina-, és algú que ha assumit el fracàs de les seves pentsions artístiques i que vagareja durant tres dies per una Barcelona que té el priviliegi d’acostar-se força a la ciutat real: almenys els noms concrets dels bars i els carrers i la descripció precisa dels ambients I les atmosferes de Mala vida proporcionen la suggestió d’estar davant d’un autor que no es deixa entabanar per l’orgull d’estar-se més enllà de la vida normal. És el primer que sorprèn de la novel·la, que Marc Romera hagi escrit una ficció que faci creïble la realitat, que faci creure al lector que la ciutat dibuixa té una existència de debò. En aquest èxit no hi és aliè que les peripècies d’H evitin la caiguda en l’abstracció més o menys enginyosa i, en canvi, tinguin la virtut d’assenyalar les tendències ben visibles d’una generació for a de joc i sense cap altre rumb que perseguir una quotidianitat massa fàcil: “D’adolescent es va decantar per ser artista i així renunciar a la vida que els altres escollien, I després, cremat del món de l’art i dels artistes, i sucarrat per la seva relació fatídica amb la Maria, va renunciar fins i tot a la vida de l’artista, per llançar-se als braços d’una vida aparentment de persona normal, però que només és una excusa per no fer ni una cosa ni l’altra”. Gràcies a les sortides nocturnes, a H i els seus amics tot els sembla fantàstic, que és una altra manera de dir que tot els és indiferent. Però si Mala vida funciona amb tanta efectivitat és perquè qualsevol pensament o reflexió, qualsevol anècdota o fet, es troben sotmesos rigorosament al poder d’un estil que sembla congestionar-se i hipertensar-se i que sempre sol culminar en uns bellíssims esclats d’impaciència estilística, comsi les veusocultes de la ciutat conduïssin al discurs, sense fatiga, cap al grotesc i la neurosi. Potser sí que l‘esforç de l’art permet a l’espectador entre plors la insulsa felicitat perduda, però tampoc no és una mala estratègia rumiar una mica la proposta que tria H al final de Mala vida: “Pensa que n’hi ha prou amb esgotar-se menjant i dormint i somiant, i omplirà la resta de temps fent zàping o llegint o mirant a través de la finestra”.
Tornar