Documentació
Entre el ritme i l’enginy
Avesat el lector a les carretades de llibres en català que redueixen l’idioma a la prosa-premi amb regust cartró pedra, a la frase-gracieta de guionista metòdic i a la paraula burocràtica que camufla l’obvietat de l’expert qualsevol; avesat el lector a tot això, és normal que es sorprengui de l’aparició d’un narrador disposat a engrandir les possibilitats de la matèria primera amb la qual treballa: la llengua. Marc Romera (Barcelona, 1966) és un autor amb capacitat per posar l’orella a la conversa de la gent i usurpar-ne el deix, el sentit i el ritme. Per això, obrir un llibre seu és garantia de trobar personatges versemblants que parlen i pensen amb paraules pròximes a les del lector, paraules, a més, que s’han sotmès a un criteri de sonoritat implacable, a un ajust a la prosòdia tan precís que sembla com si el seu so fugís del full per endur-se el lector a la hipnosi més profunda. Fa poc més d’un any Romera ja va demostrar a la seva primera novel·la Mala vida les possibilitats de recargolar cada frase amb suavitat i traça fins a deixar-la impecable i tibada com si fos un vers. Segurament, es tracta d’una habilitat llargament madurada en la seva obra poètica amb títols com La mandra, La mel i La pau del cranc. Ara, a Amanida d’animals Romera explora un nou gènere, el del conte, i si bé és veritat que l’ambició estètica presideix tot el volum, cal reconèixer que els resultats són desiguals. Al costat de narracions excel·lents com "Visita i Deriva" o d’altres que recreen situacions actuals com "Maria i Xat", l’autor inclou contes —per exemple, "Ràpita" o "Mobbing"— que, per falta d’unitat o versemblança, no estan a l’alçada dels anteriors. Tenint en compte això, es podria dir que Amanida d’animals és un recull on els contes batallen en dos fronts. En un s’intenta aconseguir un ritme depurat, s’investiga amb el llenguatge i es prova de fer literatura amb les noves formes d’expressió que proporciona la vida urbana actual. En l’altre només es tracta de fer una exhibició d’enginy a l’hora de traçar la trama. És evident que posats a triar entre el ritme i l’enginy dels contes de Romera cal apostar sense reserves per la primera qualitat, ja que la segona ofereix solucions massa pròximes a l’obra de Monzó. Amb unes convencion forjades a partir de la tradició de Poe, Txèkhov, Maupassant, Hemingway, Calvino, Cortázar, Faulkner i Salinger, entre d’altres, el gènere del conte posa uns límits a l’autor. En un conte no hi ha el desplegament de la trama en el temps ni l’aprofundiment en els personatges i la seva evolució propis de la novel·la. Aquests límits fan que a Amanida d’animals Romera no pugui oferir algunes de les qualitats en què havia excel·lit a la primera novel·la. Per exemple, no hi ha ocasió de penetrar en el món dels protagonistes com s’havia penetrat a Mala vida en el personatge desidiós i impassible d’H i en la recreació d’una Barcelona de metro Fontana, de bars Glaciar, Sidecar i New York i de llibreria La Central. Ara bé, Amanida d’animals destaca en alguns dels recursos propis del conte com els finals inesperats i sorprenents que donen una llum nova a la narració i conviden a llegir-la de nou. És impossible determinar encara si Romera acabarà sent més destre en el conte o en la novel·la, però és innegable que si sap decidir amb propietat entre el ritme i l’enginy, podrà confegir, triï el gènere que triï, un magnífic model de prosa.
Tornar