Documentació
Les pàtries de Montserrat Roig
Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Amb aquesta frase que Sterling Hayden (Johnny Guitar) li diu a Joan Crawford -perquè ella li demana-, ens endinsem en les "pàtries de Montserrat Roig", referides per l'autora a Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), fascinant llibre de proses literàries esdevingut un autèntic mapa de la seva geografia íntima, redescoberta ara amb la reedició, per part d'Edicions 62, de diverses obres seves (El temps de les cireres, 1977; L'hora violeta, 1980; El cant de la joventut, 1989, i la ja esmentada Digues que m'estimes encara que sigui mentida), amb motiu del desè aniversari de la seva mort, que coincideix amb el d'una altra gran escriptora, amb qui la unia una forta amistat, M. Aurèlia Capmany, tal com es reflecteix a De veu a veu: M. Aurèlia Capmany - Montserrat Roig (recull d'entrevistes mútues, contes i narracions de totes dues procedents de diversos llibres, seleccionats per una molt bona narradora, Carme Riera, i recopilats en una publicació de Cercle de Lectors per homenatjar-les després d'aquests deu anys d'absència, sempre tan present).
EL PLAER DEL CÀSTIG
Les agudes notes de Digues que m'estimes encara que sigui mentida són reflexions esparses sobre la realitat proteica de l'existència humana com a inspiradora del "plaer solitari d'escriure", més enllà del "vici compartit de llegir", que li fa copsar el nom de les coses però també la fa gaudir de l'encís de la vida diària, oferta en espectacle de si mateixa i captada per la "mirada bòrnia" de l'autora, que no pot dissimular el goig que sent per retrobar, amb "els ulls de la ment", el fil d'Ariadna que l'allunyi del Minotaure, personal i intransferible, de les seves pors. Ara bé, la literatura també esdevé, a casa nostra, un càstig -dolç?- per al creador, obligat, durant anys, a alliberar les paraules de la presó i a salvar el català, llengua oprimida "d'una pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
Les tres primeres novel·les de Montserrat Roig, Ramona adéu (1972), El temps de les cireres i L'hora violeta, teixeixen una nissaga al voltant de les famílies Claret i Miralpeix configuradora d'un autèntic microcosmos curull de personatges -alguns dels quals salten d'una obra a l'altra- que aprenen a viure amb esforç una existència dura i difícil, molt sovint sense esperança ni futur, en una època de trist record.
Aquest aprenentatge de la vida es configura míticament, a El temps de les cireres i a L'hora violeta, com un viatge iniciàtic per la quotidianitat fins a assolir un esdevenidor, que es projecta, al llarg de l'obra, com a fita necessària per fruir de la pròpia identitat personal. En canvi, el recull de contes El cant de la joventut (1989) ens incita a aferrissar-nos a un etern present, egoista i diabòlic, per no perdre'ns en un retorn als orígens que ens encararia amb la mort.
El temps de les cireres (premi Sant Jordi 1976) pinta el retrat, realitzat amb pinzellades de pulcre estil impressionista, de la família Miralpeix, entestada a trobar sentit a la seva vida, enmig de la buida foscor d'hivern del franquisme, i desitjosa d'una guspira de plenitud besllumada en el paradís futur de la felicitat, evocat com a època d'eclosió primaveral de les cireres cantades pel poeta de la Commune francesa J.B. Clément o per Josep Carner com a símbol del paradís perdut de la infantesa.
El retorn a Barcelona de Natàlia Miralpeix, després de dotze anys d'haver viscut a França i Anglaterra, pocs dies després de l'execució de Puig Antich, serveix com a leitmotiv per oferir-nos una fèrria crònica de la dictadura, caracteritzada per la repressió i la manca d'un pensament polític i ideològic, trets que cuegen fins a l'agonia dels seus darrers moments. Així, en un continu fil narratiu sembrat de flash-backs, que ens situen en un temps molt reculat respecte al present de la protagonista, com per exemple els anys previs a la Guerra Civil, l'autora ens va dibuixant l'eix vertebrador de la trajectòria vital de la nissaga Miralpeix, des de la generació de l'avi Joan, sorrut i despòtic, fins a la del besnét Màrius -nom en record del gran poeta Màrius Torres-, bo i passant per la del pare, Joan, bojament enamorat de la seva dona, Judit Fléchier, tendra i delicada, obsessivament trasbalsada per la mort de la seva amiga Kati; la tia Patrícia, casada sense amor amb el poeta Esteve Miràngels però secretament enamorada de Gonçal Rodés; la tia Paquita, "que morí com un tomàquet", i acabant en la dels néts, és a dir, en ells mateixos: Natàlia, poruga i inestable en el sentiment; Lluís, egoista i triomfador, i Pere, dissortadament mort als cinc anys.
AL LLARG D'UNA SETMANA
Estructurada en cinc parts i escrita en la tercera persona de la narradora omniscient, l'acció d'El temps de les cireres passa en una setmana, la del retorn de Natàlia, i mescla l'actualitat d'aquest esdeveniment amb el passat de les vides de diversos personatges que s'arrosseguen, sense esma, per la Barcelona de principis dels anys setanta, en un món de caòtica desolació provocada per l'aguda crisi de valors humans de l'època franquista. Només un clímax altament desesperant permet a la Natàlia, ombra fugissera d'ella mateixa, empaitada per una por irracional que la consumeix, a prendre consciència de la seva responsabilitat com a filla i afrontar el desenllaç final de la novel·la amb tota la lucidesa i serenitat de dona madura.
L'hora violeta és un dels exponents narratius més importants de Montserrat Roig i un monument a la creació literària, mitjançant la trama de la ficció dins la ficció, la qual genera la novel·la de la novel·la, realitzada amb el pretext d'un encàrrec de la seva amiga Natàlia Miralpeix. D'aquesta manera, l'obra penetra en els secrets més ín-tims de la poètica de la paraula, suggeridora d'una realitat alternativa a l'exterior, però, alhora, versemblant, amb la qual fixa, immortalitzant-la, l'experiència global de l'acte d'escriure, bo i combinant, per exemple, personatges ficticis -o, potser, no tan ficticis!- amb exdeportats dels camps de concentració alemanys, veritables testimonis d'un ignominiós martiri, magníficament estudiat en el seu llibre periodístic, d'esglaiadora memòria històrica, Els catalans als camps nazis, publicat el 1977.
PERSONATGES FEMENINS
Escrit des del monòleg interior de Natàlia, que, sigui dit de passada, molt poc té a veure amb la rodorediana Natàlia-Colometa de La plaça del Diamant, però combinat amb fragments d'omnisciència quan parla de les altres dues dones, el llibre està compost de tres parts, que expressen la veu de tres personatges femenins, gairebé arquetípics, obligats a assumir totes les vivències contradictòries de la seva relació amb els homes: Natàlia, en la freda insatisfacció del seu fracàs afectiu malgrat la corrua d'amants; Agnès, entre la pols grisa i la serp de l'angúnia per la submissió convencional a l'home; i Norma, desesperadament vitalista, incapaç de conciliar fraternitat universal i amor humà, potser alter ego de Montserrat Roig. Així, L'hora violeta serà l'alba del seu desvetllament quan, després de L'hora perduda (Part I) en les angoixes i pors i de L'hora dispersa de la confusió (Part II), arribarà L'hora oberta (Part III) del futur quan, mestresses de la seva pròpia condició de dona, començaran a mirar el món amb els seus ulls, sense el filtre de la mirada de l'al-tre, encara que sigui amorós. Enmig, però, la història novel·lesca de Judit i Kati, en un record commovedor de la mare morta de Natàlia, Judit, devorada, en vida, pel dolor de l'entotsolament de la malaltia irreversible.
L'eterna espera de Penèlope, consagrada al sacrifici de la solitud, s'ha transmutat en el goig vital de Circe, sola però sempre amatent, amb el seu encís, a la possible arribada d'un nou Ulisses que recomenci la història d'amor.
A El cant de la joventut (1989), Montserrat Roig copsa la màgia poètica de la daurada esplendor de la vida, assaborida a cada instant des de l'hedonisme del carpe diem, a través de vuit narracions, interessants i suggestives, en què una fina ironia, no exempta de calidesa humana, ens parla de la joventut perduda; del goig encès del sexe i, en contrast, la feixuga càrrega de la mort; de la memòria i el seu contrari, l'oblit; de la paraula salvífica, victòria sobre la finitud humana. Tots aquests temes se'ns ofrenen en un estil de condensada elegància, susceptible de desvetllar-nos l'avidesa del desig de viure plenament els jorns de joventut (com evoca la narració El cant de la joventut, que dóna títol al llibre), sense voler retornar a les aigües del passat col·lectiu, que ens enfrontarien amb el dolor inexorable i la mort, si nedàvem contracorrent, iqual que els salmons del conte Mare, no entenc els salmons.
La presència de Barcelona, tant la real com la imaginada, urbanitza la producció literària de Montserrat Roig en crear un espai íntim, clos, on es desenvolupa tot un univers de personatges cira barri concret, l'Eixample, emblemàticament representat pel llimoner del jardí interior, ja desaparegut, de la casa de Patrícia Miralpeix al llibre El temps de les cireres.
LA CIUTAT AMIGA
No cal dir que, en aquesta ciutat, recorrem els carrers pregons de l'ànima humana, sotmesa a les vicissituds d'una existència quallada d'adversitats, però també resseguim els camins que ens van menar a la recuperació de les llibertats cíviques en els primers anys de la Transició. Altrament, la petita illa mediterrània, on s'escolen els darrers moments d'unió de Natàlia Miralpeix i Jordi Soteres, o la casa de la fondalada, en la qual escriu, fervorosa, Norma la novel·la de Judit i Kati (L'hora violeta), són llunyanies alternatives d'un món rural esdevingut un parèntesi en la vida a la gran urbs, considerada òptima amiga.
Nautes de l'obra de Montserrat Roig, presentada ara en una acurada edició dels llibres esmentats, com a tast de les seves Proses completes, hem navegat pels solitaris viaranys de les seves confessades pàtries amb el propòsit d'estimar-la, en resposta al seu desig de perdurabilitat. I ho hem fet amb la devoció adient a la solemnitat d'un homenatge a una autora que va saber conjugar, extraordinàriament, un sagaç enginy per aprofundir en l'univers psíquic de l'ésser humà, condemnat, molt sovint, a una existència tràgica o ridícula, amb una voluntat de fer sentir la seva veu de dona, inserida en un context històric concret, per reclamar un dels drets bàsics feministes: el d'ésser compresa i valorada per la societat. La mort, despietada i prematura, va truncar una de les veus melodioses més interessants de la novel·la catalana, psicològica i urbana, dels darrers anys del segle XX.
Tornar