Documentació
Montserrat Roig la veu que perviu: Una ambició salvada
Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, i qua a més volia ser actriu, volia escriure teatre, volia escriure novel·les i volia ser molt, molt estimada. Ja aleshores, o molt poc després, va escriure unes temptatives narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se, de moment, a llegir i a viure.
La Montserrat es va llicenciar en lletres. Què fer, a continuació, de la seva vida? La docència no l’acabava de covèncer. No suportava tancar-se en una aula durant anys, i encara menys seure en una taula de despatx, ni que fos el despatx d’una editorial. Li agradava moure’s. De tota manera va arribar a passar per l’adreçador, per la feina diaria de redactar articles d’enciclopèdia. Gairebé tothom, en aquell jove món de la literatura i de la política, va tastar una o altra de les tres magnes enciclopèdies aleshores en marxa: la Planeta, la Salvat o la Gran Enciclopèdia Catalana. Ella en va tastar dues..., Però esquitllant-se’n sempre que podia. A més, el 1969 començava una activitat més engrescadora i gratificant, el periodisme. I finalment, el 1970, tancada al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar el premi Víctor Català de narrcions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó.... Ja no va parar.
No és que aquell fos el millor conjunt de contes pel món, però poc abans Terenci Moix havia escandalitzat, havia innovat i havia triomfat amb unes narracions que reivindicaven la cultura del cine, la cultura dels còmics i la cultura gai, ella feia seu el punt de vista d’un a joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit jaqueta (uniformes gairebé obligats, amb tot el que significaven i comportaven), que proclamava -un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l’estil, i que reclamava un canvi polític radical.
Però al mateix temps, i sobetot, emprenia l’ambiciosa feinada d’analitzar la burgesia barcelonina, des de principis de segle XX fins a l’època d’una suposada desintegració que a ella, a la Montserrat li va tocar d’observar de molt de la vora. Sí, algun punt d’esquemàtica i inevitable innocència a banda, demostrava un coneixent ben directe de la matèria que havia triat. I, pel fet que fa a les seves ambicions, avui ens adonem que estava ja traçant un mapa bàsic del poderós projecte literari que duia al cap. I aconseguiria de dur a terme! Perquè aquell primer llibre de contes gairebé comença amb un paràgraf que diu: “Així morí la Mundeta, l’àvia de la Mona i la mare de la Ramona”. Està parlant de tres personatges que després ens aniria descrivint i enriquint, pel dret revés, gairebé al llarg de tota la seva carrera de narradora”.
Molta roba i poc sabó... era, doncs, l’embrió increïblement complet d’un món personal que li donaria nom i prestigi, el que, segons s’ha anat repetint, es va estendre al llarg d’una suposada trilogia formada per tres novel·les: Ramona adéu (1970), El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980). Però que en realitat, encara, no únicament comença ja abans, en els contes indicats, sinó que també s’estén a la quarta novel·la, L’òpera quotidiana (1982), que per alguna cosa s’obre amb Patrícia Miralpeix, protagonista del segon conte de“Molta roba i poc sabó... !, I que arriba fins a la cinquena i darrera, La veu melodiosa (1987), que té entre els seus personatges la mateixa Mundeta que passeja repetidament per les pàgines d’aquell primer recull! No, no crec, en realitat, que escrivís cap trilogia. Va fer molt més. Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic, unitari, i..., que va tenir temps de culminar. Insisteixo, d’alguna manera l’havia previst des dels inicis mateixos de la seva carrera d’escriptora. La mort no va poder impedir que l’acabés. Te n’adones i és una mena de consol. La mort la va atrapar, si de cas, just quan iniciava un altre camí, curiosament prefigurat també en un llibre de contes, el darrer volum pròpiament de creació que va publicar, El cant de la joventut (1989).
Algunes persones, prop seu, des del, principi, la van animar en la intenció d’escriure una mena de comèdia humana barcelonina, construïda amb tècniques diferents que aniria descobrint i assimilant pel camí. Malgrat que ella mateixa havia parlat d’un trencament estilístic i d’intencions després de L’hora violeta (veritat parcial, que per haver sortit de la seva boca ens pot confondre), la Montse se’ns dibuixa, avui, sobretot, com la creadora d’un món coherent, magníficament ben lligat, que abraça pràcticament tota la seva obra narrativa, i on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d’una burgesia barceonina escarransida i patètica, molt més recognoscible, molt més creïble, amb perdó, que la que han presentat d’altres escriptors al mateix temps o després d’ella. Però escrit en català! Ai, quin error, Montserrat!
O potser no, malgrat la mena de buit que es va començar a crear, ja en vida d’ella, la voltant dels seus llibres. Sí, a partir d’un moment determinat es va tendir a minimitzar, d’una manera o altra, la seva ambició, la seva importància literària i històrica. Va ser una mena d’estrany buit, atiat esbiaixadament per snobs de l’escriptura tan “exitosa” com mediocre. Un buit subtil que -consti així- la va fer patir i la va fer trontollar en algun moment (era una noia vulnerable i insegura), però que es desautoritza, sobretot, només de llegir allò que cal llegir, els llibres; i a continuació, constatant la repercussió que aquests van aconseguir, no tan sols en el seu àmbit lingüístic sinó també, esplendorosament, a tot Espanya. I encara, malgrat la maledicció que pesa sobre la llengua que utilitzava, a tants d’altres països on va ser traduïda i on va trobar, i continua trobant, quantitat de lectors apassionats.
Indirectament menystinguda, a la vegada, per cercles provincians i per a cercles “fashion” -però això passa contínuament a la literatura catalana-, Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinda època i una determinda Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir. O potser, encara millor, un imaginari propi que d’alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L’agulla daurada són dos llibres esplèndids, escruixidors moltes estones, d’una volada estranyament esperançada sempre. Però no són els llibres de la Roig. Són, sí, una de les seves facetes, i una faceta afortunada, però que no podem permetre que amagui les altres, les que conformen una obra diverssa, tan irregular com ho és sempre tota obra literària, i que té la seva expressió més ambiciosa i arriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones. Un cicle complex, polièdric, apassionat i fascinant, que fortunadament va rribar fins la seu final, que així va burlar la mort o la mutilació, que per tant es va salvar íntegre, que ens salva a nosaltres quan ens endinsem a les seves pàgines... I que, a la vegada, d’alguna manera, la va salvar a ella, a la Montserrat.
Que et va salvar, sí, ho reconec, punyetera, voluble, estimada criatura que em vas mirar, un dia, a la clínica, amb l’horror de la mort reflectida als ulls, i que vas rebre un silenci covard com a única resposta i consol.
Tornar