Documentació
Montserrat Roig la veu que perviu
“Consciència de finitud, atrapar el temps. Heus aquí el plaer i el càstig de l’ofici d’escriure. A la trama de la narració m’invento que el temps no s’acaba, quan sé que s’acaba. Somnio que tinc paraules i que, amb elles, posseeixo el món sencer”. És una cita del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida, que Montserrat Roig va publicar el 1991, l’any que va morir. “Va ser el seu testament literari”, explica la seva mare, Francina Fransitorra. És una reflexió sobre el fet s’escriure i també una intensa mirada interior a les seves inquietuds. Es va dir aleshores que aquest text obria un nou i prometedor camí literari en l’obra de l’escriptora. Però Montserrat Roig va morir el migdia del diumenge 10 de novembre de 1991, a la clínica del Pilar de Barcelona. Tenia 45 anys. Pel que l’estimaven, els seus fills, la família, els amics, editors i lectors, el món es va omplir d’ombres i de tristesa. Per més que gairebé tothom sabia que la Montserrat estava molt malalta, es va escapar un sentiment unànime d’incredulitat, d’injustícia. Havia mort massa jove, en la plenitud de la vida i de l’obra, i, li quedava tant per fer. Deu anys després, Roger i Jordi Sempere, els seus fills, que han estat en silenci molt de temps, refent les seves vides, fent-se grans, trenquen el silenci amb un missatge que vol canviar aquesta idea. “Sí, va morir molt jove, però quantes coses havia fet! La seva absència ens va afectar molt més que el que va deixar d’escriure”. El retrat de Montserrat Roig que surt ara, deu anys després de morir, és la d’una explosió de vitalitat i alegria de viure, apassionada, coqueta, d’esquerres, feminista no radical i, per damunt de tot, molt divertida. La família Roig té una teoria que sembla força encertada: els que tenen una cella una mica aixecada són escriptors. Com el pare, Tomàs Roig i Llop, com el fill Jordi, com ella mateixa. Montserrat Roig havia nascut a l’Eixample el 13 de juny de 1946, sisena de set germans. “Vaig començar a escriure”, va dir en certa ocasió, “perquè els altres es fixessin en mi, perquè els altres sabessin que jo existia”. Però abans havia volgut ser actriu. I es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb 16 anys encara no. També s’hi va apuntar la Pilar Aymerich que en tenia 17. “Ens vam diverir tant, sobretot a les classes d’improvisació que fèiem amb la Maria Aurèlia Capmany... La Montserrat tenia una vis còmica impressionant”. La Montserrat volia ser com la seva germana Glòria, una gran actriu. Un dia l’àvia li va dir que “segundas partes no fueron buenas”. Es va matricular a Filologia. Però la cella aixecada la marcava. Als 13 anys havia guanyat un premi literari”. “Als 16 o 17 anys, alhora que estudiava teatre, va començar a escriure”, diu Albina Fransitorra. “Deixava els escrits a la taula del seu pare sense dir res. El pare ho llegia, hi anotava correccions o consells, ho deixava allà mateix i ella ho recollia”. També era especial la relació entre mare i filla. Totes dues tenien el caràcter ferm i quan la Montserrat tenia 15 anys i hi havia algun problema, li escrivia una carta i la mare li contestava. Amb els anys aquestes relacions es van fer molt estretes. L’Albina li feia de secretària, l’acompanyava en molts viatges. “Quan em vaig quedar vídua li anava a ordenar l’arxiu, l’ajudava amb els papers”. Albina Fransitorra, alta i de cames llargues com la seva filla, és una dona impressionant. Els seus néts l’adoren. Es va treure el carnet de conduir quan ja havia fet els 50 i va estudiar Filologia als 64. “La Montserrat m’hi va empènyer. Jo donava classes de català mig d’estranquis durant el franquisme, però quan les coses es van normalitzar necessitava un títol i em va fer il·lusió estudiar”. Albina Fransitorra és la memòria viva de Montserrat Roig. Als 18 anys ja publicava contes a Cavall fort i per una narració va guanyar el premi Recull. També un a Caracas, de joveneta en un jocs florals. No ens havia dit que s’hi presentava, però jo era per allà i gairebé per casualitat ho vaig saber”. Mentre la Montserrat Roig estudiava Romàniques, la seva amiga Pilar Aymerich se’n va anar a Londres i es va fer fotògrafa, després a París. Tres anys sense veure’s, només enviant-se alguna postal de tant en tant. “Quan vaig tornar a Barcelona la vaig trucar de seguida. Em va dir que es volia presentar al Premi Serra d’Or per a joves escriptors. Va escriure una història sobre la gent de la seva generació, i ho va fer a través de tres persones, l’Ovidi Montllor, en Benet i Jornet i en Joan-Lluís Marfany. Jo vaig fer les fotografies. Va guanyar el premi”. I a partir d’aquí va fer la sèrie d’entrevistes a la revista. Després va col·laborar també a “Destino”. “Era una entrevistadora boníssima, sabia dedicar-se la gent a la butxaca”, recorda Aymerich. Va ser una època fantàstica. “Ens fèiem un tip de riure”. Com quan la montserrat va entrevistar Josep Pla. El primer que li va dir l’escriptor és que no volia fotografies, el segon que per què es dedicava a escriure si tenia les cames més boniques. Despés va intentar estirar la mà més del compte. L’entrevista es va fer i les fotos també. “Crec que és l’única vegada que ho he fet, però li vaig robar la foto”, diu Aymerich. En arribar a Llofriu, la majordoma li va dir si era la noia que li portava els llibres al senyor Pla. Ella va dir que sí, el va covèncer que s’assegués al balancí i li va fer la famosa foto. I després, París. Cadascuna amb 10.000 peles a la butxaca per fer periodisme “de veritat”. “Heroic”, diria jo. Reportatges de manifestacions d’estudiants, entrevistes a Jorge Semrún o a Flotats... Vam tornar a Barcelona i els vam vendre tots. El tip de riure de debò se’l van fer quan van guanyar, el 1971, el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó. Totalment boges, van preparar una coberta irreverent per la llibre, a casa de Fabià Puigserver: davant d’una calaixera amb un gran mirall van asseure dos actors nus, un noi i una noia. Algú de l’editorial que l’havia de publicar, Edicions 62, els va dir que si havien begut l’enteniment. La van repetir. “Potser la vaig conèixer abans, però el meu primer record és quan la vaig felicitar pel Víctor Català. En aquell moment no em va manifestar cap desig de voler ser escriptora i tampoc en vaig treure la idea que aquest seria el seu futur. És a partir de Ramona adéu, el 1972, que en vaig ser conscient”, explica Josep Maria Castellet, el seu “pare literari”. Hi va haver molt llibres. El més recordat, Els catalans als camps nazis. “Jo patia molt, perquè esava embarassada del Jordi i cada testimoni que rebia era com una flibada. La Montserrat s’entegava molt als altes”, diu Albina Fransitorra. Per Castellet, “va quedar molt impressionada amb el contacte directe amb els supervivents. Era una personlitat d’una gran sensibilitat històrica, i això va dertminar la seva sensiblitat com a escriptora, que també li provenia dels seus pares i de la seva activitat periodística”. Va fer moltes coses: entrar i sortir i tornar a entrar al PSUC, comprometre’s en la lluita estudiantil, casar-se dues vegades, tenir dos fills, baixar per les escales del Molino, guarnida amb plomes... Estava donanat classes a la universitat d’Arizona quan es v començar a trobar mlalament. A Barcelona li van diagnosticar càncer de pit. “Va estar mallata un any i mig, però ella pensava que podria amb el càncer. Li recordo un moment de dubte”, explica Albina. “Li van fer quatre radiografies i després vam anar a berener. Ella molt cansada. “Creus que moriré mare?”. Livaig dir: si t’haguessis de morir no estaries tan tranquil·la”. Als fills Roger i Jordi la imatge que els ha quedat és la de l’últim estiu a Menorca. “El cotxe ple de gent, cap a la platja, plantant el para-sol. Vam muntar tota una comèdia com si fóssim una gran família”. “Estava molt fumuda i ens donava ànims als altres. Tot ho feia pels altres. Era mot vital. Ens va ensenyar que la vida era divertida i que valia la pena viure-la”.
Tornar