Documentació
La televisió: la faceta oblidada de l'escriptora (I):
La Montserrat Roig televisiva: 'Personatges' va contribuir al redreçament de Catalunya
Aquest costum que tenim de marcar-nos l'agenda a cop d'efemèrides ens ha permès durant aquests mesos recuperar la memòria de l'obra literària i periodística de Montserrat Roig, deu anys després de la seva mort.
Però s'ha recordat molt menys la seva trajectòria televisiva. I això que és segur que hi ha més persones que coneixen Montserrat Roig per les seves aparicions a la pantalla que per haver llegit mai una ratlla seva.
Potser aquest oblit és atribuïble a la desconsideració proverbial que el mitjà televisiu mereix per a bona part dels intel·lectuals, en un exercici generalitzador impropi de qui se li suposa capacitat d'anàlisi per discriminar entre uns programes i uns altres, entre unes cadenes i unes altres.
Superar prejudicis
Montserrat Roig també va haver de superar, ella mateixa, els prejudicis que en ple tardofranquisme l'oposició -i especialment l'esquerra- tenia respecte a la televisió. Un dels seus mèrits, compartit amb molts altres treballadors de Televisió Espanyola (TVE), va ser el de girar al revés, des de dins, la principal eina de manipulació i control social del règim.
Amb el programa d'entrevistes Personatges, la Roig va fer sentir la veu, per primera vegada a televisió, de personalitats que fins llavors n'havien estat excloses, i va permetre a molts catalans descobrir no només què deien sinó fins i tot com eren físicament.
Des d'Antoni Tàpies fins a Cipriano García, des de Cassià Maria Just fins a Pau Vila, Marta Mata, Joan Fuster o Joan Oliver, quaranta-nou personatges van compondre aquell qui és qui televisiu. Uns anys més tard, Montserrat Roig escrivia en un article: "Poques vegades al llarg de la meva vida he treballat amb tanta il·lusió i amb tant convenciment que participava d'alguna manera en el nostre redreçament com a poble com dins el programa "Personatges".
Un cara a cara
Personatges era, a més d'un programa televisiu, un acte polític. Vist amb ulls actuals, el programa no resistiria les exigències formals mínimes de qualitat televisiva. Era un cara a cara al voltant d'una taula rodona de fòrmica sobre el fons d'una trista cortina grisa, enregistrada només amb dues càmeres molt estàtiques, sense el suport d'un telepronter per a la presentadora, amb entrevistats que fumaven, bevien i suaven davant els focus, com en el cas d'un jove Lluís Llach a qui la suor va acabar amarant tota la cara sense que ningú l'anés a socórrer.
Montserrat Roig procurava arribar al plató amb una intensa feina prèvia d'estovament del personatge: havia passat hores amb ell, o amb ella, en escenaris còmodes per a l'entrevistat: a casa seva, el seu poble, el seu barri, mentre la fotògrafa Pilar Aymerich els retratava... Això facilitava la comunicació a l'hora de l'enregistrament.
L'entrevista partia d'un apunt introductori, on emergia inequívocament l'escriptora, abans de preguntar al personatge per la seva infantesa i endinsar-s'hi després des de la vessant humana a la social, política o professional. Mirava directament a la cara i feia amb la mateixa calma la pregunta amable i la incòmoda. I no interrompia mai una resposta. Manuel Ibáñez Escofet deia: "Més que entrevistes, Montserrat Roig fa hàbils provocacions al monòleg".
L'opció política
Tret d'alguna excepció, la crítica va acollir Personatges com un programa necessari. Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. El motiu real era l'opció política de Montserrat Roig, que va figurar en les llistes electorals del PSUC. Altres programes que formaven part d'aquella "primavera de la televisió a Catalunya", en expressió de Josep Maria Baget, com Giravolt i Tot Art, també desapareixien de la graella.
Aquella decisió va generar una onada de solidaritat i de protesta, que va culminar en un sopar a l'Hotel Manila, amb dos-cents assistents i moltes adhesions des de tots els àmbits, que va acabar -com qualsevol acte reivindicatiu de l'època- amb el cant d'Els Segadors.
Personatges va tenir continuació en forma de llibre i d'exposició al Palau de la Virreina, de les fotografies fetes per Pilar Aymerich. Així es resolia una de les grans preocupacions de Montserrat Roig, convençuda de la superioritat de la paraula escrita sobre el llenguatge televisiu: "La televisió és un foc d'artifici, la imatge queda engolida en el no-res, convertida en passat immediat però aviat oblidat, com les paraules xuclades dins l'ordinador que no han estat gravades prèviament" (Digues que m'estimes encara que sigui mentida).
La Roig, vetada
A partir d'aquí, TVE veta Montserrat Roig. Encara que la direcció de la cadena negava que formés part de cap llista negra, a l'estiu del 1979, Prado del Rey suprimeix de la programació, a última hora i sense cap explicació, el capítol de la sèrie literària "Encuentros con las letras", que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet. Tampoc s'emetria el dedicat a Vicent Andrés Estellés.
Aquest incident va adquirir certa dimensió d'escàndol. Miquel Roca i Josep Benet van preguntar al govern de la UCD al Congrés i al Senat sobre el cas. A més, el president de la Generalitat Josep Tarradellas va interessar-se per la qüestió durant una entrevista amb el ministre de Cultura, Manuel Clavero Arévalo.
L'arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) representa una nova obertura que permet el retorn de Montserrat Roig. Ho fa amb un cicle d'entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa "Clar i català". En aquest moment la televisió en color ja s'havia generalitzat, el plató estava decorat amb alguns quadres, hi havia una tercera càmera i es tenia més cura de les qüestions formals.
La sèrie d'entrevistes, premi Òmnium Cultural 1981, va començar amb Josep Tarradellas i es va acabar amb el seu substitut des de feia un any i mig, Jordi Pujol. Aquell cicle va tancar la primera etapa televisiva de Montserrat Roig, marcada pel format estricte de l'entrevista i, com en tants àmbits culturals d'aquell moment, per la dimensió de recuperació política i cultural com a país.
La televisió: la faceta oblidada de l'escriptora (i II):
Montserrat Roig, precursora: 'Los padres de nuestros padres' va donar veu a la gent del carrer
A diferència de la seva primera etapa ("Personatges" i "Clar i català"), a partir de 1984 Montserrat Roig es planteja projectes televisius més enllà de l'entrevista estricta. Coneix més el mitjà i compta amb la confiança dels responsables de Televisió Espanyola (TVE) en l'època socialista. Això li permet experimentar amb formats més innovadors. El resultat van ser Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, dues sèries en què Montserrat Roig va intentar donar la paraula a persones normalment excloses dels mitjans de comunicació.
Aquests dos programes encaixaven en certa dimensió de televisió pública que fa temps que ja no s'estila a Prado del Rey i que es poden considerar precursors d'altres espais que, anys després, contribueixen a reivindicar el prestigi social, tan malmès, del mitjà televisiu.
Personatges no coneguts
Els personatges aquesta vegada no eren coneguts, sinó que tenien escassa o nul·la rellevància social. A Los padres de nuestros padres es tractava de gent gran: homes i dones vells que tenien una vida per explicar. L'entrevista s'acompanyava amb reportatges enregistrats en el seu poble, amb la seva família, en la seva vida quotidiana. Després de 26 capítols, Montserrat Roig havia aconseguit dibuixar alguns trets bàsics de la generació d'espanyols que havien conegut de ple la Guerra Civil.
"Búscate la vida", emès el 1986 a la segona cadena de TVE, aprofundia en el gènere, però els protagonistes eren ara els joves, els que feien la primària quan va morir Franco.
L'abundant documentació que, sobre aquest programa, es conserva al fons Montserrat Roig dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya permet afirmar que va ser el projecte televisiu -juntament amb l'històric Personatges- en què la Roig s'implicà més directament. No l'animava la curiositat històrica de Los padres de nuestros padres, sinó una inquietud profunda davant d'una generació que qüestionava certeses bàsiques de la generació anterior, la de la mateixa Montserrat Roig.
Joves poc convencionals
Es van seleccionar joves de perfil poc convencional: una prostituta d'una barra americana, un novici del monestir de Leyre, un jove intern a la presó de Lleida, una jove lesbiana que, a més -ja en el 1986-, estava enganxada a la informàtica, l'alcaldessa més jove d'Espanya... I en alguns casos no se'n va sortir. La direcció general d'Institucions Penitenciàries no va autoritzar, per exemple, l'entrevista amb un pres del GRAPO. I una jove okupa -en aquella època encara en deien esquàters- es va negar a última hora a ser entrevistada al plató.
Montserrat Roig es reconeixia impactada pels joves. La sorprenia que no manifestessin cap emoció especial pel fet de sortir a televisió, i que la seva expressió verbal fos tan pobra: "Em sorprèn la pobresa lèxica d'unes persones nascudes en la cultura de la imatge, amb altres signes de relació que no són la paraula. Són gent que no saben què és la tertúlia familiar. Verbalitzen poc la pròpia experiència potser perquè no tenen necessitat d'explicar-la" (entrevista a "Diario 16").
Montserrat s'acostava personalment als seus personatges. Amb alguns d'ells establia lligams més sòlids. Per exemple, amb l'intern de la presó de més tard a la Model, que era l'únic dels joves que van passar pel programa aficionat a la lectura.
En altres ocasions, el programa tenia seqüeles inesperades, com el dedicat a una jove marroquina de Melilla, que va suscitar una campanya de to xenòfob contra el programa i la seva directora a la premsa local. En el capítol que va tancar la sèrie, dedicat a un jove cooperant a la Nicaragua sandinista, el protagonista es va referir a un company català mort ofegat, accidentalment, feia pocs dies.
El pare d'aquell noi, que vivia a Barcelona, va escriure a Montserrat Roig demanant-li ajuda per convèncer les autoritats consulars espanyoles per repatriar les restes del fill. Així es va originar una viva, i a cops tensa, correspondència creuada entre el pare, Montserrat Roig i el ministeri d'Afers Exteriors.
Però el públic i la crítica van rebre amb poc interès Búscate la vida. Els crítics l'havien despatxat amb comentaris poc entusiastes quan va començar a emetre's i després el van oblidar. La mateixa Montserrat es reconeixia "una mica decebuda pel silenci de la premsa" en una carta que va enviar als crítics dels diaris, demanant-los que es fessin ressò que el programa arribava al seu últim capítol.
La directora lamentava que no li reconeguessin la passió amb què, capítol rere capítol -fins a 26- ella i el seu equip s'hi van lliurar. Els guions en són una bona mostra: cada programa incloïa una llista de més de cinquanta preguntes, travessades d'anotacions personals manuscrites, de paraules guixades i rectificades, de frases il·luminades en l'últim moment, en el mateix plató. Es tractava d'arribar al fons del personatge, a qui la Roig escrutava amb la mirada, fins a l'extrem que un crític la va comparar amb Mercedes Milà: "La Roig s'ha equivocat amb la seva asfixiadora proximitat. Si la Milà va inaugurar l'anorreament televisiu a cop d'estirar les mànigues de la jaqueta als contertulis, la Montserrat ha anat a la deglució visual". Un altre, més cru, va assegurar que amb programes com el seu la segona cadena s'hauria de tancar "en un temps rècord".
L'última feina
L'any següent, el 1987, TVE encarrega a Montserrat Roig presentar durant una setmana el magazín "La tarde". Va ser la seva última feina televisiva. Posteriorment, apareix només intervenint en programes com a convidada (Josep Cuní li va dedicar un Així és la vida) i col·laboradora, encara que va continuar plantejant-se espais que es van quedar al calaix. Al seu arxiu personal hi ha constància, almenys, de tres projectes: una sèrie documental per parlar d'un país o una ciutat a partir d'un escriptor, un cicle que s'havia de titular "Los niños del mundo", sobre les condicions de vida de nens en condicions socioeconòmiques ben diverses i una sitcom preparada amb el realitzador Esteve Duran, "Propietat horitzonta"l, datada el juny del 91 (sis mesos abans de la mort de Montserrat Roig), sobre les aventures i relacions dels habitants d'una casa de veïns.
En el conjunt de la seva trajectòria, Montserrat Roig és precursora d'una figura molt més freqüent avui que en la seva època: la de l'intel·lectual periodista-escriptor multimèdia, que no limita la seva activitat a un mitjà, sinó que aprofita tots els que té l'abast. Potser avui la dura lluita per l'audiència no l'hauria respectada a la televisió. Però vist amb perspectiva, les seves aportacions al mitjà van ser estimables. Roman, sobretot, com un punt de referència en el gènere de l'entrevista, mai recuperat del tot en la televisió actual, i no seria just oblidar-ho en aquests mesos que la seva figura ha estat recordada, com a escriptora, com a dona i com a militant de tantes causes.
Tornar