Documentació
La Roig
La recordo, i em penso que era la primera vegada que la veia, enfilada dalt d’un banc del pati de Lletres de la Universitat. Amb unes mitges espesses liles o vermelles o negres -la memòria sol ser confusa en aquestes coses- damunt les seves llargues, inacables i magnífiques cames que una minifaldilla mostrava tota la seva esplendidesa, amb un jersei cenyit i els ulls decidits però sempre velats per un deix d’involuntària ironia, arengava les masses d’estudiants. Eren els temps gloriosos de l’SDEUB, el sindicat perseguit, i la Roig -així li dèiem els que no teníem la sort de ser admesos en el seu cercle- n’era una capdavantera, una passionària exaltada. Cantàvem que no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, com no era mogut el pi plantat en la ribera. També, amb més fe que altra cosa, hi afegíem que ens emparava el sindicat... Franco, però, encara ens donaria deu anys de guerra i acabaria morint-se al llit. Nosaltes corríem i corríem davant dels grisos, alguns de noaltres anàvem a la presó, altres perdien les pròrrogues militars i havien de fer la mili de pressa i corrents, altres feien una vida clandestina. I tots plegats anàvem creixent i provant de fer una vida normal en una situació anormal. La Roig era la nostra musa. Una mena de deessa. Inabastable, per tant. Ens la miràvem de lluny, i la vèiem perfecta en la seva vida alliberada de revolucionària. Jo vaig tenir la sort per circumtàncies que o vénen al cas- d’entrar, una mica de biaix, en el cercle dels seus amics. Dels amics quotidians, podríem dir, no pas dels amics polítics. El seu món de la política -el món del Partit, és a dir del PSUC- m’era vedat, perquè jo era una bestiola estranya, un esteta, com ens deia la Roig als que no érem engatjats. I a sobre més gran que no pas ella i amb un passat immediat dubtós: mentre entrava a la cèl·lula, jo era a la cel·la i sort encara que aquesta era montserratina, cosa que no em feia tan suspecte. La Roig em tractava amb una certa condescendència, una mica protectorament maternal, perquè jo escrivia en català. I potser pensava que no tot estava perdut, que potser era recuperable. De fet, amb els anys, ens vam anar acostant. Ella va anar perdent fanatisme monocolor i jo també, i les llargues discussions -sobre el país, sobre la novel·la, sobre la injustícia del món- van anar perdent virior perquè cada vegada coincidíem més. La Roig va anar deixant de ser la Roig per anar convertint-se en la Montse.
Aquest procés de maduració personal va anar cenyit al seu procés d’escriptura. La Roig es va fer gran tot escrivint. I cada vegada més els seus llibres donaven testimoni d’aquesta maduració. La seva narrativa, segurament massa implicada en la mediocritat del món catalanet tradicional, era, d’entrada, molt inferior als llibres de tema real, per dir ho d’alguna manera. En aquest, la realitat se li imposava amb tota la seva cruesa i li fonia les boires entimentals. El llibre sobre els catlans als camps de concentració nazis és esplèndid. I L’agulla daurada, segurament la seva obra més moderna i potent, s’imposa encara, sobretot ara que estan de moda els llibres de narrativa real, mig ficció mig història, com un llibre d’una saviesa enorme en què els personages històrics de Sant Petesburg Puixkin, sobretot- conviuen amb els supervivients del setge de Leningrad i -i aquí entra l’habilitat de la novel·lista- amb els detalls anedòtics de lapròpia estada a la ciutat, narrat tot amb amor i distància. La Roig havia après a mirar-se els colors, el roig i tots els colors amb uns ulls molt més savis. I per adquirir aquesta saviesa no tinc cap dubte que l’havia ajudada la seva trajectòria de la novel·ladora de les rancieses de l’Eixample. La seva última novel·la, La veu melodiosa, anunciava un canvi radical en la seva obra: la irrupció del sentit universal en la narració de la menudesa. La vida com al·legoria.
Però el destí li va ser advers. Va morir just quan quallava tot l’esforç de la seva vida. I aquest destí també ens va ser advers a nosaltes, als seus amics, i a tot aquest miserable país que ella estimava tant i tant la feia patir. Ja fa deu anys que ens falta, una falta enorme.
Tornar