15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

A l'altra alba de la llum

Article publicat al diari “Avui” el 27/02/03 per Roger Costa-Pau

En el seu darrer recital Clàssics i no , Raimon enlairava en forma de cançó aquell poemàs de Jordi de Sant Jordi que arrenca així: "Tots jorns aprenc e desaprenc ensems". Explicava el cantant, i també poeta, que havia estat ben a punt de substituir aquell títol de Clàssics i no pel vers acabat de citar. A Raimon bé prou que li coneixem el posat de lector incansable i perspicaç, de manera que la possible substitució no hauria sorprès ningú. En la seva progressió, el poema de Jordi de Sant Jordi creix en un cant estricte a la vida, però també en les constatacions més hirsutes d'una controvèrsia en tot. Diguem que entre la interrogació existencialista i, per exemple, el més pur misticisme, hi ha un espai extens de visions del món en el territori de l'art, de la literatura i del pensament, no pas forçosament antagòniques. En aquest trànsit i en aquesta fervorosa densitat, parlant del poeta -i ara també novel·lista- Marc Romera (Barcelona, 1966), hauríem d'acostar-nos segurament a les mirades més de signe vitalista, amb tots els components interrelacionats que hi escauen... Valgui l'exemple per apuntar que en el gruix dels seus abeuratges també hi sumaríem -per què no?- alguna porció suculenta dels raïms torbadors de Jordi de Sant Jordi. En la solapa que abraça aquest llibre , La mel , podem llegir: "La poesia de Marc Romera és en constant evolució i experimentació de noves vies expressives que, a partir de l'assoliment d'un llenguatge propi, fan que cada llibre sigui diferent de l'anterior. Així, el pes d'una reflexió moral a partir de l'expectativa i de l'experiència pròpia, ha anat donant pas a una preocupació per la forma verbal com a marc necessari per a l'expressió d'una visió crítica i distant del món que l'envolta". De poetes que hagin parit fruits d'alt voltatge en aquestes direccions -sense fer matisacions en el temps i, naturalment, cadascun i cadascuna en el seu trajecte singular- podríem citar-ne un nombre abundós. Per no fer-ne un llistat excessiu, des de Màrius Sampere, Lluís Solà, Bartomeu Fiol, Vicent Alonso i Montserrat Rodés fins a Lluís Calvo, Isidre Martínez Marzo, Susanna Rafart i Manel Ollé... La mel , com a títol, apareix en el llibre acompanyat d'una incisió entre parèntesis: un rèquiem . El parèntesi no és gratuït, si bé el rèquiem no s'ha d'entendre com un atribut del títol La mel , sinó com un complement, en tal cas, de contraposició en i dins el discurs: tots els poemes del volum són precedits per unes pregàries que pertanyen a la tradició catòlica i que s'inscriuen en la litúrgia de funerals. Les composicions de Marc Romera es poden percebre com la resposta a aquella premeditació fúnebre. Cal parlar, per tant, d'uns poemes absolutament brindats a la vida. "Tremola al ple del teu plaer, sense alè, / corcat de sucre entre els queixals i amb por als ullals, / tota la ira dels que mai no van saber / treure-li suc a cel i a terra i a carrer / s'aproparà per envejar-te cicatrius. / I els commouràs perquè, entre morts, sabran que vius".

DISTÀNCIA ENTRE POEMARIS

Després de La mel , ha vingut La pau del cranc . Tot i que publicats en el curs del mateix any, es fa evident una distància important de temps en la confecció interior d'un i altre llibre. En realitat, hi ha una suma de factors que fan pensar en un salt endavant. La pau del cranc manlleva de La mel els millors atributs del llenguatge més cabalós, així com d'un hàlit general amb cara i ulls, i en resta, justament, uns quants excessos formals en el discurs. En aquesta ocasió, Romera sol tendir a buscar el vers tallant, més incisiu, i això el porta, en la suma global, a unes composicions més breus, d'acord amb la temàtica que uneix els poemes. Una temàtica que continua centrant-se en l'aposta per la vida però que ara incorpora les constatacions d'una vivència que no exclou ni de bon tros l'acidesa, els avatars, les febleses, la controvèrsia i les cruors dels viure més intrínseques. També en aquest conjunt de factors canviants intervenen els registres, la qual cosa es fa evident en una temptativa agosarada (més d'un cop se senten amb excés remors, per exemple, d'Enric Casasses) que Marc Romera etziba en el terreny de les imatges. Heus ací algun esquenall com a mostra: "El vent du llum morada / i l'aire del veí / menja boques de peix. / S'ho beu tot a les cartes / i angoixa la derrota / amb un badall. / Ningú no s'ha tocat / i tots parlen de l'altre". O bé: "De què serveix? / Tota la podridura es vincla a crits, / rialla histèrica, / histriònica, / que escup a la perplexitat cansada del veí / l'inútil color cru de cada cosa. / Les que fa, / no les que deixa".

TRAGICOMÈDIA

Mala vida és una primera novel·la. I val a dir que aquesta circumstància explica la major part de les seves característiques: Marc Romera no ha volgut fer una obra convencional, i els resultats, fet i fet, en són la millor mostra. La història se centra en la vida d'un personatge anomenat H, un jove barceloní de 25 anys. Són, en realitat, tres dies viscuts en una ciutat (Barcelona) construïda en la ficció però que al capdavall no és gens llunyana. H és un pintor defraudat, capat, frustrat i malmès, que ha reconegut el seu fracàs. El seu i el dels seus companys de generació, amb totes les connotacions de clima i efectes socials que això implica. La sortida és acabar convertit en un animal absolutament insociable, encara que manté un brunzit més que esponerós durant la seva vida nocturna al costat d'un seu amor sense lligams i al costat també del seu amic Eudald, el segon protagonista de l'obra... A cavall entre el somni i la realitat, entre la realitat i la ficció, Marc Romera tria per a la seva història -i la de tants altres- un final que sorprendrà. Des de la perspectiva d'una escriptura global -i sense que això sigui el precedent de cap valor comparatiu ni per bé ni per mal- sembla clar que el narrador Marc Romera s'acosta més al poeta de La pau del cranc que no pas al poeta de llibres com ara La mel i La mandra . A banda de possibles reserves en el treball del llenguatge, sí que és cert que en Mala vida plana un estil curull de fusta personalíssima.

Tornar